Patxi López, l'exlehendakari que vol liderar el PSOE

Patxi López va ser el primer 'lehendakari' socialista, el primer basc que va presidir el Congrés dels Diputats i ara ha fet el pas per intentar convertir-se en secretari general del PSOE. Després de 27 anys centrat a fer política a Euskadi, el seu ascens ha sigut fulgurant a penes dos anys després de fer el salt a la política nacional.

Va néixer el 1959 a Portugalete, en un feu tradicionalment socialista i obrer com el Marge Esquerre biscaí. El seu pare, Eduardo López Albizu 'Lalo', era un alt dirigent de la UGT, de manera que era habitual veure a casa seva dirigents com Felipe González, Alfonso Guerra, Joaquín Almunia, Ramón Rubial o Manuel Chaves en reunions clandestines. D'aquella època recorda en el seu blog els escorcolls de la Guàrdia Civil, "perquè en moltes ocasions els papers acaben al meu llit i jo fent-me l'adormit".

Amb aquests antecedents, no estranya que ingressés a les Joventuts Socialistes el 1975 i dos anys més tard, al PSE. Encara que va començar la carrera d'Enginyeria, la va abandonar per abocar-se a la política. Així, el 1985 va ser elegit secretari general de les Joventuts Socialistes d'Euskadi, i a penes dos anys després va accedir al seu primer càrrec públic. Va aconseguir una entrada triomfal, ja que es va convertir en diputat al Congrés en substitució de José Antonio Saracíbar. Tan sols hi havia un parlamentari més jove que ell, l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero.

Dos anys després va abandonar el Congrés per centrar-se en el PSE, on després d'arribar a la secretaria general el 2002, es va convertir en el primer 'lehendakari' socialista el 2009 amb el suport del PP. D'aquell període, sempre ha destacat que la seva principal aportació va ser treballar per aconseguir el final del terrorisme etarra. La seva política de "tolerància zero" davant ETA i el seu entorn el va situar en el punt de mira de la banda, que va intentar assassinar-lo en diverses ocasions.

D'ASPIRANT A HOME DE CONFIANÇA

El seu retorn a la política nacional es va produir el 2012, quan després dels mals resultats electorals del PSE en les autonòmiques basques va entrar en l'executiva federal, de la mà d'Alfredo Pérez Rubalcaba, com a secretari de relacions polítiques del PSOE. Dos anys després es va completar el relleu a Euskadi, i va optar per deixar pas a Idoia Mendia. Encara que el seu nom ja es va esmentar com a possible candidat a secretari general del PSOE, en aquell temps va optar per un segon pla i es va convertir en estret col·laborador de qui finalment va aconseguir el càrrec, Pedro Sánchez. Des de la secretaria d'acció política, ciutadania i llibertats, va anar guanyant pes en l'escena nacional, i es va significar contra l'estratègia del PP a Catalunya, però també contra les demandes independentistes.

Notícies relacionades

El PSC decreta neutralitat en les primàries del PSOE

Javier Fernández crida a la unitat i demana al PSOE que abandoni el "meliquisme"

Aficionat al bàsquet, assisteix amb la seva dona, Begoña Gil, número 3 de l'Executiva del PSE, als partits del Bilbao Basket. També es reconeix com un gran amant de la música, fins al punt d'atresorar 8.000 CDS i vinils, i admet que amb qui més ha disfrutat en un concert ha sigut amb Peter Gabriel i amb Bruce Springsteen. També és un gran aficionat a la fotografia, i gaudeix buscant enquadraments pel Marge Esquerre. Menys conegut és el seu pas pel grup de danses basques Berriztasuna, amb el qual va recórrer en la seva joventut moltes localitats espanyoles.

La seva fermesa i el seu tarannà conciliador li han permès ser molt ben valorat no tan sols dins del partit, sinó també per altres formacions. D'aquí ve que el seu nom fos ràpidament acceptat per Ciutadans, que va acceptar situar-lo al capdavant de la Cambra més fragmentada de les últimes dècades després dels comicis del 20-D del 2015, un càrrec que no obstant va acabar ostentant durant molt poc temps al fracassar la investidura de Sánchez i repetir-se les eleccions. Després del 26-J, Ana Pastor el va succeir com a presidenta del Congrés i López, a pesar de la proximitat que havia mostrat amb Sánchez, va acabar acatant les ordres de la gestora socialista que comanda el partit després de la dimissió forçada del secretari general i va ser un dels 68 diputats del PSOE que amb la seva abstenció van facilitar la investidura de Mariano Rajoy.