La Diada de l'impàs

Si els partits independentistes complissin amb el full de ruta fixat després de les eleccions del 27-S, aquesta Diada hauria de ser l’última de la Catalunya autonòmica. El verb està en condicional perquè no està gens clar que el calendari, el famós termini dels 18 mesos per desconnectar de la resta d’Espanya, sigui el que els seus timoners tenen al cap. Centenars de milers de catalans, una multitud –però bastants menys que en anteriors ocasions–, tornaran a sortir al carrer per fer-se sentir enmig de la confusió política regnant, evident a la Carrera de San Jerónimo, i la tensió dissimulada (encara que n’hi ha) entre els partits que configuren la majoria independentista al Parlament.

La d’avui és una Diada d’impàs per als sobiranistes més optimistes i d’afartament per a molts altres ciutadans (incloguin aquí tant a independentistes com els contraris a la independència). És el cinquè Onze de Setembre des que Catalunya va iniciar el seu viatge pel camí secessionista. Un lustre en què l’anomenat procés, concepte encunyat per partidaris i acceptat per detractors, ha anat derivant en el processisme, un estat de reivindicació permanent sense que s’avanci en mesures concretes, complexes i que afectin el dia a dia dels catalans. De moment, tot s’ha quedat en declaracions polítiques, proclamades amb més o menys solemnitat. L’última, la de Carles Puigdemont, que serà el primer president que participarà en la concentració de la Diada i que ahir va aprofitar el seu discurs institucional per acusar l’Estat de ser el responsable de la falta de diàleg, requisit imprescindible per desbloquejar el conflicte obert amb Catalunya. 

ESTRATÈGIA 

Els sondejos vaticinen que el percentatge de suport a l’independentisme creix, segons l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, gràcies a votants del flanc esquerre identificats amb del podemisme. Són sondejos com aquest els que ajuden a explicar la presència d’Ada Colau i de Podem en la manifestació. L’alcaldessa de Barcelona, situada en una ambigüitat més que calculada (i de moment efectiva), hi assistirà malgrat haver insistit que no comparteix l’estratègia de l’independentisme. Nedant entre els que aposten per una ruptura unilateral i els que defensen que s’han d’explorar alternatives, hi assistirà, com Podem, sota el paraigua del dret a decidir i exigint que la resposta que ha de donar l’Estat ha de ser política i no judicial.

Així que la foto serà més plural que en edicions anteriors però no tant per mèrits propis dels seus impulsors com –una vegada més– gràcies a la col·laboració externa. Una de les més esforçades a l’hora d’animar aquesta Diada ha sigut la fiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal, que aquesta setmana va aprofitar un discurs a priori protocol·lari per esgrimir la via penal com a resposta a les pretensions dels «sectors independentistes». A l’avís de Madrigal s’hi ha de sumar el que Interior ha enviat a l’antiga CDC esgrimint la llei de partits per advertir-la que pujar més a la muntanya independentista pot ser un altre argument per no inscriure-la amb la seva nova denominació, Partit Demòcrata Català. Apunt al marge per a aquells que pateixen desmemòria política: la llei de partits va comptar amb els vots favorables dels diputats de Convergència a Madrid. 

AJUDA EXTERNA

Notícies relacionades

Guia de la Diada 2016 de l'ANC: trams, inscripcions i samarreta

Guardiola demana el referèndum com Escòcia

La possibilitat d’inhabilitar la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per part del Tribunal Constitucional és un altre dels arguments que uneixen els independentistes i els sectors afins a Colau. Però que ningú s’autoenganyi. Tot i fotografies com la d’aquest divendres a Sant Boi, en què van coincidir ERC, Podem i la CUP per commemorar el 40è aniversari de la primera gran Diada, la guerra soterrada entre republicans i comuns per guanyar espai electoral no ha fet més que començar. Les ferides que va deixar l’última campanya de les generals continuen obertes i, ara com ara, no s’entreveu la pau. També entre l’antiga CDC i els seus socis al Govern, ERC, hi ha divergències respecte a la manera d’afrontar els mesos que vénen. Un cop la CUP ha anunciat que salvarà Puigdemont en la qüestió de confiança, s’ha de veure com s’afrontarà la negociació pressupostària i quins seran els següents passos en el famós full de ruta.

A les entrades del diccionari independentista s’hi ha sumat un nou concepte: el RUI. Referèndum unilateral d’independència. Ningú sap com es fa (o almenys no s’ha explicat) ni té data. Els seus detractors, entre els quals hi ha dirigents convergents, l’interpreten com una nova fugida cap endavant. En canvi, Puigdemont és dels que no el descarten. Els primers de plantejar-lo van ser els de la CUP i els d’ERC inicialment la van acollir amb escepticisme però ara l’abracen com una sortida. Tard o d’hora comprovarem si estem davant un altre exercici d’escapisme.