38 anys d'auge i caiguda del PSC

El caràcter trinitari del PSC, per les tres forces que el van fundar, la Federació Catalana del PSOE, el PSC (Congrés) i el PSC (Reagrupament), ha donat riquesa de matisos al partit. Per dir-ne d’alguna manera de les fortes tensions viscudes. Amb tot i això, el PSC és la història d’un èxit, que va tenir el punt culminant en el 10è congrés, el juliol del 2004, quan el partit atresorava la presidència del Parlament Europeu, era el motor del canvi a Espanya, que havia fet tornar el PSOE a la Moncloa, comptava amb un president de la Generalitat, un alcalde de Barcelona i 3.000 càrrecs locals. Com va titular aquest diari llavors, «només li faltava el Barça». Des de llavors el PSC va iniciar un lent declivi fins als nostres dies, en què pot presumir com a màxim de mantenir les alcaldies de l’Hospitalet, Tarragona i Lleida; de ser el tercer grup al Parlament, amb un terç dels diputats que tenia el 2004, i d’ocupar set escons al Congrés, lluny dels 25 del 2008. 

LS INICIS (1978-1982)

L'assentament de la ‘realpolitik’

La Federació Catalana del PSOE, el PSC (Congrés) i el PSC (Reagrupament) van ajuntar forces en un exercici de 'realpolitik'. Els dos primers havien concorregut -i vençut- junts en les primeres eleccions generals després de la dictadura. Reagrupament, el partit de Josep Pallach, de caire més conservador i catalanista, s’havia aliat amb CDC en l’anomenat Pacte Democràtic. El gran motor de la trinitària unió va ser el PSOE, que va entendre que tota opció per arribar a la Moncloa passava per escurar tot el vot socialista del plat català, i la visió de Joan Reventós i Narcís Serra d’articular un únic partit socialista català. Un cop consolidat el que llavors encara era el vot de la immigració, els dos PSC aportaven matisos i votants que constituirien, amb el temps, la famosa doble ànima del Partit dels Socialistes.

La primera gran picabaralla va arribar ben aviat, el 1980, en el segon congrés, quan el sector obrerista (els antics dirigents del PSOE, com Carlos Cigarrán i Josep Maria Triginer) i el corrent unitari de Raimon Obiols i Josep Maria Sala van xocar de cara. En l’aspecte electoral, el PSC havia vençut a les municipals i a les generals del 79 i havia perdut les del Parlament del 80 contra el seu 'Moriarty': Jordi Pujol.

LA ‘PAX’ FELIPISTA (1982-1994)

El contrapoder de BCN i l'eclosió Maragall

Mentre Felipe González anava guanyant majories absolutes (1982-86-89), el PSC va anar configurant la seva imatge d’arxienemic de Jordi Pujol. Per una banda, després de la nominació olímpica, Pasqual Maragall va emergir com el contrapoder al president. Un Maragall que, en paraules d’un socialista de l’època, «això del nacionalisme li semblava caspós». Maragall va reptar el 1986 Pujol al dotar d’himne i bandera propis la Corporació Metropolitana de Barcelona. Pujol la va dissoldre d’un cop de ploma i Obiols va impedir a l’alcalde portar la qüestió als tribunals. En paral·lel, la propaganda convergent va anar perfilant el dibuix d’un PSC venut a Madrid. La querella del Govern de González contra Pujol, per Banca Catalana (1984), la va pagar el mateix Obiols en carn pròpia amb una pluja d’ous a la sortida del Parlament. A la querella s’hi va sumar el record de la negativa d’Ernest Lluch, portaveu del PSC al Congrés (llavors el PSC tenia grup propi), a la decisió del seu partit de presentar el 1981 esmenes a la LOAPA, una llei nascuda després del cop del 23-F i que posava límits a les autonomies catalana i basca.

A les urnes, l’època va ser un continu 'déjà vu': Maragall vencia a Barcelona i Obiols es guanyava a pols la seva fama de 'Poulidor'.

CANVI DE PODER (1994-2011)

Els ‘capitans’ agafen el comandament de la nau

La innocuïtat electoral d’Obiols, enfront del poder dels capitans territorials als seus municipis, va trastornar l’equilibri de poder al PSC. Va ser en el setè congrés, a Sitges, un conclave tan tumultuós com ho va ser el segon i on va aparèixer, un altre cop, el caràcter trinitari del partit. L’obrerisme, ara ja instal·lat a les alfombres del poder municipal, va obtenir la victòria, en bona part per les diferències entre el catalanista Obiols i el sector institucional comandat per Narcís Serra i Pasqual Maragall, fills de Raventós. La negativa d’Obiols a deixar de ser candidat va motivar l’aixecament dels capitans, que es va saldar amb el líder catalanista encara com a primer secretari, però amb un puixant José Montilla, capità de capitans, com a secretari d’organització en substitució de Josep Maria Sala, més tard condemnat per l’escàndol de finançament irregular més greu que ha patit el partit, el 'cas Filesa'.

Després de l’eufòria olímpica, Maragall va donar mostres de voler deixar l’alcaldia i pensar en objectius més elevats. Després de vèncer Miquel Roca (1995), se’n va anar un any a Roma, d’on va tornar com la gran esperança del PSC. I va complir. Va vèncer Pujol en vots, que no en escons, dues vegades i va ser investit president el 2003, sempre sota la mirada dels capitans. Va ser el moment en què el PSC va tocar sostre. La substitució de Maragall per Montilla el 2006 va ser l’inici del declivi electoral.

L'ESCISSIÓ

L'Estatut ‘raspallat’ i el procés

La sentència de l’Estatut, el 2010, va deixar el PSC en estat de xoc. «Hauríem d’haver tornat a presentar l’Estatut al Parlament, presentar batalla», opina una font coneixedora dels rerefons de l’època. Montilla va ser abatut en els comicis de tres mesos després i va voler deixar a Iceta el timó de la nau.

Notícies relacionades

Iceta crida a la fraternitat amb el PSOE però reivindica la sobirania del PSC

Patxi López presenta el seu pla per renovar el PSOE

En comptes d’això, van mantenir Montilla un any, en què sectors dels capitans van llançar Pere Navarro com a candidat de consens. Navarro va xocar contra el procés independentista, que es va posar en marxa al cap de pocs mesos d’arribar a la primera secretaria del PSC.

Per evitar xocs amb el PSOE, Navarro va renunciar al dret a decidir, i això va provocar l’escissió de l’ànima catalanista del partit i la sortida de diversos exconsellers del tripartit. Navarro va dimitir, Núria Parlon va amenaçar de fer el pas i després se’n va desdir i, al final, va arribar Iceta, que havia començat com a fontaner de la Moncloa als 80 i fa dos anys es va proposar contenir la inundació al PSC. I segueix fent-ho.