Tres urnes amagades

Entre els nombrosos moments que van esquinçar el PSOE en el seu comitè federal de dissabte passat, que va acabar amb la sortida de Pedro Sánchez Pedro Sánchezdesprés de comprovar que no tenia la confiança dels seus membres, n'hi ha un de determinant. Va tenir lloc a les set del vespre tocades, deu hores després que comencés la cita del màxim òrgan socialista, i va estar protagonitzat per tres urnes amagades darrere d'un plafó.

Convocat per determinar l'equilibri de forces entre el ja exsecretari general i els seus crítics, la reunió havia començat malament, pitjor que mai, amb dos centenars de suposats simpatitzants (es discuteix l'origen de molts d'ells) organitzant un 'escrache' als detractors de Sánchez, un grup en què van englobar gairebé tots aquells que entraven a la seu socialista. Tant hi feia que estiguessin en el bàndol contrari al de l'exlíder, cas d'Eduardo Madina, com que s'haguessin alineat des d'un principi amb ell, el seu rotund ‘no’ a la investidura de Mariano Rajoy i la seva pretensió de conformar un Govern alternatiu, cas de la presidenta balear, Francina Armengol. Amb alguna excepció (el català Miquel Iceta) tots van ser rebuts amb crits de “¡colpistes!”, “¡pocavergonyes!” i “¡feixistes!”.

Era el colofó d'una setmana en què el PSOE s'havia obert en canal, amb el líder aferrant-se al càrrec i els principals barons assenyalant-li la porta de sortida. Però la reunió va començar en un to educat. Les formes es respectaven, van explicar membres de l'organisme, a pesar que els dos sectors no es posaven d'acord sobre què havien vingut a votar (el congrés exprés dissenyat per la direcció o la gestora proposada pels crítics), ni sobre qui podia votar (el debat se centrava en el que quedava de l'executiva, que els adversos a Sánchez no reconeixien després de la dimissió de la meitat dels seus membres), ni tampoc sobre el mètode de vot (secret o no).

Fins que van deixar de respectar-se. Els encarregats d'organitzar la votació eren els tres membres de la taula del comitè federal, on els ‘sanchistes’ tenien majoria: la catalana Núria Marín i el basc Rodolfo Ares enfront de l'andalusa Verónica Pérez, autoproclamada “única autoritat” del PSOE. Qualsevol entesa entre ells s'havia mostrat impossible, així que Ares, un dirigent bregat en mil batalles, va decidir aplicar la seva superioritat numèrica. Va anunciar que la taula havia decidit que començava la votació i que aquesta es feia tal com havia buscat Sánchez des del primer moment: sobre el congrés, deixant votar els membres de la direcció en funcions i en secret.

NI CENS NI CONTROL

Algú, segueix havent-hi dubtes sobre qui va dissenyar les característiques de la votació, va col·locar tres urnes, però no a la vista de tots els dirigents, sinó darrere d'un plafó, sense cap cens ni control sobre els que votarien ni el nombre de paperetes que cada votant podia introduir.

Sánchez, juntament amb Adriana Lastra, una de les seves més fidels col·laboradores, va ser el primer a aixecar-se per anar-hi. I llavors tot va esclatar. Hi va haver crits i insults. També hi va haver llàgrimes d'històriques dirigents com Matilde Fernández i Trinidad Jiménez pel que havia acabat convertint-se el PSOE. José Antonio Pérez Tapias va decidir abandonar la reunió. “El partit està trencat”, va dir a la sortida. Altres defensors de Sánchez, com Josep Borell i Patxi López (el primer de forma més “explícita”, expliquen diversos dels presents), van deixar clar que no estaven d'acord amb un procés que, segons el seu parer, no comptava amb les mínimes garanties.

Notícies relacionades

L'abstenció guanya punts amb esculls en el PSOE

Així és la nova gestora del PSOE

La votació es va aturar quan tan sols hi havien participat uns 20 socialistes, però ja era massa tard per recompondre la reunió. Susana Díaz, presidenta d'Andalusia i cap visible dels crítics, va activar poc després una moció de censura a Sánchez. La maniobra era contradictòria, perquè suposava reconèixer que seguia havent-hi una direcció liderada pel madrileny, cosa que els seus detractors havien negat després de les baixes de la meitat de l'executiva, però va permetre calibrar el pes de cada sector. Es van recollir a prop de 130 firmes, més de la meitat del total dels que en aquell moment es trobaven en el comitè federal. “Pedro, votem. Votem el que vulguis”, va insistir Díaz.

Es va votar. Sobre el congrés que defensava Sánchez i comptant les paperetes del que quedava de la seva cúpula, però de forma pública. El resultat: 107 vots a favor, 132 en contra, la marxa del secretari general i un partit fet miques.