Catalunya i País Valencià, retrobament entre cosins germans

El primer cop que un president català i un de valencià es van veure les cares, la cita es va acabar amb llançament d’ous. Va ser el 1983, en la presa de possessió del socialista Joan Lerma com a mandatari d’una autonomia valenciana que tot just gatejava, i que avui celebra la Diada del 9 d’Octubre. La presència de Jordi Pujol al Saló de Corts del Palau de la Generalitat va irritar el blave-

risme, que el va acomiadar amb ous contra el seu cotxe. Unió Valenciana s’hi va absentar per no compartir acte amb «l’instigador i propulsor de la idea de Països Catalans».

El 19 de setembre passat, dins i fora del Saló de Corts, el president Carles Puigdemont va ser complimentat, malgrat el procés, en una cimera que va simbolitzar el retrobament de dos territoris econòmicament i culturalment germans –cosins germans, diu la dita popular–, però que han mantingut unes relacions en què han pesat més les diferències polítiques. Després d’aquella hostil rebuda, Pujol es va declarar «portador d’amistat i fraternitat». «Les susceptibilitats no haurien de seguir sent motiu de fricció».

Les ferides van néixer en la transició, quan el centredreta valencià va fer de l’anticatalanisme tota una croada. El resultat: senyera pròpia (amb franja blava), llengua amb nom propi (valencià) i Comunitat en comptes de País en el topònim. El PSPV va acceptar aquestes bases i es va proposar enterrar el debat per la via de la indiferència, tot i que Lerma i Pujol van fer pinya en les carpetes comunes, encara pendents avui, com ara infraestructures, finançament i reciprocitat de les televisions.

«TV-3 no es veurà a València si TVV no es pot veure a Catalunya», advertia Lerma el 1988. «TVV serà ben rebuda a Catalunya sempre que emeti en valencià», replicava Pujol després d’una breu trobada amb Lerma a Benicàssim el 1989, en què també es va parlar del transvasament de l’Ebre i l’arribada de l’AVE al litoral mediterrani. «No és lògica ni bona l’escassa col·laboració, però no pretenc ficar-me allà on no em demanen», va receptar conciliador Pujol.

Catalunya sempre ha buscat en l’amic valencià un soci econòmic per a les reivindicacions comunes, però el veí del sud sempre ha recelat de pretensions colonitzadores, atiades pels «Països Catalans» que abanderen ERC, la CUP i sectors del PDC. «Actituds imprudents, algunes d’elles a Catalunya, ens han distanciat», admetia Pujol el 1992 a València. La crisi econòmica dels 90 va estrènyer llaços, però la conquista del poder per part del PP va congelar les relacions.

«La llengua deixarà d’enfrontar-nos», va proclamar ufanós Eduardo Zaplana després d’aterrar a la Generalitat. Res d’això. El pols entre secessionisme lingüístic i pancatalanisme es va resoldre amb la creació, pactada per Pujol i Zaplana, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La confrontació, accentuada amb cada campanya electoral, va deixar pas a la incomunicació.

Ofensiva de Camps

Notícies relacionades

Cimera "històrica" de València i Catalunya pel corredor mediterrani

Catalunya i País Valencià, dues economies connectades

El successor de Zaplana, Francisco Camps, es va negar a rebre Pasqual Maragall i només es va veure una vegada amb José Montilla. Va precintar els repetidors alegals de TV-3 i va mirar de potenciar un «eix de la prosperitat» que competís amb el mediterrani, amb Esperanza Aguirre (Madrid) i Jaume Matas (Balears). Tots tres van caure enfangats en la corrupció. Alberto Fabra, partidari que TV-3 es veiés a València però executor del tancament de Canal 9, va distendre la guerra freda i va restablir ponts amb Artur Mas.

En el llibre d’honor de la Generalitat Valenciana, Puigdemont hi va deixar escrit: «Que puguem compartir reptes de manera lleial i contínua durant molts anys».