Caterina Mieras: "Al ser metge, ets pessimista, no et pots autoenganyar"

«M’estava dutxant i ho vaig notar. Per la seva consistència no vaig tenir dubtes. Estava acostumada a tractar tumoracions cutànies i subcutànies. Al matí, quan vaig arribar a l’hospital, me’n vaig anar a veure un company de radiologia per fer-me les proves. Només arribar li vaig dir: ‘Tinc un tumor de mama’». El seu col·lega li va respondre que no podia ser, però les proves li van donar la raó a ella. «Vaig haver d’animar-lo jo», recorda Caterina Mieras rememorant una escena de fa més de dues dècades. Era una dona  de 42 anys, activa i activista, mare de tres nens, i una reconeguda professional amb una plaça de dermatòloga adscrita a medicina interna a la Vall d’Hebron que compatibilitzava amb la consulta privada i les classes a la Universitat Autònoma de Barcelona.

–¿Què és el primer que va pensar?  

–Vaig pensar que sort que la meva mare ja era morta i així li estalviava el disgust. Jo vaig ser una jove rebel i sempre he tingut una actitud molt vital. Però en aquell moment no vaig poder evitar imaginar-me que una cosa tan gruixuda li hauria causat un disgust enorme. 

    Aquell dia, després de sotmetre’s a una ecografia i a una mamografia que van confirmar el seu diagnòstic, va atendre els pacients que tenia a l’agenda. «Abans vaig caminar una estona per poder agafar forces», confessa.

–¿Ser metge no ajuda a afrontar una malaltia com aquesta? 

 

–Al contrari. Nosaltres tenim una visió molt esbiaixada de la realitat. Ets molt més pessimista perquè només tornen els pacients als quals els va malament el tractament. A més a més, si ets metge és més complicat autoenganyar-se. Per sobreviure tothom necessita tenir esperança. I això és difícil quan estàs ben informada.

    Expeditiva i resolutiva, segons la seva pròpia descripció, va trucar al cirurgià que volia que l’operés com més aviat millor. Hi va haver algun col·lega que es va molestar per no haver sigut ell l’escollit (ho va interpretar com una falta de confiança). «Hauria necessitat tenir tres o quatre pits perquè ningú s’enfadés», ironitza.  

    Aquesta també és una diferència amb els pacients que no són metges. Poder escollir en mans de qui et poses. L’altra diferència és que poden parlar-li amb més franquesa. 

–¿Què li va dir abans d’entrar al quiròfan?

–Llavors no era com ara i quan hi vaig entrar encara no tenia tota la certesa de com era el tumor. Li vaig deixar clar que extirpés tot el que hagués d’extirpar.

    A partir d’aquell moment, va assumir que era una pacient i que no podia discutir les decisions que prengués el seu metge.  

–¿Es va blindar d’alguna manera contra el pessimisme?

–Durant un temps vaig deixar de llegir revistes mèdiques. Ara està tot a internet, però en aquell moment jo estava acostumada a anar a la biblioteca i consultar-les. Fins i tot aquelles informacions que no tinguessin a veure amb la meva especialitat. Sempre m’havia interessat tot allò relacionat amb les dones, els efectes dels anticonceptius o els de determinades medicacions... I en aquell moment la vista se me n’anava a tot el que estigués relacionat amb el càncer de mama.

    A 'The Lancet', una d’aquestes prestigioses revistes, ella mateixa havia publicat el 1982 el diagnòstic d’un sarcoma de Kaposi al primer pacient de sida espanyola. En aquella època, Mieras no dormia només de pensar en la dimensió social que tindria aquella malaltia, en aquell moment encara tan desconeguda com temuda. «Era com veure la gent prenent el sol a la platja mentre veies com s’acostava el tsunami».

  

 Vuit anys després, la seva angoixa era una altra. Estava malalta i, malgrat la seva vitalitat, el malson era despertar-se. «Jo estava convençuda que em moria, que no veuria els Jocs Olímpics de Barcelona. Així que vaig començar a planificar-ho tot perquè als meus fills no els faltés res», revela l’exconsellera.  

  

–¿Quants anys tenien?

–La gran, 14; el nen, 12, i la petita, 7. La meva malaltia els ha marcat molt. Sempre dic que no van tenir adolescència. O almenys que la van ajornar. Eren molt formals i no ens van donar cap disgust. Com si no volguessin crear cap situació de risc.  

    Una vegada superada la duresa de la quimioteràpia i abandonada la perruca, va començar una nova etapa. La d’aprendre a planificar a curt termini, el temps que hi ha entre control i control mèdic. «La jubilació t’importa un rave», resumeix.  

    

És una reacció que qualifica d’«instintiva», gens racional i que no fa distinció entre classes socials ni nivells d’estudis. Reconeix que, per més anys que passin, un malalt segueix pensant que no s’ha curat. I que canvia la percepció de dos conceptes fonamentals: el càncer i la mort.

–¿Què els diu als pacients que estan passant pel mateix que va passar vostè? 

–Que han de tenir clar que morir-se és un accident que tots patim perquè som vius. Quan tens càncer, l’entorn et situa en el bàndol dels condemnats a mort. I s’ha de lluitar contra aquesta sensació. Quan has arribat fins aquí, no s’ha de tenir por. A vegades els meus pacients em pregunten: «¿Doctora, vostè no es jubilarà?». ¿I sap què els contesto?

Notícies relacionades

"Et poses una cuirassa per anar a la químio del teu fill amb el somriure que ell necessita"

El tractament del càncer: cap a un mal crònic

–¿Què els contesta?

–Sempre els dic que no he deixat res per a quan em jubili. No he deixat res pendent per a l’endemà.