¿Què se n'ha fet, de Joan Herrera?

A altres polítics els enlluerna el circumloqui de «pas al costat» quan s’han de retirar però no volen reconèixer que ho fan. Joan Herrera no ha amagat mai que el seu va ser un «pas enrere», tot i que el va haver de fer molt abans del que ell hauria volgut. Va adduir que hi concorrien «circumstàncies personals, polítiques i vitals».

Les personals, poder dedicar al seu fill més temps del que li permetia l’absorbent primera línia política. Les raons polítiques, la renovació que imposava el conglomerat dels comuns que, sota el mantell d’Ada Colau, s’obria pas a marxes forçades –«l’ultranou fa vell el nou», acostumava a dir quan ICV va començar a perdre el ganxo electoral–. I les vitals, «les ganes de viure d’una altra manera», fent coses que «fa temps que no podia fer».

«M’han demanat que vagi a Madrid [en la llista d’En Comú Podem a les eleccions generals] però no em sembla atractiu. Potser el cos em demanava que ho acceptés, però el cor em deia el contrari», va confessar a aquest diari el novembre del 2015. Els seus plans passaven per retornar a l’advocacia, però les conviccions tiren molt. L’exlíder d’ICV i exdiputat al Congrés i al Parlament és avui patró de la Fundació Energies Renovables, dirigeix l’escola superior de quadros del sindicat CCOO i imparteix Teoria de les Elits a Espanya a la Universitat de Girona, com a professor associat.

Notícies relacionades

L'any de Puigdemont

Alicia Sánchez-Camacho: "Enyoro els cara a cara amb Mas als plens. M'ho passava molt bé"

La batalla energètica és la debilitat d’aquest advocat especialitzat en Dret Urbanístic i del Medi ambient. Els més veterans del Congrés recorden que va ser un dels primers diputats a qui es va sentir parlar de pobresa energètica a la tribuna. Ara fa el mateix en articles de premsa i conferències.

En l’arena política vol ficar-se poc, encara que de la lectura d’una de les seves últimes reflexions sobre el model energètic se n’extreu també un encàrrec a les confluències que hi ha o que vindran: «Socialisme és disputar el poder per part de la majoria i a la vegada aconseguir fer-ho des de la deliberació i la proposta. Cal emocionar, però a la vegada cal proposar, amb una agenda de reapropiació, d’igualtat, de democràcia econòmica i de reconnexió amb la biosfera que aconsegueixi emocionar, però que canviï la realitat. I per fer tot això es necessita capacitat de persuadir, i per tant d’amenaçar, però molta necessitat de seduir. És, per tant, una qüestió de correlació de forces». Una correlació que ara observa des de la barrera.