L'any de Puigdemont

La rendició no és una opció, sosté Carles Puigdemont. El president que va ser nomenat en qüestió d’hores vol passar a la història i s’ho juga tot a una carta en uns mesos. I la carta es diu confiança... o gairebé fe en la possibilitat d’èxit de la convocatòria d’un referèndum, primer, i de la independència, després.

Aquest president atípic ha mostrat en el seu primer any al càrrec una desimboltura i una naturalitat superiors a les del seu antecessor, però també ha exhibit debilitats. La primera, el nomenament fallit del seu successor a l’alcaldia de Girona. La segona, un match ball que li va endossar la CUP just al començar vetant els primers pressupostos del cap del Govern més independentista de la història recent. D’aquest últim revés es va recuperar doblant l’aposta, ampliant el desafiament. És a dir, mostrant-se disposat a perdre. S’ho va jugar en una qüestió de confiança que també li va sortir bé a mitges. La CUP va donar el sí, però no el sí als pressupostos, encara. Es veurà d’aquí algunes setmanes, tot i que a Palau són optimistes... en aquest com en gairebé tots els fronts.

FRONT CLAU

La desimboltura d’un president molt decidit ha fet que formulés promeses de dubtós compliment en el terreny social: revertir les retallades d’Artur Mas i aprovar 45 lleis en poc més d’un any de legislatura. No, la política social no serà pel que es jutjarà Puigdemont, però sí que és un front clau per si mateix (la crisi ha augmentat les desigualtats, l’ocupació és més que precària i segueixen pendents qüestions com la reforma de la renda mínima i la renda garantida de ciutadania, promeses totes dues del programa de Junts pel Sí) i perquè se suposava que el soci dins del Govern, ERC, duria l’Executiu català cap a polítiques més progressistes. Ho va insinuar amb una reforma de l’IRPF però la cosa va quedar en això, en una insinuació.

També s’ha de parlar de desimboltura –o de falta de consistència, segons els partits de l’oposició– quan es recorda que al famós full de ruta sobiranista Puigdemont, just després d’haver arribat al Palau i ser entrevistat a TV-3, va dir que en el pla no hi constava la declaració d’independència. Sí que hi era, sí que hi és, el que passa és que amb la collita electoral aconseguida per l’independentisme (el 48% de vots, menys del necessari en termes plebiscitaris; i una majoria que depèn d’un partit radicalment diferent de CDC com és la CUP) ha obligat i obliga el president i el sobiranisme a fer equilibris per mantenir el rumb sense encallar-se ja d’entrada i treure’s de la màniga un referèndum 2.0, aquesta vegada sí suposadament vinculant.

RELACIONS FLUIDES AMB ERC

Però no, no serà per la millora o no de la renda mínima pel que es jutjarà Puigdemont ni pel que ha dit i fet fins ara, ni per la seva habilitat i modernitat en l’ús de les xarxes socials, ni pel seu relatiu coneixement de les polítiques sectorials del Govern (cap idea significativa en matèria laboral, educativa, sanitària o mediambiental), sinó per la seva capacitat de gestionar un Executiu compost per CDC i ERC –de moment, tret d’una primera topada amb Oriol Junqueras, la relació és fluida malgrat els recels existents– i sobretot per l’habilitat per dur a terme el referèndum i deixar Catalunya a les portes de la independència.

En aquest terreny, Puigdemont ha demostrat des del primer dia una voluntat de ferro, basada en la seva trajectòria personal en l’independentisme. El seu llenguatge és sempre afilat i no concedeix ni un mil·límetre a la tradicional entesa convergent amb l’Estat. Com a màxim, ha fet un moviment recent de tacticisme –a benefici d’inventari– per provar d’atraure els comuns al referèndum unilateral: un Pacte Nacional pel Referèndum (sembla que cada president ha de tenir el seu pacte), per oferir per enèsima ocasió al Govern central una consulta pactada. Amb el no previsible i ja verbalitzat per Mariano Rajoy (i escrit a la ponència del congrés del PP del febrer), Puigdemont podrà pressionar encara més l’espai polític d’Ada Colau pel que fa a la unilateralitat.

FACTOR PERSONAL

La desimboltura  i la seva trajectòria fan que transmeti convicció, fermesa i decisió. I si s’hi afegeix el secretisme sobre la llei de transitorietat i sobre els preparatius del referèndum no pactat, ens trobem davant el nucli de la qüestió: l’any de Puigdemont, el factor personal com a clau política.

Notícies relacionades

¿Què se n'ha fet, de Pere Navarro?

Alicia Sánchez-Camacho: "Enyoro els cara a cara amb Mas als plens. M'ho passava molt bé"

Però aquesta convicció, sens dubte, té més d’una esquerda. Per exemple, el president confiava que el 48% de suports al secessionisme –constatat a les eleccions– aniria creixent. No és el que indiquen les últimes enquestes publicades, inclosa la del Govern català a través del CEO. Una altra esquerda és la del seu propi partit, el nou PDECat, on no falten els que no ho veuen tot tan clar ni nítid i, sí, es pensa en les eleccions.

I si són eleccions el que es convoca i no un referèndum, reapareix el factor Puigdemont, perquè el president, a més de desimboltura i voluntat, té tossuderia en certs temes, com el de no tornar-se a presentar, com va pactar amb el seu antecessor.