Millet, el 2009: "El que ho sap tot és Montull"

Ciutat de la Justícia. 19 d'octubre del 2009. Presideix el jutge Juli Solaz. Davant seu, Fèlix Millet. A la dreta, els advocats de les acusacions i el de Millet. A l'esquerra, el ministeri fiscal.

–Jutge: Vostè és aquí per declarar com a imputat per aquesta causa, suposo que els seus lletrats li han facilitat còpia de la querella, de la resolució en la qual se l'informava del que se li imputava. Desitja declarar en aquest acte o acollir-se als seus drets com a imputat a no declarar.

–Millet: No, jo vull declarar.

–Vostè ratifica tots els seus escrits que estan continguts als folis 480-490 de la carta que vostè em va enviar.

–Sí, la carta que li vaig enviar, la ratifico, però voldria unes matisacions. He fet una petita nota per recordar-me'n, perquè estic nerviós. Una, la quantitat que vaig aportar per a les obres que es van fer a l’Ametlla i els viatges. Em diu el senyor Montull que no és exacte perquè no tenia totes les dades. Podria ser una mica més o una mica menys, no ho sabem, però ha de comprovar-ho. No tinc mitjans per comprovar-ho, perquè no té documentació. Ell diu que me la va donar aproximadament. Que quedi clar.

–Va fixar una xifra d'1.300.000 per les obres.

– Sí i 500.000 per... Ell em va dir: «Fèlix, jo t'ho vaig fer per sobre perquè és que no tinc prou dades». Va anat mirant i va anar posant, perquè hi pot haver alguna variació. Dues. En la meva declaració de béns, posada a disposició d'aquest jutjat, hi pot haver alguna variació. No serà substancial, perquè no sé si he posat un solar que no hi era i en canvi hem posat algun que hi era. Aquesta declaració de béns l'he de repassar exactament, perquè vaig voler fer-ho de seguida per fer la meva confessió. I, en tercer lloc, efectivament tinc un compte a Suïssa, no ho nego: és un compte molt antic, que no té res a veure amb aquest cas. Només hi va haver una operació l'any passat, de 40 milions de pessetes per una venda d'un solar, que una part es va pagar a Suïssa i l'altra es va pagar aquí. Després els vana anar portant a poc a poc. Els van anar traient i portant. No van arribar a 40 milions. Van venir 30 aquí. No té absolutament res a veure amb això. És un compte a mitges amb la meva dona, no té absolutament res a veure. Els vam treure poc després de la mort de Franco, per motius que no sabíem què passaria i hi havia moments de dubte I la meva dona i jo vam treure els nostres diners cap allà. El que vull dir és que el que fa referència als meus diners, jo si és necessari poso a disposició d'aquell jutjat la meva part.

–¿Algun aclariment més?

–No, no, són les declaracions que volia ...

–No, no.

–Ara respongui a les preguntes que li formularan.

–Fiscal: Vostè ha dit que ratifica la carta que va enviar, i allà a la carta, hi consten tres grups. Un, les despeses per qüestió d'obres i que es van carregar als comptes del Palau, els viatges, i, per un altre costat, les disposicions en efectiu. Jo primer començaria preguntant-li això. ¿Com s¡anomenaven aquestes disposicions en efectiu d'aquestes quantitats? ¿Hi havia alguna espècie d'organització? ¿Hi havia un comptable? ¿Hi havia...?

–Tot el tema de comptabilitat i números l'hi ha de preguntar al senyor Montull, que és el que ho sap i el que ho portava, perquè jo em limitava a firmar quan veia la firma, els talons anaven amb doble firma. Si hi havia una firma del segon, jo firmava; si no, no. I hi havia diverses firmes i... La firma havia de ser de Montull. A partir que jo firmava, desconec absolutament tot el procés, perquè no el conec.

–¿L'informava de quin era el destí de la despesa?

–M'ho deien verbalment. Jo firmava una vegada al mes, perquè n'hi havia un munt així, i no analitzava firma per firma, era impossible. Llavors jo firmava, com li deia, quan hi havia la firma, al costat de l'altre. A partir d'aquí, jo desconec tot el procés.

–Hi havia xecs grans, de 300.000, de 200 i escaig mil euros... ¿Li deien si era per a una cosa o per a una altra?

