Un llegat de dolor

¿Per què no pareu de furgar en el passat? Quan em fan aquesta pregunta em mossego la llengua per no contestar: «I tu, per què camines amb orelleres pel present?» Després de gairebé vint anys fent investigació i documentals sobre els crims ocults del franquisme (nens robats, cossos republicans enterrats a la força al costat del botxí al Valle de los Caídos, abusos sexuals als internats, etcètera) les víctimes i els seus familiars -que també ho són, de víctimes- no han rebut pràcticament cap reparació. Això vol dir que com a periodista investigo i destapo fets que van succeir en el passat però que a dia d'avui fan que una part de la nostra societat arrossegui el llast del dolor perquè l'Estat ha sigut negligent en els seus deures bàsics de veritat, justícia i reparació. Per tant, aquest és un tema totalment de present.

Al país amb més fosses comunes després de Cambodja el Govern del Partit Popular destina zero euros a les exhumacions. Al país on es van robar nens, primer com a mètode de repressió política contra les preses republicanes i després de repressió moral contra les mares solteres, l'Estat es nega a fer un banc d'ADN que faciliti la recerca i el retrobament familiar. Al país on ara es destapen maltractaments, abusos sexuals, explotació laboral i pràctiques mèdiques més que sospitoses contra criatures internes, la Conferència Episcopal Espanyola segueix sorda als aires de renovació del papa Francesc i l'Estat ni demana perdó ni assumeix responsabilitats pel que van patir uns nens que estaven sota la seva tutela. I tot això és un tema d'ara, de rabiosa i dolorosíssima actualitat. Perquè les víctimes supervivents pateixen dia a dia el seu dolor, i les que ja han mort han llegat el seu dolor als seus successors, allò que els experts en diuen el trauma transgeneracional.

Un dol col·lectiu

Vivim en una societat plena de gent que ha patit i de descendents que pateixen. I tant és si hem tingut la sort que ningú de la nostra família hagi sofert la crueltat de la repressió franquista en alguna de les seves múltiples expressions. Fins que no es produeixi aquest reconeixement i reparació la nostra serà una societat adolorida que comparteix un dol col·lectiu, esquitxada pel patiment propi i el d'altri. Així ho han entès institucions i organismes internacionals com el Consell d'Europa o Amnistia Internacional. Fins i tot l'ONU -institució gens sospitosa de radicalitat- ha denunciat la situació de les víctimes del franquisme. El comitè contra la desaparició forçada i el relator per la promoció de la veritat, la justícia i la reparació han demanat fins i tot la derogació de la llei d'amnistia del 1977. Aquest és un fet importantíssim perquè apunta clarament a la responsabilitat de la democràcia en la situació actual de les víctimes.

Més de 40 anys després de la mort del dictador, la vida de la democràcia s'iguala en durada a la de dictadura. I a aquest pas, s'equipararà en responsabilitat per la situació de les víctimes. El feixisme imposat per Franco va executar a la perfecció la seva maquinària de repressió i extermini. Qui no sembla que estigui fent tan bé la feina és la democràcia, que ja hauria d'haver tingut prou temps i recursos per espolsar l'estora del passat i reparar les víctimes. ¿Quant temps més ha de passar? ¿Quanta gent més ha de morir sense haver tingut aquesta reparació? ¿No estaríem ja en el moment que el general Gutiérrez Mellado recomanava a Felipe González -segons explica l'expresident a les seves memòries- d'abordar aquesta qüestió, quan els protagonistes directes de la guerra civil haguessin mort?

¿Fins quan?

Sense entrar a jutjar la transició, fins i tot entenent que es va fer el que es va poder en uns anys convulsos -que no són l'estampa de taula braser que ens volen fer creure sinó una situació amb una correlació de forces molt desigual amb música de sables de fons i l'atenta mirada de la CIA-, ¿fins quan hem d'esperar? Després d'haver passat per governs socialistes, amb majoria absoluta, amb un president nét d'afusellat que aconsegueix com a molt una tímida i insuficient llei de memòria històrica, ¿de què tenim por? ¿Què ens espanta, que un Tejero torni a entrar al Congrés o que tremoli algun membre d'una judicatura no depurada -com denuncia Esteban Beltrán, president d'Amnistia Internacional Espanya- o el nét d'algun franquista assegut a algun dels consells d'administració que dirigeixen la vida pública, econòmica i mediàtica d'aquest país?

Notícies relacionades

Els primers dies del cop d'Estat del 1936, segons la premsa de l'època

La guerra lluny de la trinxera

Mentrestant, les víctimes arrosseguen el seu dolor. Molts callen perquè encara hi ha por a parlar. Sí, per increïble que sembli, encara hi ha por, perquè aquesta democràcia que permet un mausoleu a Franco a pocs quilòmetres de Madrid -¿us imagineu un Valle de los Caídos en honor a Hitler prop de Berlín?- no genera la confiança per parlar. Por perquè la marca Espanya passa per no fer una condemna clara, decidida i unànime del franquisme. Por perquè aspirar a portar a judici militars i bisbes i condemnar-los a cadena perpètua per crims contra la humanitat o fer una comissió de la veritat deu ser cosa exclusiva d'argentins o sud-africans...

Trucar al periodista

I els que s'atreveixen a parlar, un bon dia agafen un telèfon i truquen a un periodista perquè es faci ressò del seu drama. Saben que no hi ha cap finestreta de l'Estat que els atengui. Sovint, quan veuen la seva història en el marc d'un documental d'investigació adquireixen la consciència de víctimes, assumeixen que el seu cas no és aïllat ni producte del destí o la mala sort sinó de la premeditació d'un pla de repressió sistemàtica i continuada. Quin orgull de professió la nostra i quina vergonya de país quan els periodistes i els documentals han de fer la feina que l'Estat no fa.