L'allargada ombra del 9-N

Dues imatges van triomfar mediàticament el 9 de novembre del 2014: els rius de gent anant a votar i l’abraçada entre Artur Mas i David Fernàndez com a símbol de comunió independentista després d’una altra jornada que va tornar a portar el qualificatiu d’històrica per al sobiranisme. Encara que l’objectiu primigeni va quedar descafeïnat i la consulta va passar a batejar-se oficialment com a «procés participatiu», les conseqüències d’aquella iniciativa segueixen prolongant-se en el temps i, a través del Govern central, han traspassat l’àmbit polític per endinsar-se també en el judicial.

Més de 2,3 milions de persones van votar aquell diumenge, dels quals 1,8 milions (el 80%) van apostar pel sí-sí, 232.000 es van decantar pel sí-no i 104.000 es van quedar en el no. Aquella considerable afluència va donar empenta al llavors president per tornar a reclamar a l’Executiu de Mariano Rajoy un referèndum de veritat. El líder del PP no va moure un dit en aquesta línia, però sí que ho va fer el seu Gabinet perquè s’actués judicialment contra el Govern per, segons la seva opinió, haver desatès el veto del Tribunal Constitucional (TC). El mes passat, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va dictar l’obertura de judici oral contra Mas i les llavors conselleres Joana Ortega i Irene Rigau per desobediència i prevaricació. El primer s’enfronta a 10 anys d’inhabilitació i les segones, a nou, i a ells s’hi han de sumar l’ara líder del PDC al Congrés, Francesc Homs, que en la seva qualitat d’aforat ha de respondre davant el Tribunal Suprem.

Precisament, Homs és l'únic dels quatre que segueix en primera línia. Tras aquell 9-N la política catalana va patir un moviment tel·lúric vuit sobre 12 en l'escala Richter. Tras una passa de conferències, l'independentisme va acabar dirigint les seves naus cap a unes eleccions plebiscitàries el 27 de setembre del 2015.

Abans d'això la històrica federació de CiU va saltar pels aires i CDC i ERC van sumar forces en Junts pel Sí. No fue l'únic. ICV va acabar unint-se als ‘comuns’, Albert Rivera va deixar el lideratge de Ciutadans al Parlament a Inés Arrimadas per a irse al Congrés, Alicia Sánchez-Camacho va fer lo propi amb Xavier García Albiol i David Fernàndez va passar el relleu a Antonio Baños, que va acabar dimitint tras el 27-S per un altre episodi clau del ‘procés’: els ‘cupaires’ van passar d'abraçar a Mas a enviar-lo a "la paperera de la història". 

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

No li havia servit de res intentar seduir els anticapitalistes mitjançant la negociació i pacte per aprovar al Parlament la declaració d'inici de la desconnexió. Que, per a més inri, va tenir lloc un altre 9-N, el de l'any passat. La resolució cridava d'Executiu (en aquell moment en funcions, és a dir, a l'espera que n'hi hagués un de JXSí) a acatar només les normes que emanin de la Cambra catalana i fer cas omís del Gabinet central i de les sentències del TC. La declaració va tenir una vida de 72 hores. Concretament, fins que el mateix TC la va suspendre.

L'empenta que va forçar Mas a fer "un pas al costat", al seu torn, tampoc va garantir l'aprovació dels pressupostos per a aquest 2016. El procés va arribar a un pas de l'abisme perquè la reacció del flamant president Carles Puigdemont va ser la de sotmetre's a una qüestió de confiança que, si hagués perdut, hauria conduït a unes noves eleccions. Però la va superar. I ho va fer prometent un referèndum [pactat ] o referèndum [unilateral]. I la pregunta sorgeix immediatament: ¿Serà un altre 9-N?