Franco no va estudiar a West Point

El 4 de desembre de 1892 naixia a ­Ferrol Francisco Franco Baamonde. No. No m'he oblidat de la h. El Bahamonde va arribar molt més tard, quan va conèixer a Astúries la que seria la seva dona, Carmen Polo, que li va suggerir el canvi per en­noblir el seu cognom. Durant tota la seva vida Franco va arrossegar un cert complex perquè era un nen prim i capgròs -això li va valer el sobrenom de cerillita a l'escola i com a alumne a l'Acadèmia d'Infanteria de Toledo- i amb una veu atiplada que difícilment acompanyava en l'acció de comandament. ­Franco sabia que l'Àfrica era el camí per trobar fortuna i glòria. I se n'hi va anar. Encara que també hi podia trobar la mort, com va estar a punt de passar-li. Però tenia baraca i va demostrar valentia i dots de comandament, amb una certa crueltat, ja criticada llavors per alguns dels seus companys.

José Millán-Astray, tinent coronel encarregat d'organitzar unes unitats a l'estil de la Legió francesa, va pensar en ell i se'l va emportar com a segon. És clar que d'aquí a anomenar-lo el «cofundador», com es va fer més tard en àmbits legionaris, hi ha una distància. La baraca seguia funcionant i va aconseguir la glòria i la fortuna que havia anat a buscar gràcies als ascensos per mèrits de guerra i va obtenir el rang de general -el més jove d'Europa- a una velocitat vertiginosa. Quan Primo de Rivera el va cridar per dirigir l'Acadèmia General Militar, Franco va traslladar l'esperit legionari a la formació d'aquell centre, i fins i tot va escriure el Decàleg del Cadet, una imitació del Credo Legionari, per implantar una dura disciplina i fer-se estimar i respectar pels alumnes. El 1932 Franco no es va sumar al cop fallit del general Sanjurjo, potser perquè va pensar que no havia arribat el seu moment. Per ordre de la República, es va traslladar a Astúries a reprimir la revolució minera, cosa que va fer amb eficàcia, no exempta de crueltat, al comandament de les seves tropes legionàries.

Astut més que intel·ligent

La glòria i a fortuna seguien estant al seu abast, i així el general Franco va demostrar i demostraria més tard que era un grandíssim estrateg… als despatxos i a la Cort. Una altra cosa era dirigir una guerra: la que arribaria després del fracàs del cop militar, al qual Franco es va sumar gairebé a l'últim moment, després de moltes indecisions. Perquè sí que havia demostrat valor i ser un valent reconegut en les esferes inferiors i en el combat africà, però una altra cosa era prendre decisions arriscades des de la seva acomodada vida en el generalat i els grans centres de comandament.

Franco no era gaire intel·ligent, però sí que era molt astut, i quan es va sumar al cop militar dirigit pel general Mola ho va fer ni més ni menys que aportant l'Exèrcit de l'Àfrica, més ben dotat i més disciplinat que les tropes de la Península. Es va saber avançar en el suport de l'Alemanya nazi de Hitler i la Itàlia feixista de Mussolini, i això va permetre el trasllat d'aquestes tropes a través de l'Estret i un avantatge substancial al llarg de la guerra sobre el desorganitzat poder militar de la República, que, a més, no tenia el suport de les democràcies. Només Stalin va ajudar la República, i a quin preu.

Com a l'Àfrica

Després del cop fallit, va tornar a funcionar l'estratègia de Franco en despatxos i conspiracions, fins a ser nomenat cap de les tropes i president del Govern. Per una sèrie d'estratègies, es va autoproclamar jefe del Estado. El general Cabanillas va dir: «Si li doneu el poder a Franquito, no el deixarà anar mai». I així va ser.

Notícies relacionades

Els primers dies del cop d'Estat del 1936, segons la premsa de l'època

La guerra lluny de la trinxera

Va dirigir la guerra a base columnes, com havia après a l'Àfrica. Els seus plantejaments van ser criticats pels seus assessors alemanys, que no entenien la seva manera d'actuar, ja que aplicant estratègies modernes s'hauria pogut guanyar i acabar en pocs mesos. Però no entenien, potser, que l'objectiu de Franco no era tant guanyar com aniquilar l'enemic, destruir-lo físicament i moralment. Si hagués posat l'esforç principal en la presa de Madrid, ho hauria aconseguit, però els plans preveien el setge, l'atac pel sud i l'entrada pel nord, fet que li donaria tota la glòria al general Mola. Per això, i per la propaganda favorable que comportava, es va des­viar per alliberar l'Alcázar de Toledo, i així permetia a Miaja i Rojo organitzar millor la defensa de la capital.

¿Franco va ser un bon militar? Es pot dir que sí en les funcions infe­riors. La valentia i els dots de comandament el van acompanyar. La seva astúcia i la seva baraca el van portar després a comandar els exèrcits i l'Estat, i per aconseguir-ho feien falta més coses. Per això cal rememorar aquí el títol d'un llibre del recordat i estimat amic Gabriel Cardona, perquè, efectivament, Franco no va estudiar a West Point.