Juan Ignacio Zoido, el pastisser que va acabar en la judicatura

Diuen que Juan Ignacio Zoido (Montellano, Sevilla, 1957) anava per pastisser. Ell va ser l'escollit per agafar les regnes de l'obrador Hijos de Manuel Risco, el negoci familiar a Fregenal de la Sierra (Badajoz) arran de la prematura mort del seu pare. No obstant, la mare va desafiar el destí i va decidir que els fills havien d'estudiar i s'hi va esmerçar. I Juan Ignacio, el gran de cinc germans, va deixar les barreges de farina i llevat i va optar per les lleis, que era el que li agradava de veritat.

Tot i criar-se a Extremadura, el nexe el va tenir sempre amb Andalusia, i més concretament amb Sevilla. Presumeix de ser trempat i senzill i de fe catòlica, cosa que l'ha ajudat a suportar els dos cops més durs de la seva vida: la mort del pare i, el 2003, la del segon dels seus fills, José María, en un accident de trànsit. Dels dos cops se'n va refer amb una frase que el seu entorn diu que no li cau dels llavis quan li toca afrontar problemes: "Toca clavar una puntada cap endavant”.

DELEGAT DEL GOVERN

Va ser precoç per aprovar les oposicions de jutge i assumir el deganat dels jutges de Sevilla, un lloc en què entaularia relació amb la jutge del cas dels ERO, Mercedes Alaya, cosa que anys més tard li valdria crítiques i retrets des de les files socialistes durant la instrucció del principal escàndol de corrupció vinculat a l'administració socialista a la comunitat. Ell mateix va posar el germen d'aquesta investigació en un jutjat després de denunciar el 2009 els suposats suborns exigits al mercat de majoristes de Sevilla.

Des del seu lloc com a jutge degà va entaular relacions amb polítics del PSOE --va convèncer María Teresa Fernández de la Vega perquè conegués les deteriorades instal·lacions judicials-- i el PP, però va ser precisament la seva amistat amb Margarita Mariscal de Gante, la primera ministra de Justícia de José María Aznar, la que el va portar a la política, en què  va ser designat director general de Relacions amb l'Administració de Justícia. Després arribaria la Delegació del Govern a Castella-la Manxa (2000-2002), on va entaular amistat amb José Bono, però també amb María Dolores de Cospedal. D'aquí saltaria a la Delegació del Govern a Andalusia (2002-2004), on coneixeria el seu gran mentor, Javier Arenas.

Des d'aleshores, protagonitzaria una carrera política fulgurant: es va afiliar al PP el 2004, i al cap de poc es va convertir en el secretari general del partit a la regió. No obstant, la seva gran aspiració era Sevilla. Des de l'ajuntament, va intentar trencar amb les majories del PSOE i IU, i encara que va guanyar les eleccions el 2007, no va poder ser alcalde. Se'n rescabalaria el 2011, després de quatre anys recorrent els carrers i saludant tots i cadascun dels veïns dels barris: amb la seva imatge riallera i pròxima, els cridava pel nom i els preguntava per tota la família mentre els feia una encaixada de mans.

L''efecte Zoido', que l'oposició va desqualificar com a "trepa" o "populista", va conquistar els sevillans i va trencar les enquestes i la barrera del PP a la capital sevillana, aconseguint la majoria absoluta amb 20 regidors. Durant aquests anys se'l va veure feliç fent-se amb toreros, duquesses i l'elitista societat sevillana en saraus i processons diverses. La presentació de la seva biografia, 'Zoido, destino Sevilla', va congregar un miler de persones, entre elles Mariano Rajoy.

SUCCESSIÓ ANDALUSA

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

La patacada posterior va ser dura, i l'escassa gestió va fer que el partit baixés als 12 regidors, tot i seguir com la llista més votada. Per acabar-ho d'adobar, el 2012 la vida en el partit també se li va capgirar. Arenas va guanyar per primera vegada les eleccions autonòmiques, encara que l'aliança PSOE-IU li va impedir governar. Aclaparat, va decidir retirar-se de la política andalusa, i va ser el peó perfecte en la batalla soterrada que mantenia el totpoderós líder andalús amb Cospedal en la interna del partit.

Zoido va acceptar a contracor agafar les regnes del partit, però no hi va estar mai còmode perquè li suposava restar dedicació a la ciutat, i, amb ajuda de la manxega, es va encarregar de la transició buscant el relleu en el seu company i amic José Luis Sanz, que va arribar a sentir-se president del PP andalús. Però la conjunció d'interessos entre Arenas i Soraya Sáenz de Santamaría va aconseguir imposar Juan Manuel Moreno Bonilla. Aquí va començar el declivi. Refugiat en l'escó del Congrés després de perdre l'alcaldia, a mercè del suport de Cospedal, manté viva la pugna pel PP de Sevilla, únic territori que segueix sent hostil a l'actual president regional.