El procés de la Casa Nostra

Jordi Pujol va baixar sense pressa l’escala principal del Palau de la Música. Anava amb la seva dona, Marta Ferrusola, i un escorta. Volia sortir abans que s’acabés l’acte que tenia lloc a la sala principal i llavors, com a expresident de la Generalitat, ja no estava obligat a quedar-se fins al final. El periodista li va sortir al pas abans que agafés el cotxe. Volia conèixer la seva opinió sobre la detenció de Fèlix Millet, que havia tingut lloc pocs mesos abans.

    

«Marta, vés-te’n tu sola cap a casa. Jo ja hi aniré després», li va dir a la seva dona, habituada a aquestes improvisacions després de tants quinquennis de vida conjugal amb Pujol i amb Catalunya.

    

Era tardor i la temperatura permetia passejar pel carrer sense abrigar-se gaire. L’expresident i el periodista van estar mitja hora parlant sobre Millet i les seves aventures, amb el compromís que no aparegués res del que havia dit a EL PERIÓDICO l’endemà al matí ni els mesos posteriors.

    

«Al contrari del seu germà Xavier, no m’he fiat mai de Fèlix Millet», deia Pujol, que recordava els anteriors problemes que aquell havia tingut amb la justícia per assumptes de diners. L’expresident volia deixar clar que no havia mantingut cap tracte amb ell i evocava la seva detenció el 1983 per un frau a Renta Catalana. Pujol parlava i gesticulava amb inhabitual parsimònia, mentre passava diverses vegades per davant de la façana del Petit Palau, al llarg de la plaça dedicada a Lluís Millet, fundador de l’Orfeó, impulsor del Palau i oncle avi de Fèlix Maria, el saquejador de l’edifici de Domènech i Montaner.

    

Xavier Millet, germà de Fèlix, es considera molt amic de Pujol. Per aquesta amistat va acceptar presentar-se de candidat a l’alcaldia de Barcelona per Convergència en les primeres eleccions municipals democràtiques i perquè estava convençut –va confessar anys després– que no resultaria elegit ja que guanyaria l’esquerra. Xavier sempre es refereix al seu germà com a Fèlix Maria, per distingir-lo –i distanciar-lo– del seu pare, Fèlix Millet Maristany, destacat financer i mecenes català, fundador d’Òmnium Cultural i patrocinador del Palau de la Música, el temple del catalanisme i escenari d’innombrables fites culturals i polítiques del nacionalisme. 

    

El mateix Pujol va ser detingut, torturat per la Policia, jutjat i condemnat en un consell de guerra el 1960 per impulsar un boicot a la visita de Francisco Franco al Palau de la Música, una presència a «la casa nostra» que resultava intolerable per als catalanistes purs.

    

El sicilià Andrea Camilleri, un dels escriptors més llegits a Europa, explica en un llibre sobre la Cosa Nostra la desconfiança que els seus paisans mostren amb la justícia. L’expressen en refranys com: «La liggi pi’ l’amici s’interpreta, pi l’autri s’applica» (per als amics la llei s’interpreta, als altres se’ls aplica). 

    

Montserrat Tusell anomenava afectuosament bitxitu el seu espavilat fill Fèlix Maria. Va ser ella qui va intercedir amb èxit perquè entrés el 1976 com a vicepresident de l’Orfeó. Montserrat va fer la petició davant un antic pretendent seu, Joan Anton Maragall, fill del poeta, prestigiós galerista d’art i oncle de Pasqual Maragall. Durant els abans citats Fets del Palau, que acabarien amb Pujol entre reixes, els boicotejadors van cantar el llavors sediciós Cant de la senyera, una obra que unia els cognoms Millet (Lluís va compondre la música) i Maragall (Joan va escriure la lletra).

Gallina Blanca i ‘míster Floïd’

Millet no va ser l’únic imputat pel saqueig del Palau que va usar els seus vincles familiars per entrar en el seu moment a la cúpula d’aquest organisme. Rosa Garicano, que seria investigada per ser directora general del Palau, és filla de Tomás Garicano Goñi, que va ser governador civil de Barcelona en els anys 60. Tot i ser franquista fins al coll, Garicano va permetre per la seva amistat amb el catalanista Millet Maristany que, quan aquest va morir, la seva capella ardent fos instal·lada dins del Palau de la Música, un fet tan insòlit en aquells temps com que alguns mesos després permetés que la senyera onegés al costat de la rojigualada a la seva façana amb motiu de la diada de Sant Jordi. Rosa Garicano està casada amb Xavier Ribó, fill de qui va ser un dels homes de confiança de Francesc Cambó i germà de l’actual Síndic de Greuges, Rafael Ribó, exsecretari general del PSUC.

    

«La furca è pi lu poviru, la Giustizia pi lu fissa» (en sicilià, la forca és per al pobre, la Justícia per al neci).