–No, no. Jo veia les firmes; això era per això o això altre, però firmava molt de pressa. Hi havia plena confiança en la persona que m'ho portava, i no mirava. Hi havia un fet evident. Vaig saber fa una setmana que s'havien pagat unes obres que hi havia a Teià, a casa seva, fa no sé si un o dos anys, i jo no sabia absolutament res d'això. Fins i tot la mateixa declaració ho reconeix. Jo firmava, tenia tota la confiança, firmava, i s'emportava tots els papers.

–Allà a la carta diu que aquestes despeses en efectiu anaven en tres direccions. Per un costat, a les funcions d'intermediaris, intermediaris d'orquestres o intermediaris en el món musical; després, per un altre costat, per a dieta als cors, i per un altre també, pagaments a comissionistes que s'encarregaven de buscar patrocinador. Això vostè ho ratifica; vull dir, això és veritat: pagava intermediaris d'orquestres, dietes dels cors i si pagava als comissionistes, tot això...

–Sí, és veritat. Era un costum que no feia jo, tots els cors de Catalunya de moment ho feien així, pagaven en efectiu. Bé, tots... gairebé tots. Les dietes de l'hotel, les dietes dels àpats i altres es feien en efectiu.

–A aquests comissionistes que diu que buscaven patrocinadors, ¿aquests pagaments que se'ls feia cada vegada que portaven un patrocinador o era una despesa corrent que cada mes se li pagava una quantitat? Vull dir, ¿era fix o era una comissió per patrocinador que...?

–Hi havia casos i casos. Per exemple, el senyor Manel Carreras cobrava un fix per buscar i, si després portava un patrocinador, doncs llavors se li pagava un 10% o un 15%, depenia del que es pactava. Els altres era per operació. Em venien «¿t'interessa tal empresa? Sí. Doncs si em dones tal, jo els puc convèncer». Etcètera.

–¿Es podria dir, a part del senyor Carreras Fisas, algun altre d'aquests comissionistes?

–¿Algun altre comissionista?

–Sí, alguna altra persona que vostè recorda que li hagi portat patrocinadors.

–Deixi'm pensar. El que vaig posar en la meva confessió és la base. És clar, hi havia molta gent; bé, molta gent... hi havia gent que es pagava en negre, hi havia viudes, hi havia coses que ja eren per una altra línia: el director de comunicació, el secretari de les obres, Enric Álvarez, etcètera.

–Aquestes persones encarregades de buscar aquests patrocinadors, ¿discutien el seu preu amb vostè, el preu de la seva comissió, o hi havia un fix, un 3%, un 2%...?

–No, procurava rebaixar-lo fins on podia, perquè si una empresa em donava 500.000 euros i ell em demanava un 15%, jo procurava rebaixar-lo al 10%. Si no podia, ho deixava... el 15%, el Palau rebia 425.000 euros.

–¿Recorda alguna d'aquestes converses, amb qui la va tenir, procurant rebaixar del 15% al 10%?

–Jo en aquests casos no tinc cap comprovant que hagi fet això. L'altre ho negarà i jo personalment, i llavors, sincerament, no em serveix de res donar noms perquè el que faré serà perjudicar aquesta persona, i fins i tot també puc tenir problemes amb l'empresa que patrocina el Palau, i que el retiri. Aquests noms no em servirà de res donar-los i, lamentant-ho molt, no ho faré.

–Amb els intermediaris de les orquestres, amb els oients, ¿també es feia aquesta pràctica?

–Amb alguns sí.

–¿Eren espanyols, estrangers?

–És que ho portava Montull. Directament amb les orquestres parlava molt poc. Amb qui sí que parlava era amb els patrocinadors, els que em portaven patrocinis, però amb el tema de les orquestres i tal, tot això h portava el senyor Montull. Ell em deia a mi «això és per a tal, això per a viatges, això és per a tal...».

–Però vostè estava al cas que si pagava als agents i que si pagava a intermediaris o agents artístics, els pagava...

–Sí, sí, això és per a dietes; s'ha de treure en efectiu perquè és per a dietes.

–¿I recorda quan les orquestres, per exemple...? També es diu que si pagava a les orquestres complements en efectiu als músics...

–Hi havia orquestres que sí i orquestres de cert nivell. Sobretot els pagaven també les orquestres de bolos que hi havien. Són orquestres que són 30 músics que es reuneixen, creen un programa, però un és d'un lloc; un altre d'un altre... Aquests senyors, després, aquests cobraven molts en efectiu. No hi havia factures ni res.

–¿Se'ls pagava abans del concert, després...?

