Sánchez dimiteix, el PSOE implosiona

Pedro Sánchez va resistir ahir fins al final, fidel a l’estil lluitador que ha mostrat des que va accedir al lideratge del PSOE fa més de dos anys, una etapa en què ha hagut de lluitar contra gran part del partit. Però al final va caure. Onze hores després que es reunissin els 250 membres del comitè federal, màxim òrgan socialista, Sánchez va perdre una votació per 107 vots a favor i 132 en contra, i es va rendir davant l’evidència: la majoria dels dirigents ni el recolzaven ni acceptaven de cap de les maneres el congrés exprés que havia dissenyat, després de les successives derrotes electorals, per mantenir-se en el càrrec, abanderant el no a la continuïtat de Mariano Rajoy.

És una decisió que haurà d’esperar. La pilotarà la gestora, presidida per l’asturià Javier Fernández, que ara es farà càrrec d’un partit trencat completament, una organització que ahir va oferir l’espectacle polític més dantesc dels últims temps: militants a la porta de la seu increpant els adversos al ja exsecretari general («¡colpistes!, «¡casta!», «¡pocavergonyes!», cridaven), hores i hores de discussió sobre què, qui i com es votava, urnes que apareixien i desapareixien, dirigents disputant-se el micròfon de la sala, cridant i insultant-se entre si.

Sánchez volia plantejar el debat en termes de Rajoy sí o Rajoy no, amb ell personificant el sentiment de les bases, contrari al PP. Però els crítics, liderats pels barons de més pes orgànic (i en especial per la presidenta andalusa, Susana Díaz, a qui es veu com a probable recanvi), li van dir que no, que el que es debatia allà, en realitat, era si ell havia de seguir o no al capdavant de les sigles. Tot i així, després del reconeixement de la seva derrota, Sánchez va donar per fet que el PSOE acabarà abstenint-se perquè el president en funcions continuï en el poder. És una hipòtesi més que probable, sobretot a la llum del desgast sofert en els últims dies (inclosa la dimissió dimecres passat de la meitat de l’extinta executiva), que deixa els socialistes en pèssimes condicions de presentar-se a unes terceres eleccions.

UNA VOTACIÓ ADVERSA

Amb clar gest d’esgotament i la veu una mica trencada, Sánchez va dir: «Després de molt de debat, la reunió ha desembocat en una votació sobre el congrés. Hi ha dues qüestions que s’havien de dirimir: el lideratge i la posició del PSOE en la investidura. Desgraciadament, la votació ha sigut adversa. I lògicament jo no podia administrar una decisió que no comparteixo. Subratllo que els meus pares em van ensenyar que el més important és mantenir la paraula. Avui més que mai he d’estar orgullós de militar al PSOE, que comptarà amb el meu suport lleial».

Sánchez no va acceptar preguntes ni va aclarir si abandonarà el seu escó al Congrés dels Diputats. Tampoc va dir si pensava plantar cara en el futur congrés del PSOE, en què els militants elegiran el seu pròxim secretari general. No ho faran el 23 d’octubre, com l’exlíder i els seus col·laboradors volien per dirimir en aquell moment també si el partit havia d’abstenir-se, anar a terceres eleccions o intentar, com ell defensava, un Executiu alternatiu al del PP gràcies a un molt difícil pacte amb Podem i Ciutadans. Les primàries, i el conclave posterior, tindran lloc quan la governabilitat del país s’hagi resolt. L’equip de Sánchez no descarta que torni a fer el pas i es presenti a aquella cita orgànica: ha construït un relat èpic, en el qual apareix com un màrtir que ha lluitat fins a l’últim sospir per evitar una entesa amb els conservadors. I pel camí ha sabut aconseguir el suport de les bases del partit. 

QUÈ, QUI I COM

El més important ara és com es torna a unir el partit després d’aquesta implosió. La fractura no té precedents. L’escrache organitzat per desenes de militants a les portes de la seu socialista, al madrileny carrer de Ferraz, als crítics amb Sánchez és indicatiu del moment. Tant com el que va passar dins del comitè federal. Els partidaris de l’exsecretari general volien votar sobre el congrés llampec, en secret i comptant les paperetes del que quedava de l’executiva, després de les baixes de 17 membres enfrontats a Sánchez. Els seus detractors, sobre la necessitat de constituir una gestora, amb una votació a mà alçada i sense tenir en compte el sentiment de la dirección en funcions, a la qual no reconeixien.

Notícies relacionades

Dante a Ferraz

Partidaris de Sánchez reben els crítics amb esbroncades i insults

Al final, quan ja havien passat 11 hores des de l’inici de la reunió (amb múltiples recessos, altercats i negociacions amb enfrontaments molt durs) i després que els enfrontats a la direcció recollissin firmes per a una moció de censura, van arribar a una via intermèdia: es va votar sobre el congrés que buscava Sánchez i comptant les paperetes dels que encara formaven part de l’executiva, però no en secret. Es tracta d’un detall clau a ulls dels partidaris de l’exlíder, que van denunciar intimidacions per part dels crítics, un sector al qual pertany gairebé tot el poder institucional socialista: sis dels set presidents autonòmics hi són. Només la balear Francina Armengol era a l’altre bàndol.  

EL PSC, CONTRARI A DÍAZ

No obstant, la vintena dels membres del PSC en el comitè federal van votar a favor del ja dimitit. És enorme la por dels socialistes catalans davant la probable arribada de Susana Díaz i el que un d’ells va definir com el seu «regionalisme rampant». L’andalusa va dir dijous passat que ella volia tornar a «cosir» el PSOE, però ara mateix gairebé tots diuen, a un costat i un altre, que no hi ha fil que pugui recompondre el partit.