Verónica Pérez, una carrera a l'ombra de Susana Díaz

Als seus 38 anys, possiblement Verónica Pérez mai s'havia imaginat que arribaria un dia que li tocaria enfrontar-se a un garbuix de premsa a les portes del seu partit, el PSOE, per proclamar amb veu serena “en aquest moment l'única autoritat del PSOE sóc jo”. I és que els que la coneixen de prop ressalten que darrere el seu aspecte dolç i acriaturat s'amaga una dona amb voluntat pròpia i ferma capaç d'agafar les regnes en els moments més difícils. Per això, rebutgen la imatge d'una dirigent “tutelada” per la baronessa andalusa Susana Díaz; concedeixen que com a màxim es tracta de “trajectòries paral·leles”.

No obstant, la carrera de Pérez, separada i amb dos nens, ha transcorregut més aviat a l'ombra de la de Díaz. Les dues dones es van conèixer ja en l'adolescència, quan totes dues van coincidir en un congrés de Joventuts Socialistes, a on es va afiliar quan amb prou feines tenia 14 anys. Quan va complir els 18, es va afiliar al PSOE andalús, l'agrupació més poderosa i on sempre ha intentat vincular-se a polítiques d0 igualtat i de lluita contra la violència de gènere, un dels seus grans ideals encara que li hagi tocat lidiar amb matèries més aspres com l'ordenació del territori o el medi ambient des de l'executiva regional (2004-2008). En el terreny institucional, ha sigut regidora de l'Ajuntament de San Juan de Aznalfarache (Sevilla), i diputada regional des del 2004 al Parlament Andalús, on des de fa només un any ocupa, a més, la secretaria primera de la Mesa.

UNA DE LES "DELFINES"

Notícies relacionades

Seguiment de la guerra interna al PSOE: en directe

El Govern presentarà dilluns un paquet de mesures per fomentar el català en l’àmbit judicial

Crida molt més l'atenció la seva carrera orgànica. Díaz va confiar en ella perquè posés ordre en el PSOE de Sevilla, el més potent de totes les agrupacions del partit, l'únic que no perd eleccions, quan la formació es va obrir en canal precisament per la pugna entre Díaz i el seu llavors padrí, José Antonio Viera. Des d'aquell moment, els socialistes sevillans viuen una etapa de consens desconeguda des de fa temps i on a penes ningú “s'atreveix a discutir-li res”. El seu paper en aquest càrrec la va portar fins i tot a ser considerada una de les possibles substitutes de Díaz quan aquesta va començar amb els primers intents d'aspirar a la direcció federal del PSOE. Ella, no obstant, callava i, com la seva cap i amiga, es limitava a assenyalar que estaria on la posessin els companys.

Aquesta fe cega i indestructible en Díaz no només l'ha catapultat a formar part del seu entorn de màxima confiança, sinó que li va valer perquè la baronessa andalusa la col·loqués com un dels puntals per “guiar” l'executiva de Pedro Sánchez, i va convertir Pérez en la presidenta del comitè federal. Des d'aquest càrrec que l'ha convertit ara en la màxima autoritat del PSOE, ara diu que sent una “immensa tristesa i dolor” pels últims esdeveniments viscuts aquests dies en un partit que diu que estima gairebé tant com la seva família directa.