–Això pregunti-ho al senyor Montull. No en tinc ni idea.

–I les dietes als cors ¿també es pagaven o es presentava algun tipus de...?

–Pensi que eren 80 cantants, no fèiem... Això s'havia fet des de fa molts anys. Quan jo vaig entrar de president això ja existia. Se'ls donava diners, perquè primer anaven a un restaurant, però a tots el mateix restaurant no els agradava, i llavors «mira, tens una dieta, ves al restaurant que vulguis».

–Una altra cosa, malgrat que en la seva confessió no es diu, però sembla que també es van fer pagaments en efectiu o han sortit pagaments a persones amb activitats alienes al Palau de la Música. ¿Vostè estava al cas d'això, d'aquests pagaments?, ¿s'han pagat aportacions?

–Al marge del que jo he reconegut, de la resta no n'estic assabentat.

–Això que s'ha fet públic que s'han pagat diners, en concret, a una determinada aportació...

–Bé, això sí.

–Jutge: ....fets subjectes a la declaració. Fins que no es demostri el contrari, de moment.

–Fiscal: Formularé la pregunta d'una altra manera. Vostè diu en la seva confessió que es feien pagaments en efectiu a intermediaris d'orquestres, cors i comissionistes. ¿Es van fer pagaments a altres persones que vostè no hagi inclòs en la seva confessió o en la seva carta?

–D'una forma amagada, no; amagada em refereixo que no constés comptablement. Si es feia algun pagament, devia ser un conveni o alguna cosa així. Una matisació: no que jo ho conegués, sí s'ha fet.

–Després del registre, es va trobar en la seva caixa de seguretat del banc de Caixa Catalunya 1.800.000 euros en efectiu. Aquests 1.800.000 euros en efectiu, ¿d'on venien? ¿Eren dels comptes del Palau o venien d'altres ingressos?

–Una part, sí; una altra part, no. Està tota la relació de comptes i aquí es veu.

–Una part era dels diners del Palau i una part era...

–Sí, però jo ho poso a disposició del jutjat tot.

–Vostè diu que a l'estranger només hi té aquest compte de Suïssa.

–Sí, només tinc un compte, molt antic, i només en tinc un i ho poso a disposició del jutjat.

–¿La seva dona o els seus fills tenen comptes a l'estranger?

–No. Vaig obrir un compte amb la meva dona després de la mort de Franco. Les coses estaven una mica complicades: si entraven els militars, què passaria o no passaria, i vam decidir treure els nostres diners a Suïssa. Però això va ser fa molts anys.

–¿Quina feina feien al Palau Pau Durán i Gemma Montull?

–A mi ni em pregunti. La Gemma sí, la Gemma era la directora financera, estava sota les ordres de Jordi (Montull). Però, si entrem en això, el que feia Pau Durán és que no ho sé. Tenia firma en una de les societats, no recordo quina era. Però no sé si feia alguna cosa més.

–¿No despatxava amb vostè de tant en tant, el senyor Durán?

–La Gemma, sí. Ella venia amb el seu pare. Em portaven els talons, jo firmava; em deien «això és això, això és això», i jo anava firmant. I Pau Durán, que jo sàpiga, és que no ho sé, no sé si col·laborava amb algú més. Això ho sabran Montull o els del sisè pis, perquè jo amb Pau Durán despatxava molt poc.

–Vostè va cobrar bons o incentius. ¿Sempre els va cobrar?

–No. Al cap de molts anys, quan el Palau estava amb beneficis i tal, vam cobrar bons.

–¿Van cobrar bons, però no sempre?

–No, sempre no. En 30 anys, quan vaig començar no me'n recordo, no me'n recordo... El Palau, quan vaig entrar, tenia un pressupost de 20 milions de pessetes, no existia l'euro, i un endeutament de 15 amb un crèdit de la Caixa amb una amenaça d'embargament, i quan jo vaig dimitir tenia un pressupost de 2.000 milions de pessetes i el crèdit directe.

–Advocat de Millet: Precisament... que només parlaria a partir del 2003. Jo pregaria a les acusacions... Sí, sí, però no és concreta. En la confessió es diu des de fa uns quants anys, però jo diria que avui... li preguntem a partir del 2003 fins i tot... però ens interessa en endavant.

–Fiscal: ¿Aquests bons, el percentatge com es calculava? ¿Com es va calcular la quantitat de bons?

