Millet i els seus 400

A qui demani una síntesi del que per fi es jutja sota l’epígraf cas Millet, amb l’afegit, ja posterior, del finançament de partits, només cal recomanar-li la lectura dels diaris –hi ha hemeroteques digitals– del període que va del 23 de juliol al 3 de setembre del 2009. Des de l’entrada dels Mossos (juliol) a les oficines del Palau de la Música, seu del centenari Orfeó Català, fins a la reunió (setembre) dels patrons de l’entitat, bloquejats i desconcertats sobre com havien d’actuar davant la traïció d’un dels seus.

    Els mossos obeïen una ordre de la Fiscalia Anticorrupció amb la documentació precisa de l’Agència Tributària sobre l’ús desorbitat de bitllets de 500 euros per part dels administradors de l’entramat conegut com a Palau de la Música (consorci d’administracions, fundació de patrons privats, Orfeó Català). Més tard es va saber que hi havia des d’anys anteriors denúncies anònimes i també populars sobre la sospitosa administració de la joia del modernisme concebuda per promocionar la música i el cant coral.

    Els patrons, gairebé un centenar de cognoms il·lustres de les bones famílies de Barcelona (com els va denominar el 1986 Gary Wray McDonogh en la seva descripció dels propietaris del Liceu), barrejats amb la nova classe emergent de directius d’empresa no propietaris però àvids de fer-se un nom amb la pàtina de sensibles a la cultura catalana, que no vol dir mecenes, perquè els diners no sortien de la seva butxaca sinó dels comptes de l’empresa.

    Hisenda, fiscals i jutges han documentat ja les seves sospites del que va passar fins fa vuit anys. De l’altre costat, tot ha sigut un campi qui pugui. Va començar el 3 de setembre en la reunió de patrons de la Fundació Palau de la Música per escoltar les primeres anàlisis de Deloitte i el bufet Garrigues (el seu home clau, Joaquim Triadú) sobre els comptes de Millet i el seu soci de delictes Jordi Montull, veïns més que ben avinguts a l’Ametlla del Vallès. Tots dos amb les seves filles col·locades en l’entramat comptable de la institució.

Insòlita confessió

Aquell 3 de setembre es va saber que els diners distrets eren, de moment, 1,8 milions d’euros. Avui aquesta xifra supera els 34 milions. Però el més rellevant d’aquella trobada, no publicat fins a unes setmanes després, va ser la ruptura interna i irreversible en el si de l’entramat de la burgesia barcelonina entre els partidaris d’arribar fins al final, l’expiació, i els que volien a qualsevol preu desaparèixer dels diaris com a col·lectiu i desprendre’s de Millet com d’un empestat.

    Les dues línies tenen cognoms i mostres immediates des d’aquella data. Mostra, no a l’atzar: el 17 de setembre del 2009 es va conèixer la insòlita confessió de Millet i Montull d’haver-se apropiat 1,8 milions dels comptes de la fundació per realitzar obres als seus propis domicilis. 

    Cal recordar que aleshores l’advocat de Millet era Pau Molins, patró del Palau, assistent a la reunió amb Deloitte i a qui no va ser fàcil ordir la maniobra de la confessió del que ja se sabia en vista al procés penal posterior (Molins va durar poc com a advocat de Millet. Ara és conegut per la seva defensa de Cristina de Borbó. El seu germà Joaquim, exdiputat de CiU, ha presidit el Liceu).

    Però a l’altre costat dels insatisfets hi havia també cognoms il·lustres del petit Gotha barceloní, en versió Gary Wray, que no volien transigir després de l’ofensa. Dos, de sobres coneguts: Àngels Vallvé, notària descendent de l’industrial Andreu Ribera, i Ignacio García-Nieto, de la saga gestora de la banca Riva y García. 

El donatiu dels Rodés

El més destacat, no obstant, i des del primer moment, va ser Leopoldo Rodés, que va morir fa dos anys. Impulsor de la principal empresa europea de publicitat, va ser un pilar clau de l’elecció de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992.

    Quan va morir la seva dona, de gran sensibilitat musical, els Rodés van fer un generós, molt, donatiu al Palau de la Música. I quan Leopoldo Rodés va ser informat, el juliol del 2009, del mal ús del seu donatiu, la seva reacció va ser expeditiva, noble i catàrtica per a tot el col·lectiu.

Notícies relacionades

Bodes, bitllets i comissions: les curiositats del 'cas Palau'

La FAVB no s'oposarà que Millet s'absenti en el judici del 'cas Palau'

    Andreu Farràs i Pere Cullell van publicar el 2001 un llibre de referència obligatòria per a l’anàlisi de les bones famílies barcelonines, L’oasi català (Planeta). D’aquí surt la següent pretensió de Millet: «Som unes 400 persones que ens trobem a tot arreu. Anem coincidint siguem o no parents…» 

    Va ser així fins al juliol del 2009 i va començar a deixar de ser-ho al setembre. Els va separar el finançament de partits, d’un costat, i de l’altre un sentiment superior que als 400 no els agrada sortir als diaris.