Iglesias, sense la granota blanca

Pablo Manuel Iglesias té el que s'ha de tenir per triomfar en política. És un seductor televisiu de somriure perillós que ens convida a apostar pel canvi, parlant ràpid per foragitar els seus fantasmes veneçolans i amb un deix castís per minimitzar les contradiccions ideològiques acumulades en el viatge cap al poder, exhibint la saviesa innata del polític, la rectificació.

 "És difícil refredar el cap després de la batalla de Praga", escrivia el jove Iglesias al diari digital 'Rebelión', relatant la seva participació en els enfrontaments del moviment antisistema amb la policia txeca en la cimera de l'FMI i el Banc Mundial. La crònica d'una victòria: els dirigents del capitalisme van marxar de la ciutat sense poder completar el programa protocol·lari de comiat per evitar la prolongació de la batalla campal. Tenia 22 anys quan va participar en aquell episodi de "política gran", la que definiria en la seva tesi sobre la desobediència civil com aquella que concerneix els assumptes del planeta, el seu camp de batalla és el món postnacional i l'adversari ja no són els estats sinó les entitats de caràcter global i capitalista.

El professor de Ciències Polítiques, en la seva etapa de 'moventòleg', va donar per superats "els subjectes d'emancipació domèstics centrats en la problemàtica nacional i les lluites internes", apostant pels 'tute bianche' del moviment internacionalista que ja no necessitaven ni tan sols un Estat major de la revolució perquè Lenin havia sigut superat per l'eficàcia de la xarxa. Expert en la comunicació política en temps de desobediència, aviat va descobrir la verdadera font de la visibilitat: va penjar la granota blanca per lluir camisa blanca i cua als platós televisius de la casta mediàtica. Però el passat sempre està al servei dels adversaris, especialment si s'arrossega una llegenda negra com la seva, actualment investigada per l'Assemblea de Veneçuela, que considera el seu Centre d'Estudis Polítics i Socials com a "aliats naturals de la mal anomenada revolució bolivariana".

ELECCIONS AL PARLAMENT EUROPEU

"No hem nascut per ser una força testimonial", va dir al cap de poc de la creació de Podem, fa dos anys. "Nosaltres -va explicar a Jordi Évole- no som el resultat dels nostres encerts, sinó d'un desastre generalitzat. Els pares de Podem són el PP i el PSOE". Per als que no seguien La Tuerka o les tertúlies polítiques de 13 TV, La Sexta o Cuatro, la seva eclosió es va produir en les eleccions al Parlament Europeu. Des del seu primer milió llarg de vots les seves expectatives electorals no han fet sinó créixer, fins al punt que avui podria ser vicepresident del Govern si Pedro Sánchez hagués atès el seu suggeriment.

Iglesias viatja cap al 'sorpasso' a coll i bé de la seva guàrdia digital, que li cuida l'americana mentre ell parla al públic en mànigues de camisa i ells divulguen les seves paraules en directe per les xarxes socials. Des de l'escenari, declara el seu amor per la vella socialdemocràcia, "la principal alternativa al govern del PP"; sense donar-li més importància al seu gir ideològic perquè "els significants són la cosa menys important". Marx i Engels, Anguita i Zapatero, els terrors dels seus teòrics aliats socialistes, comparteixen protagonisme en el seu discurs actual amb l'apel·lació als axiomes del parlamentarisme burgès per sumar majories. A punt d'arribar a la quarantena, coalitzat amb els comunistes de sempre, Izquierda Unida, els endolceix el pacte proclamant el seu patriotisme, que no és, adverteix, el de les polseres 'rojigualdas', sinó el de la pàtria formada per la gent, la que fa un segle es coneixia com la pàtria dels treballadors, el socialisme.

Notícies relacionades

Albert, el valorat

"Digueu-me Llàtzer"

Parla sovint de l'honor, com l'alcalde de Zalamea, de nació de nacions, com Anselmo Carretero, i de fraternitat per elogiar els governs d'esquerra a la valenciana, que no fa tant rebutjava, quan creia possible "trepitjar el tauler, per crear un escenari diferent, en el qual se situen els de dalt i els de baix", per accelerar la "desintegració del règim", aprofitant "la decrepitud dels partits dinàstics". Llavors, la batalla era la de la casta versus una majoria social pel canvi i per això va declarar a 'Público': "Qui digui que vol una coalició de partits d'esquerra, s'equivoca".

Ara, rendit a l'evidència de la dificultat dels lideratges corals -"quan sóc més bo que un tros de pa, de moment"-, aspira a ser president del Govern i per a això juga a escacs. "Si per fer mat s'ha de sacrificar la reina, és clar que sí", afirma, sense revelar la identitat de la reina. El programa de Podem tremola i el referèndum català trontolla davant el somriure de futur. Així han de ser els líders, segons Arthur Miller.