–Això es va fer quan es va fer l'acta fundacional i el 10% a partir d'un superàvit determinat, però no me'n recordo: no sé si eren 25 o 30, i com a màxim el 10% del pressupost.

–I el bo aquest... ¿vostè va girar una factura per cobrar el bo?

Això pregunti-l'hi al senyor Montull... A mi quan m'entra en aquests detalls jo no els hi puc contestar.

–¿Ho va cobrar d'una vegada o ho va cobrar per parts?

–Crec que no ho vam cobrar d'una vegada, crec que ho vam cobrar per parts.

–Això dels viatges... ¿Quants viatges va fer vostè a càrrec del Palau?

–No me'n recordo. Quan tingui l'auditoria ho podrem veure, perquè de memòria no me'n recordo.

–¿I la decisió de carregar-los als comptes del Palau va ser seva pròpia, va ser conjuntament amb el senyor Montull?

–Conjuntament, absolutament.

–Respecte a les obres: les va fer vostè a casa seva a l’Ametlla, va fer unes obres de rehabilitació. ¿A qui va encarregar aquestes obres?

–Jo no em vaig encarregar de res. Això l'hi vaig donar al senyor Montull i em va comentar, a compte dels bons que... «Fèlix, ho podem fer així». Em vaig equivocar i demano disculpes, em vaig equivocar, vaig dir que sí, i llavors ell s'encarregava de tot, parlava amb els industrials...

–Però la casa era seva. La decisions sobre si volem la cuina a aquest costat o el bany, suposo que...

–No, no, és que no té cuina... Hi ha una sala d'audició, a mi m'agrada molt la música clàssica, i un despatx. No és una casa, hi ha dos dormitoris a sota per si de cas.

–Vostè no es va encarregar de buscar.

–Tots els industrials, Montull em va donar un pressupost.

–Ni de buscar vostè, vostè tampoc va buscar un pressupost.

–Jo el pressupost el vaig veure, i llavors a partir d'aquí ell em deia: «s'ha pagat això, ara s'ha pagat això». «¿Ho has comprovat?» «Sí».

–Però vostè, li pregunto, ¿va tenir alguna reunió amb l'arquitecte, l'aparellador, per dir escolta, això ho vull aquí, això ho vull allà, m'agradaria... aquesta finestra no m'agrada.»?

–L'arquitecte em va fer un croquis. A mi em va semblar bé. La meva dona també se'l va mirar.

–¿I qui era aquest arquitecte? ¿El coneix vostè o el coneixia?

–Ventosa, que és parent del senyor Montull. Però ja el coneixia, ja m'havia fet altres coses.

--Fiscal: Cap pregunta més.

--Millet: Perdó, senyor jutge, se m'ha oblidat. Quan he fet aquestes declaracions, no sé si ho he dit, però que quedi ben clar que la meva dona no hi té absolutament res a veure i estic pagant les penes, amb prou feines em parla. Ha quedat molt impactada.

–Jutge: Té la paraula el lletrat de l'acusació.–Advocat: Respecte al que ha dit dels artistes i els cors que pagaven en efectiu, ¿qui eren les persones que, per part del Palau, negociaven amb aquesta gent? Per part del Palau, ¿qui negociava amb els artistes, amb els cors, amb els intermediaris?

–A través de Montull, i amb els cors a través dels seus directors, el secretari...

–Per part del Palau, ¿era el senyor Montull qui ho feia?

Amb les orquestres i això, sí. Els cors, els directors ho sabien i se'ls donava els diners. Jo no ho havia vist, però el secretari, que anava moltes vegades de viatge amb ells, també els portava.

–I el paper de la directora general del Palau ¿Quin paper tenia aquí? La senyora Garicano.

–La senyora Garicano era la directora general de la Fundació.

–¿No intervenia en aquestes coses?

–No, no. Bé, hi va haver una temporada que va intervenir, perquè abans era directora general de la Fundació, venia als viatges. Els últims 10 anys, directora general de la Fundació.

–Els imports que vostè diu que s'han retirat en efectiu i que justifiquen la seva confessió, segons vostè, són elevats. Així doncs li pregunto: ¿per què... no accepten la pràctica aquesta que vostè diu que pagar a intermediaris i a cors en efectiu amb diners no declarats?

–Perdó...

–Aquesta pràctica habitual de pagar en efectiu amb diners no declarats. Vostès els treuen dels comptes bancaris del Palau, de l'associació i de la Fundació.

–Sí, evident.

