Rajoy tensiona la ronda del Rei a l'insinuar d'ajornar la investidura

Presión, pressió, pressió i pressió. A Ciutadans i al PSOE. Contactes informals, però no pas «negociacions programàtiques» perquè els seus possibles interlocutors, diuen al Partit Popular, no volen. Els populars insisteixen, en la setmana de la ronda del Rei amb els grups, que estan disposats a fer canvis en la polèmica LOMCE o la reforma laboral com a gestos envers l’oposició, tot i que sense plasmar-ho per escrit en un nou document per negociar. «A nosaltres ens correspon portar la iniciativa i a Mariano Rajoy, presentar un govern, però també correspon a les altres formacions polítiques, i en especial a PSOE i C’s, la possibilitat que aquest govern sigui real i el PP pugui anar a una investidura amb garanties», va afirmar ahir Rafael Hernando a la seu del seu partit.

L’aposta dels conservadors passa perquè la resta cedeixi perquè no hi hagi terceres eleccions. De moment, socialistes i taronges no afluixen: els d’Albert Rivera, que avui es reuneixen en executiva, s’aferren a la seva «abstenció tècnica» i conviden el PSOE a sumar-se a aquesta estratègia. Els socialistes, per la seva banda, es mantenen que el PP ha d’explorar totes les vies al seu abast abans de trucar a la seva porta, cosa que inclou nacionalistes. Però els populars desinflen aquesta expectativa. «Les altres vies estan absolutament tancades, col·lapsades, perquè CDC, ERC i PNB ja ens han dit que votaran que no», va avisar Hernando.

En el que coincideixen els equips de Rivera i de Sánchez és a alertar que hi podria haver una altra «fugida» de Rajoy per esquivar una investidura que sap que, si no hi ha sorpreses, no guanyarà. De fet, el PP ha posat sobre la taula la possibilitat d’endarrerir l’intent de ser investit per part de Rajoy. Amb tota intenció en aquestes hores s’evita parlar de declinar l’oferta del Monarca, ja que el PP també està llançant una petició a Felip VI perquè en aquesta ocasió, si el PSOE i C’s no cedeixen, no col·loqui el líder conservador davant una temptació: la de rebutjar per dues vegades l’encàrrec reial per ser president.

Hi ha la possibilitat que el cap de l’Estat reculli el guant i ofereixi més temps abans de convidar oficialment Rajoy a fer el pas. Però pot ser també que, de la mateixa manera que després del 20-D, s’acabi la seva primera ronda amb polítics instant el més votat a formar govern, entenent que fins allà arriba la seva responsabilitat. I que d’aquesta manera garanteix que tard o d’hora comença a córrer el termini de dos mesos previ a una altra convocatòria de comicis, si és que calgués.

Al PP asseguren que, a diferència de Rivera, ells no pretenen dir a Felip VI el que ha de fer. És clar que tampoc se censuren a l’hora d’oferir «opinions personals». «Jo no li puc dir al Reyi el que ha de fer, però sí que puc donar la meva opinió: seria absurd anar a una investidura si no es compta amb els vots»,  va sostenir Hernando.

¿QUÈ FA EL PRESIDENT?

Notícies relacionades

El paper de Ciutadans i el de Felip VI centren una setmana clau

El PSOE insta Rajoy a negociar "matí, tarda i nit" amb CDC i el PNB

Hernando –com el ministre Rafael Catalá a TVE– va insistir que sense suports és probable que la investidura s’endarrereixi. No obstant, va matisar que «no hi ha res decidit» i que també depèn del PSOE i Ciutadans. Va arribar a dir que ell ha mantingut contactes amb altres portaveus per parlar, precisament, de calendaris per a aquest ple. «Els portaveus diuen que voldrien que hi hagi una investidura i un govern com més aviat millor. Nosaltres, partint d’això, pensem en un calendari, però perquè hi hagi de debò un govern, no pas un teatret», va advertir. I és que el PP no contempla que Rajoy pugui anar a una investidura fallida i, a partir de llavors, negociar més seriosament amb el rellotge en marxa.

Segons Hernando, anar a una investidura per perdre-la només significarà que hi haurà eleccions. És obvi que si tots els polítics haguessin tingut aquesta teoria, ni Susana Díaz hauria arribat al Govern a Andalusia ni Carles Puigdemont a Catalunya. L’una va haver de suar de valent abans de ser investida, mentre que el català va ser la solució in extremis quan es va obligar Artur Mas a fer un pas enrere. Cap de tots dos va aconseguir  el poder només per obra i gràcia dels moviments de l’oposició. Igual que els seus partits, van haver de negociar i cedir.