Els primers dies del cop d'Estat del 1936, segons la premsa de l'època

Aquell 18 de juliol, quan a Espanya encara era més normal morir-te que et matessin (encara que de la segona opció ja n’hi havia hagut algun cas), dos futbolistes del «Vich FC» van morir ofegats. Un d’ells va patir una «congestió» quan era a l’aigua i el seu company va perdre la vida a l’intentar auxiliar-lo. Aquell dissabte, quan els tambors de guerra ja sonaven fortississimo, hi va haver vagues en diversos sectors; carreres de llebrers de 500 iardes, a Barcelona es va estrenar 'La tonta del rizo' i alguns diaris ja avisaven que el dia 17 un grup de militars s’havien sublevat al Marroc. Aquell diumenge, dia 19, molts diaris, implicats sense embuts en un bàndol o l’altre, informaven a tota portada de la insurrecció i de la formació d’un nou Govern presidit per Diego Martínez Barrio per frenar el cop.

«Ningú, absolutament ningú, s’ha sumat a la Península a aquest absurd objectiu», va subtitular 'La Voz' el mateix dia 18 després de relatar que el dia anterior «Una part de l’Exèrcit del Marroc s’ha aixecat en armes contra la República». El Liberal, que va parlar del «moviment sediciós» a les pàgines interiors, va obrir el dia 19 amb un «Tot Espanya reacciona davant els que s’han llançat contra el règim», per reclamar a continuació «democràcia» i «llibertat» i demanar calma i alerta, obediència al Govern i no fer cas de «rumors» perquè «la República no corre cap perill». 

En altres mitjans, com al 'Diario Regional' de Valladolid, les coses no es veien igual: «Ja no és delicte cridar ‘¡Viva España!’ El Front Popular s’ha ensorrat sota el pes de les seves pròpies iniquitats». «Avui [dia 19], a les deu del matí, el general Mola dirigirà una al·locució a Espanya –va avisar el 'Diario de Navarra'–. El general Franco és amo de la situació a Sevilla, on ja hi ha les forces militars de l’Àfrica».

La doble edició de l’‘Abc’

La primera de l’Abc no en feia cap menció el dia 19, però el dia 25 va sortir amb tres paraules, «¡Visca la República!», que mereixen una explicació. El diari propietat de Juan Ignacio Luca de Tena –la mateixa persona que el 5 de juliol havia encarregat llogar un avió per traslladar Franco de les Canàries a Ceuta perquè liderés l’Exèrcit al Marroc– havia sigut incautat per part del Govern republicà, que va imposar una línia editorial afí. Però això era en l’edició de Madrid, perquè en l’edició de Sevilla, el diari conservador va tirar pel seu compte i a la primera que va poder, el 20 de juliol, va plantar en portada un «‘Viva España’. El general Queipo de Llano s’encarrega de comandar la divisió i declara l’estat de guerra».

Notícies relacionades

La guerra lluny de la trinxera

Llastrats pel franquisme

Com l’'Abc' a Madrid, a Barcelona també les autoritats van confiscar 'La Vanguardia' en els primers dies de conflicte. En el seu cas, la Generalitat de Lluís Companys. «L’ordre va ser complet ahir», va titular aquest diari en al·lusió a Catalunya. A la capital, el xoc més gran i la rebel·lió frustrada dels feixistes es va produir el dia 19, cosa que va generar greus problemes en redaccions i rotatives. Fins al 22 de juliol, El Noticiero Universal no va sortir al carrer amb un «El moviment sediciós ha sigut vençut ràpidament a Barcelona». «El poble, al carrer, canta victòria», va sentenciar el mateix dia l’Última Hora. Diversos diaris no s’havien pogut publicar en les jornades anteriors, encara que el dia 19 'La Veu de Catalunya' ja va parlar de «sublevació militar» i va oferir un missatge de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya fent una crida a combatre la «sedició feixista». Com altres rotatius, també va advertir que quedava convocada una vaga general a totes aquelles localitats on els insurrectes haguessin aconseguit el poder.

Els transports, el Tour

D’aturades laborals ja n’hi va haver el 18 de juliol una de transports a Barcelona i una altra del ram de la fusta en diverses ciutats; també en el sector de la construcció, encara que els vaguistes començaven a reincorporar-se a la feina... Els papers del diumenge treien a més la victòria de Paul Maye al Tour de França (Digne-Niça, 156 quilòmetres); la multa imposada pel governador civil de Toledo a diversos feixistes «per ostentar insígnies feixistes en barrets i cinturons» i hi havia un apreciable desplegament en la informació de successos. Aquell 18 de juliol no només van morir dos futbolistes del «Vich FC». Aquell dia la violència domèstica es va cobrar una nova víctima a Barcelona (un individu va matar la seva  «amant»), la policia va detenir un home per «bígam» i en l’àmbit internacional el que  va cridar més l’atenció va ser l’onada de calor que ja havia causat la mort a més de 4.600 persones als Estats Units. A Espanya, l’infern estava a punt d’arribar.