--Bé, pregunto: ¿per què accepten aquesta pràctica, vostès? ¿Per què accepten entrar en aquest joc de fer això?

–Això ja es feia, era un costum, i el vam anar reduint. Fins i tot hi havia un cor que estava becat i tal, es pagava amb coses d'aquestes, i vaig aconseguir professionalitzar-lo el gener d'aquest any, perquè a mi això no m'agradava.

–Respecte al bonus. Vostè diu en la seva confessió que fins a l'any 2007 cada any han cobrat 800.000 euros vostè i 200.000 euros el senyor Montull. Quan justifica el perquè d'aquests 800.000 euros, vostè diu que això està emparat en l'article 35 dels estatuts de la Fundació. ¿Vostè recorda què diu el contingut d'aquest article? ¿Sap si la quantia que deia l'article era una quantia variable o fixa?

–¿L'article d'on? ¿Dels estatuts?

–Vostè ha declarat que quan hi havia un benefici, per tant, si hi havia beneficis, i l'article diu una quantitat equivalent als beneficis. És evident que cada any no es pot guanyar el mateix import, amb la qual cosa és una quantitat variable.

Es guanyava més. Es podia cobrar el 10% dels beneficis, fins a un màxim d'un 10%.

–¿Un 10% de què?

–Del pressupost.

–Llavors, el pressupost cada any era el mateix.

–Però és que es guanyava més.

–Ja ho sé.

–Aproximadament era el mateix, pujava una mica, o fins i tot en el centenari es disparava, perquè hi havia coses extres, però el pressupost una vegada autoritzat estava sobre els 11 o 12 milions d'euros, 3.000 milions de pessetes. Hi havia una diferència molt petita.

--¿Des de quan té beneficis el Palau?

–No me'n recordo.

–Vostè ha cobrat el bo en efectiu l'any 2007, perquè ho diu, ho diu en la seva confessió. ¿L'any 2006 el va cobrar?

–Sí, suposo que sí.

–¿L'any 2005 el va cobrar?

--No me'n recordo, però suposo que sí. Això quan tingui l'auditoria i tingui els números ho podrem comprovar, no tinc cap dada, no puc...

–La quantitat és significativa i important com per poder recordar si l'any 2005, l'any 2006... ¿Cobrava cada any els últims 10 anys, per exemple?

–No, els últims 10 anys, no. Però jo necessito les dades. No li puc contestar, perquè em puc equivocar.

–Vostè, després de la seva confessió, ¿ha fet una declaració complementària a Hisenda?

–Sí.

–¿I què ha declarat en aquesta declaració complementària?

–Són aquests cinc anys. Uns 800.000 euros a l'any.

–Aquests cinc anys.

–Sí.

–Molt bé. Vostè aporta un certificat. Vostè en la seva confessió ha aportat un certificat que vostè diu que està emès pel secretari de la Fundació, senyor Raimon Bergós, i aquest certificat no està firmat. ¿Com és que porta un certificat no firmat?

–Això m'ho van demanar, l'hi van demanar, ho vam adjuntar, però em garanteixen la directora financera, el senyor Montull que això ho va firmar el senyor Bergós. Vam anar als auditors a demanar-los una còpia i ens van dir que sí, que ja ens la donarien i al final, no. Ho torno a dir. A més, a l'auditoria ja ho veurem, perquè el que sí que van reconèixer els auditors és que tenien el certificat firmat.

–Jutge: A veure, un moment, ¿de quins auditors està parlant? ¿Dels auditors del Palau o dels que estan fent ara l'auditoria?

–El Deloitte, els que estan fent l'auditoria ara.

–Jutge: Els auditors del Palau.

–Els auditors del Palau. Perdó, senyoria, m'he equivocat.

–Advocat:... –Jutge: Però són els antics auditors, ¿no? No els que ara estan fent l'auditoria per a vostès.

–Advocat de Millet: Hem demanat aquesta prova. Es va aportar un esborrany. Ja ho diu a la confessió. És evident que és un esborrany, perquè no està firmat.

–Jutge: ¿I com es diuen aquests auditors?

–¿Eh? Perdó, ¿m'ho pot repetir?

–Jutge: ¿Quin és el nom dels auditors que li van facilitar aquest document?

–¿El que jo he firmat?

–Juez: El document número cinc que vostè firma, que porta vostè en la carta, ¿qui se lo va donar? Perquè és aquesta la pregunta.

–Em lo va donar el senyor Montull, però...

