L'obsessió d'Artur Mas

Existeix una obsessió d’Artur Mas que ha quedat enterrada sota tots els debats polítics que ha protagonitzat des que va fer el famós «pas a un costat» i va cedir la presidència de la Generalitat per exigència de la CUP. Aquella obsessió es diu  superar el 50% dels vots. Ampliar la base del sobiranisme. És una reflexió que Mas ha fet en moltes de les no poques entrevistes que ha concedit des que va entregar el poder. I és que podria dir-se que el president ha deixat la via independentista a mig camí. I com va explicar en una recent conferència davant la Cambra de Comerç de Barcelona, només quan Catalunya disposi d’una força majoritària podrà forçar el Govern central a negociar una sortida al conflicte. No abans. És a dir, no ara.

    Aquesta obsessió per superar el 50% dels vots el va portar a anunciar que dedicaria els seus esforços a una plataforma paral·lela al partit postconvergent. Una plataforma per ampliar fronteres tractant de seduir democristians, socialistes de perfil catalanista, socialcristians... De tot plegat, mai més s’ha sabut res, i el congrés postconvergent ja s’ha celebrat.

Consciència ideològica

I és que en aquest any han sigut diverses les ocasions en què Mas no ha encaixat bé en la realitat política que s’anava imposant. D’entrada, es va dedicar a portar sempre a sobre el pacte amb la CUP, per esgrimir que ell s’havia sacrificat però que a canvi lligava curt els anticapitalistes. Fals. Des del principi la CUP va fer perdre votacions al Govern fins a la campanada final de vetar els comptes. Si això arribava a passar, segons Mas, la legislatura no tindria «continuïtat» possible. N’ha tingut, després d’una qüestió de confiança.

    Mas ha intentat ser una mena de consciència ideològica convergent, marcar perfil. Un estil pròxim al del PNB, en què el líder del partit mai és la mateixa persona que lidera el Govern. Però els seus consells a l’Executiu català no han deixat gaire empremta. Li va advertir que no fes «postureig» i es limités a «ajustar-se als deures pendents», però poc després Carles Puigdemont va abraçar el referèndum unilateral, el referèndum sí o sí, en què tan poc creia Mas, entre altres dirigents de la postconvergència.

    Sobre aquest referèndum, Mas ha avisat que pot acabar sent un exercici de ridícul si els partidaris del no a la independència no van a votar. En aquest sentit, a l’expresident l’ha preocupat la via unilateral... fins que finalment Puigdemont ha llançat la idea del referèndum al Parlament 

–després de la proposta presentada per l’ANC, acceptada per la CUP i per ERC, criticada inicialment per Francesc Homs– i la posició oficial de Mas ha sigut la de col·locar-se al costat d’aquesta iniciativa.

Sense rancor

No és fàcil, ha admès l’expresident, haver sigut candidat cinc vegades a la Generalitat, haver guanyat en totes les ocasions i haver governat només durant 5 anys. I sortir del Palau per la força dels 10 diputats decisius de la CUP. Ell ha afirmat no sentir rancor, però les seves declaracions sobre Anna Gabriel i sobre els incompliments dels cupaires són més que eloqüents.

Notícies relacionades

¿Què se n'ha fet, de Josep Antoni Duran Lleida?

L'any de Puigdemont

    L’expresident va dir llavors que es dedicaria a preparar el conclave en què CDC es transformaria. No va ser una preparació gloriosa, veient la catarsi viscuda, a causa de les propostes de nous noms que la militància de base va rebutjar enèrgicament. Tampoc va semblar que Mas teixia una candidatura de consens ni que es fixaven bases ideològiques sòlides. Més aviat que deixava que els seus es barallessin entre si. Això sí, reservant-se el paper de president i deixant Marta Pascal portar les regnes i el dia a dia.

    Avui, Mas dosifica les seves aparicions i està a les portes del judici pel 9-N, que podria acabar amb la seva inhabilitació, amb la qual cosa totes les especulacions que ell mateix ha fet sobre el seu retorn (en una eventual república catalana...) caurien en sac foradat. Mentrestant, i atenent el factor humà, pot dedicar més temps a la seva família i a parlar amb més llibertat, tot i que això a vegades hagi evidenciat que no sempre els seus pronòstics s’acaben complint.