La llegenda del PSUC

«Aquells que no recorden el passat estan condemnats a repetirlo». Els historiadors com Xavier Domènech coneixen aquesta màxima de George Santayana. El líder d’En Comú Podem té molt present l’exemple del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el front popular d’esquerres que avui, 23 de juliol, compleix 80 anys. En ple procés de confluència d’En Comú Podem, els néts d’aquells pioners busquen repetir els encerts del símbol de la lluita antifranquista i evitar els errors que van esquerdar la unitat d’esquerres.

    «Són moments diferents. Ja m’agradaria veure’ns a nosaltres posats en aquells moments. Però és evident que l’ADN d’En Comú Podem té a veure amb la continuïtat històrica del que va ser el PSUC», reconeix Domènech. Després de capitanejar les dues victòries d’En Comú Podem en les generals a Catalunya, creu que el PSUC els ha deixat moltes ensenyances. «El creen quatre partits inicialment però acaba sent un sol espai polític», recorda, fent l’analogia amb la situació actual, en què Barcelona en Comú, Podem, ICV i EUiA aspiren a crear un sol partit. Recordant com la unitat contra el franquisme es va trencar amb la democràcia per les disputes ideològiques, advoca per molta cautela i visió de conjunt en el procés de confluència: «S’ha de gestionar amb molta 'finezza', sense que un es pugui imposar a l’altre. Hem de prioritzar el que ens uneix i no el que ens separa».

    El 21 de juliol de 1936, tres dies després del cop d’estat franquista, va néixer el PSUC, fruit de la unió de la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya, la Unió Socialista de Catalunya de Joan Comorera, i el Partit Català Proletari. «El frontpopulisme a Catalunya va arribar a l’extrem de formar un partit, cosa que no va passar enlloc més», diu Domènech.

    «Era el 'partit'. Fa 40 anys, quan parlaves del 'partit', la gent ja sabia a quin et referies, no necessitaves altres adjectius», evoca Eulàlia Vintró, que recorda que era l’«única força d’esquerres». «La gran lliçó que va deixar va ser la seva capacitat de permeabilitzar la societat, assumir reivindicacions i dirigir-les a les institucions. I, a l’arribar a les institucions, allà on era mantenia la coherència», destaca la que va ser diputada del PSUC tant al Congrés com al Parlament.

    El 1980, en les primera eleccions catalanes després del franquisme, el PSUC es va convertir en la tercera força al Parlament. Va aconseguir 25 diputats que quatre anys més tard s’havien quedat en tan sols sis. El descens s’explica pel dur conflicte ideològic, que va acabar explotant en el cinquè congrés del partit, el 1982. «El gran error va ser no entendre que el gran èxit del PSUC de les grans reivindicacions obreres havia sigut ser molt ampli i molt transversal –explica Jordi Guillot, portaveu del PSUC el 1984–. El problema va ser quan apareixen les divergències entre els que el volen convertir en un partit comunista i els que creiem que s’ha d’apostar per una cultura transversal». El 1987 i després de diverses escissions, el PSUC desembocaria en Iniciativa per Catalunya intentant recuperar aquella transversalitat que, gairebé 20 anys després, En Comú Podem sembla haver trobat.

Notícies relacionades

Junqueras reclama per a ERC l'herència del PSUC dels 70 i el PSC dels 80

Aval de la Junta Electoral a la retransmissió televisiva de la Via Lliure

Adaptació al segle XXI

«Volem construir el PSUC del segle XXI i adaptar-lo, sumar ideologies de diferents procedències per guanyar i canviar Catalunya, i per donar resposta a les necessitats de les classes populars catalanes», anhela Guillot. Aquest és el gran objectiu per al responsable de la comissió organitzadora del 80è aniversari del PSUC. A més de dipositar tot el patrimoni històric documental a l’Arxiu Nacional de Catalunya i entregar cinc quadros al MNAC, la commemoració busca fer valer el llegat del partit recordant que «el PSUC va aconseguir incorporar les grans onades immigratòries en la lluita pels drets democràtics i nacionals de Catalunya».