–Jutge: ¿Vostè no sap qui l'hi va donar al senyor Montull?

–Sí, diu que l'hi va donar la filla del senyor Montull, que era directora financera. Va dir «vaig estar a casa de Bergós, el secretari va trucar dient: 'tinc la firma de la certificació'». Per això jo demanava que me l' ensenyessin, però els actuals auditors deien que sí però no m'ho han donat.

–Jutge: Vostè va tenir coneixement, va veure el document que em va portar a mi, a través del senyor Montull i de la seva filla. Pot continuar.

–La seva filla és la que m'ho assegura, i jo vaig estar al despatx de Bergós. La secretària em va entregar aquest document i hi havia la firma del senyor Bergós.

–Jutge: i, per tant, teòricament, aquest document firmat, en aquests moments...

–A l'auditoria.

–Jutge: Ja, però aquests escrits que es presenten un quart d'hora abans. ¿Alguna altra pregunta? –Advocat: ¿Per què canvien el mètode del bo? Perquè fins a l'any 2007 ho cobren en negre.

–Precisament per això.

–¿El 2008 passen a cobrar-lo a través de la nòmina de la Fundació? ¿El 2009 tornen a canviar? Sí, vostè va declarar que l'any 2009, sí, durant el primer semestre de l'any 2009, en lloc de cobrar-lo com a bo per la nòmina, el van cobrar com a factures presentades a la Fundació i a l'Orfeó a través d'una societat de la meva propietat que es diu Aysen Produccions i una altra societat de Jordi Montull que es diu Áurea Rusula. ¿Per què canvien de mètode dues vegades o tres vegades en tres anys?

–Per motius fiscals.

–¿Quins motius fiscals?

--...

–L'any del centenari, vostè, si he entès bé la seva confessió, hi ha uns extrabons.

–Era un pressupost molt important. Vaig haver de captar recursos, vam haver de fer-ho tot.

–¿Va decidir vostè l'import o està emparat en l'article 35?

–Em van dir que podia cobrar això. Montull m'ho va dir, i suposo que emparat en aquest article perquè no té un altre sentit.

–Molt bé. A efectes d'aquest article famós ¿per què ho basa tot en un certificat?

–No ho sé, els meus advocats m'ho van dir.

–¿Quina relació té amb la societat Bonoima?

–Les societats Bonoima i Aysen són unes societat que vaig posar en marxa a efectes fiscals i, bé, hi ha una societat que té les activitats i, em sap greu, vaig fer una barbaritat: la meva dona és l'administradora i no en sabia res. Ens la vam inventar. La meva dona no en sabia res i ara ja ho hem canviat.

–¿L'administrador d'aquestes companyies qui és?

–Aysen, vaig posar la meva dona i va firmar perquè l'hi vaig dir jo o l'advocat, no ho recordo, «firma això», i va firmar, amb tota la confiança. No ha fet, ni firmat res de res, a part d'això. Bonoima era una societat que ja funcionava, i em van dir «si això ho passem allà per motius fiscals hi sortirem guanyant». No em va agradar perquè tenia altres coses, i per això ho vaig canviar a Aysen.

–Els accionistes d'aquestes companyies ¿qui són?

–Són familiars. Aysen és una companyia que es va formar fa un any i mig o dos. Va fer un parell d'operacions i punt. I Bonoima és una companyia familiar.

–¿Qui són els accionistes?

–La meva dona, jo, i no sé si la meva filla.

–¿Sap els percentatges?

–A Bonoima la meva dona i jo, al 50%

–¿I l'altra societat?

–No ho sé. Havia de ser igual.

–Respecte a l'operació de Sant Pere més Alt, aquesta operació la va fer el dia abans de la intervenció. Fixen un preu de tres milions d'euros. Les transaccions són d'1,5.

–Això és discutible. Miri, això és una operació que jo crec que podia ser bona, però quan vaig veure això, jo vaig dir que no en volia saber res. No vaig veure talons ni res, tornem, perquè no en vull saber res. Però allà davant del Palau s'hi ha de fer un hotel, jo ja havia parlat amb el que feia l'hotel per marcar unes connexions i se'n podia haver tret una bona rendibilitat. Creia que era una operació correcta. Però per evitar confusions, immediatament vaig dir que no, que jo no tirava endavant, que volia tornar-lo.

–Han posat a la venda aquest local.

--Nosaltres, tots, d'acord amb els senyors del Palau l'hem posat a la venda.