    

Fèlix Maria Millet, el sagristà que es va quedar amb el milionari caixonet d’almoines que passava a la catedral del catalanisme, sempre va nedar entre les dues aigües identitàries de Catalunya. Quan els donatius escassejaven, no va tenir inconvenient a seduir ni més ni menys que José María Aznar. Ho va aconseguir i el Govern espanyol més conservador des del franquisme va arribar a finançar el Palau amb gairebé 15 milions d’euros. A començaments d’aquest segle, una disgustada Maria Rosa Jorba, viuda de Joan Baptista Cendrós, un catalanista de pedra picada que va cofundar Òmnium, va recriminar a Millet que flirtegés amb l’espanyolisme.

    

A més de cofundar Òmnium, Cendrós va refinançar l’Institut d’Estudis Catalans, va ser uns dels processats pel cas Banca Catalana i va estar en la gènesi de la Nova Cançó. Bona part de la seva fortuna es va deure a l’èxit de la loció per després de l’afaitat Floïd, amb una exclusiva representació que li va concedir la francesa Rochas. Cendrós, conegut com a míster Floïd, era un dels dos empresaris catalans que en els temps difícils de la dictadura es podia dirigir directament al governador civil per resoldre censures, multes i prohibicions. L’altre burgès amb llicència per telefonar als peixos grossos franquistes era Lluís Carulla, el creador d’Agrolimen i Gallina Blanca.

    

En l’actual patronat de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música hi ha dos Carulla i un Cendrós. Mariona Carulla va substituir Millet en la presidència del patronat després de l’escàndol. Artur Carulla, el seu germà, és un dels vocals, igual que David Madí, net de Joan B. Cendrós i amic íntim d’Artur Mas i, almenys en el passat, d’Oriol Pujol Ferrusola, l’únic fill de l’expresident  que es va dedicar a la política activa. Artur Carulla s’asseu a l’òrgan de govern del Palau en nom de l’empresa familiar, Agrolimen. Madí, en nom d’una multinacional elèctrica, Endesa.

    

«La Giustizia è fatta a manicu di mola» (La Justícia està torta per naturalesa); «Cu havi dinari e amicizia teni’n cula la Giustizia» (Qui té diners i amics es passa la Justícia pel cul).

Direcció familiar

Els Carulla no són els únics germans que comparteixen taula al patronat; també hi figuren els germans Joan i Maria Àngels Vallvé. Joan va ser conseller de diversos governs de Jordi Pujol. La notària Maria Àngels Vallvé, la primera dona que va ser agent de canvi i borsa d’Espanya, és l’esposa de l’actual president de la Borsa de Barcelona, Joan Hortalà, exsecretari general d’ERC i conseller d’Indústria amb Pujol.

    

L’actual tresorer del Palau postsaqueig és el financer Ignacio García-Nieto, que compagina aquesta responsabilitat amb la presidència del Cercle del Liceu, on també hi ha Àngels Vallvé amb el càrrec de comptadora. El germà d’Ignacio García-Nieto, Borja, va presidir el Círculo Ecuestre (2007-2015), una altra entitat de prestigi entre la burgesia barcelonina, encara que amb unes connotacions molt menys catalanistes que el Palau. 

    

Mariona Carulla presideix el patronat de la Fundació Orfeó-Palau perquè, segons els estatuts reformats per Miquel Roca Junyent, també encapçala la junta directiva de l’Orfeó. En aquesta junta també hi figuren patricis rellevants com Joaquim Uriach Torelló, president del pròsper grup farmacèutic Uriach, i l’advocat Carlos Cuatrecasas Targa, vinculat a la financera Riva y García dels germans García-Nieto. Cuatrecasas és secretari segon de l’Orfeó i compagina aquesta responsabilitat amb altres de similars en institucions de l’anomenada societat civil com el Cercle del Liceu, el Cercle d’Economia i el Reial Club de Polo de Barcelona; al seu dia va participar en la fundació de la catòlica Universitat Ramon Llull. Al patronat també està representada la Fundació La Caixa, a través de Josep Vilarasau, que durant 27 anys va pilotar aquesta caixa d’estalvis abans que es convertís en banc.

    

A Sicília reciten: «Judici, prisidenti e avvucatti in Paradisu nun ‘nni truvati» (Jutges, presidents de tribunal i advocats, al paradís no els trobaràs); «Lu codici è fattu da li cappeddi pi jiri’n culu a coppuli» (El codi està fet pels senyors amb barret per ficar-lo pel cul als pobres amb boina).

    

Notícies relacionades

Millet: "Suposo que a moltes entitats em criden perquè surti el meu cognom"

L'Orfeó Català recorrerà la decisió de deixar lliures Millet i Montull

La nit que Pujol va renegar per tres vegades de Fèlix Millet davant el Palau de la Música a penes es tenien notícies de la magnitud del saqueig del Palau ni de l’abast de les esquitxades. Per descomptat, l’opinió pública encara ignorava les relacions de Millet amb Àngel Colom i responsables de Convergència. I també faltaven molts mesos abans de la famosa carta expiatòria de l’expresident. Aquella nit del Palau, Pujol va sortir d’un acte organitzat per la Unió Patronal Metal·lúrgica (UPM). El seu president, Antoni Marsal, seria detingut tres anys després i condemnat el 2016 a gairebé sis anys de presó per saquejar aquesta organització empresarial.

Andrea Camilleri recorda: «I processi sono come muluna» (els processos judicials són com les síndries), no se sap com són fins que no s’obren.