PSOE: guerra porta a porta

Si el PSOE és una guerra, i ho és, el comunicat d’ahir indica que els bàndols en conflicte no van cedir un mil·límetre en les seves posicions, defensades porta a porta. De manera literal: en ple xoc de legitimitats després dela dimissió dimecres passat de la meitat dels 35 membres de l’executiva, hi va haver un parell d’hores a mig matí en què les dues fonts d’autoritat al partit, incompatibles entre si, van ocupar la seu socialista, a escassa distància l’una de l’altra i sense cap contacte.  

Per un costat, la direcció del PSOE, o el que en queda, no reconeguda per la meitat de l’organització i amb Pedro Sánchez al capdavant. Per un altre, la presidenta del comitè federal, Verónica Pérez, que segons la interpretació que els crítics fan dels estatuts ha de gestionar el partit de manera provisional fins a la constitució d’una gestora. «En aquest moment l’única autoritat que existeix al PSOE sóc jo», va dir Pérez, líder dels socialistes sevillans i dirigent de confiança de Susana Díaz. Cap visible dels enfrontats a Sánchez, que la veuen com el seu recanvi més sòlid, la presidenta de la Junta tampoc va callar. Va reunir el màxim òrgan del PSOE andalús i va fer una esmena a la totalitat del full de ruta de qui fins ara ha liderat el partit. També es va postular per  tornar a «cosir» unes sigles més dividides que mai en els últims temps.

«SEGUIM ENDAVANT»

Res d’això va fer efecte en Sánchez. «Seguim endavant», va assenyalar un membre de la seva executiva poc abans de començar la reunió. Segons diversos dels presents a la trobada, hi va haver tancament de files al voltant de qui segueixen considerant el secretari general del partit, que va mantenir el seu pols amb els crítics, un sector al qual pertanyen la immensa majoria dels presidents autonòmics socialistes.

Sánchez va perseverar en la decisió que va fer esclatar la guerra oberta dilluns passat: la convocatòria d’un congrés llampec amb votació dels militants el 23 d’octubre, enterrant pel camí el compromís d’aparcar la disputa orgànica fins que Espanya tingués Govern amb plenes facultats. Fins i tot va anar un pas més enllà. El conclave pròpiament dit, on es nomenaria la nova executiva després de l’elecció en primàries del secretari general, estava previst per a principis de desembre, però aquest dijous es va avançar al 12 i el 13 de novembre «per escurçar la situació d’interinitat del partit», van explicar els col·laboradors de Sánchez.

Va ser tota una declaració d’intencions, malgrat que diversos dels membres de l’executiva van advocar per trobar una solució de «consens». Entre ells, Meritxell Batet, Antonio Hernando i Patxi López, que, segons fonts de tots dos bàndols, està fent de «mediador» en un xoc sense precedents al partit. Si l’exlehendakari retira el seu suport a Sánchez, asseguren els crítics, «la batalla estarà guanyada».   

L’EQUILIBRI DE FORCES

Els enfrontats al secretari general creuen que l’únic que busca és «morir matant». Els seus afins consideren que té la raó. Els primers volen que resolgui el conflicte el comitè de garanties del PSOE; els segons es neguen a acceptar la convocatòria d’aquest organisme. Els crítics hi ostenten una majoria de tres a dos, i anuncien que si l’ens no es reuneix al complet, ho faran avui els tres membres fidels a aquest sector. En principi, emetran un informe que reclamarà la destitució de Sánchez i la posada en marxa d’una gestora per dirigir el partit. Els gairebé 300 membres del comitè federal de demà dissabte hauran de votar aquest dictamen, així com la proposta de la discutida executiva, i allà s’entreveurà quin és l’equilibri de forces. 

Notícies relacionades

Susana Díaz: "Ara toca pensar en el país i no en el partit"

Seguiment de la guerra interna al PSOE: en directe

«És un moment molt dolorós», va reconèixer davant el comitè director del PSOE andalús, on no hi va haver fissures en la posició contrària a Sánchez. Només un dels 300 membres es va abstenir en la votació d’una resolució amb què es van comprometre a parar-li els peus si convoca el congrés abans que es resolgui la governabilitat a Espanya. «Ara toca el país, no el partit», va dir la presidenta de la Junta d’Andalusia. No va anomenar Sánchez, però quasi totes les seves frases eren una crítica a la seva figura: per descuidar els «votants», ser el responsable de les derrotes electorals, haver-se «encegat amb les  fogonades» de Podem i «no defensar el patrimoni» del partit a l’enfrontar-se a Felipe González i a Rodríguez Zapatero. Va seguir sense aclarir si és partidària d’abstenir-se amb el PP o anar a eleccions.

L’únic que ha defensat fins ara és que «amb 85 diputats no es pot governar». En canvi, el líder del PSC, Miquel Iceta, va demanar al Parlament als independentistes que col·laboressin perquè Sánchez arribés a la Moncloa. Segons algunes federacions, va ser la prova que el líder socialista tenia un «pla ocult» per governar gràcies al PDC i ERC. Els col·laboradors de Sánchez ho neguen, però arribats a aquest punt aquí ningú es creu ningú.