–¿Quin preu en demana?

–Bé, jo en aquests moments he demanat 2.300.000. Crec que hi ha algú que està pels 2 milions. L'afegit del complement de l'hotel aquí no es contempla: és local pur i dur. Un senyor que muntarà una botiga o no ho sé. Però el meu pla és que anava en connexió amb l'hotel, i això creava unes sinergies que eren molt positives.

–¿Per què van presentar el certificat fals?

–¿Quin certificat fals?

–El certificat que va firmar el senyor Álvarez.

–....

–Sí, respecte a aquesta operació hi ha un certificat en el qual diu a la junta de l'Orfeó que ha aprovat aquesta operació.

–Si això existeix, jo el desconeixia. Jo no he demanat cap certificat al senyor Álvarez.

–¿No és cert que aquest preu de 3 milions d'euros està inflat?

–Repeteixo: si vostè s'ho mira des del punt de vista immobiliari pur i dur, és un local. És el que sembla, però si sap el que hi havia al voltant, crec que és un preu que es podia pagar. Però no s'ha fet l'operació.

–¿Qui va determinar el preu?

–Això ho va portar el senyor Montull, i em va dir: «Mira, hi ha una transacció».

–¿Com es va determinar el preu de 3.000.000 d'euros?

–Miri, no ho sé. Però sí que sé que, fent números, mirava i deia: «home, amb la sinergies que crea com a servei al Palau, que té problemes d'espai i no pot fer reunificació amb l'hotel, s'usarien els serveis té un plus. Vaig tornar tots els diners perquè no volia males interpretacions.

–Senyor Millet, la seva confessió és completa?

–¿Què?

–Si la confessió que va fer vostè al setembre és completa.

–Fins al que jo sé, sí. Si surten altres coses, ja ho veuré, però, si no tinc cap dada, no ho puc dir.

–¿Se'n recorda de com va pagar els casaments de les seves filles?

–(........)

--Jutge: això no és objecte... –Els béns que vostè acompanya en aquest document en la relació de béns que sumen uns 12 o 14 milions d'euros, ¿això està inclòs en les companyies?

–Sí.

–Respecte a les societats CBM10, ¿a vostè li sona aquesta companyia?

–¿Què és això?

(...)

-¿Trioba?

--Triobra és qui va fer les obres. Les del Palau i l’Ametlla

–¿FM2 Instalacions?

–Són els que porten el Petit Palau, instal·lació de llum, micros, etcètera, i van fer coses a l’Ametlla.

–¿Qui són els interlocutors de FM2?

–Montull.

–No, per part de la companyia FM2 Instal·lacions.

–¿Què vol dir?

–Quan vostè parla amb FM2, algú es posa al telèfon.

–Jo a alguns ni els conec. Jo conec en Dani, que és el fill no sé si del president, que a vegades venia quan teníem alguna avaria, però no conec a ningú més. Això lh portava el senyor Montull.

–¿Vostè sap qui és el senyor José Balcells Montagut?

–Avui ho he llegit a la premsa, però no el conec.

–¿La senyora Gemma Montull feia alguna cosa amb aquestes companyies d'instal·lacions?

–Sí, el seu pare l'hi dirà. Jo parlava amb el pare i el pare amb la filla. Això no m'ho pregunti a mi.

–El compte de Suïssa, vostè ha manifestat avui, ¿té el mateix saldo avui que al mes de juliol?

--Sí.

–¿Quin saldo és?

–Un milió més o menys.

–Un milió... ¿d'euros?

–Sí. Torno a dir que són de fa 20 o 30 anys.

–¿Qui està autoritzat en aquest compte de Suïssa?

--La meva dona i jo, i crec que una filla.

Advocada del Consorci: Bon dia, senyor Millet.

–Bon dia.

–Miri, per centrar-nos una mica: el 2003, vostè era el director executiu del Consorci.

–N'era el gerent.

–El càrrec seria director executiu.

–Nosaltres en dèiem gerent.

–En aquest moment, vostè ha comentat que del tema comptable se n'encarregava el senyor Montull el 2003. ¿Només de l'associació de la Fundació o també del consorci?

–De tot.

–El senyor Álvarez, el 2003, ¿tenia algun càrrec a l'associació, a la Fundació o al consorci?

–Era el secretari de l'associació Orfeó Català.

–En les últimes dates també.

–¿Quan?

–El 2008.

–Sempre.

–¿Sempre ha sigut el secretari de l'Orfeo i de la Fundació?

–Des que jo hi vaig entrar de president, sí. De l'Orfeó. De la Fundació n'és el senyor Bergós.

–¿El 2003 també?

–Sí, des que es va crear. La va crear ell. Ell va fer els estatuts.

–Respecte a aquests reintegraments en metàl·lic que consten en la querella i que són objecte del que discutim del 2003, ¿vostè sap la persona del Palau que està encarregada de contactar amb els bancs?

–Impossible. Pregunti-li al senyor Montull. Jo firmava els talons i ja està.

–¿No li preguntava mai al senyor Montull res?

–No li preguntava res. Ell em deia «això és per a això, això és per a això», però jo no sabia amb qui parlava ni què feia.

–Respecte a la gestió del consorci, ¿on anaven destinats els diners que a partir del 2003 entraven al Consorci?

–Al manteniment del Palau.

–¿Només es van destinar a manteniment i obres?

–No; d'obres, poques. A l'explotació del Palau. El Palau té taquilles, acomodadors, aire condicionat, serveis generals. Això ho pagava el Consorci. El Consorci ingressava un 60% aproximadament, o un 55%, pel lloguer de la sala que també els cobrava el Consorci, i quan es feia un concert, o els concerts que organitzava la Fundació pagàvem com qualsevol altre. L'explotació de la sala la portava el Consorci.

–Llavors, com a Consorci i com a Fundació es feien juntes.

–¿Juntes de qui?

–Juntes al Consorci.

–Sí, teníem un executiu cada mes o mes i mig, i una vegada a l'any en assemblea general, on hi havia el president de la Generalitat, perquè el Consorci el formen la Generalitat, l'ajuntament i el Ministeri de Cultura.

–I separadament feien altres juntes de l'Orfeó.

–Hi havia el comitè executiu, amb un representant, dos de la Generalitat, un de l'ajuntament, un del Ministeri de Cultura i tres de l'Orfeó Català, i cada mes, mes i mig, fèiem consell executiu.

–¿I de l'Orfeó i la Fundació també?

–A la Fundació en feien tres: el plenari, on feien tots els números i tal, i feien tres reunions a l'any perquè són molta gent. ¿I l'altre que m'ha dit?

–L'Orfeó.

–L'Orfeó és l'altre que li he dit, cada mes i mig.

–¿I el Consorci, cada tres anys?

Sí, és clar. Bé, quan hi havia alguna cosa important ens reuníem. Fèiem 4 o 5 executius a l'any. I després, la junta de tot el patronat.

–Advocat de la defensa de Millet: Un parell de preguntes. Senyor Millet, vostè ha explicat que el compte de Suïssa no el va incloure a la confessió perquè no tenia res a veure amb el Palau. ¿No hi ha cap transferència bancària dels comptes del Palau a aquest compte de Suïssa i vinculació, fluxos dineraris...?

–Absolutament cap.

–¿Mai?

–Mai.

–Malgrat això, vostè posa el seu patrimoni a disposició del Palau per reparar. Aquesta xifra també la posa a disposició, com a mínim, la que li toca a vostè.

--La meva. La de la meva dona, pobra, bastant pateix ara.

–Ara que parlem de la seva dona. A Bonoima, ¿la seva dona sabia que vostè havia fet unes factures de 500.000 euros com explica a la confessió, al Palau?

–La meva dona ho desconeixia absolutament tot.

–¿Tenia poders per fer aquestes factures?

--Em va donar poders i ella no va firmar mai res.

–Però la seva dona desconeixia que Bonoima havia cobrat aquests diners del Palau.

--Sí.

–¿Li ha revocat els poders la seva dona a Bonoima?

–No ho sé, però, per descomptat. Me'ls ha revocat tots. No cal que me'ls revoqui. Està malament, la meva dona

–¿La seva dona coneixia l'existència d'Aysen Produccions?

–Un dia li van dir que firmés, tenia tota la confiança en mi i va firmar.

–¿Aquestes factures que es van presentar a través de Bonoima i d'Aysen al Palau encobrien el cobrament per bons o incentius?

–Sí, però, per motius fiscals, es feia a través de factures.

–I no es deia això, però la realitat era aquesta.

–Sí.

–A preguntes del fiscal, vostè ha parlat dels diners que li van trobar a la caixa de seguretat que era seva a Caixa Catalunya. Li han preguntat per l'origen d'aquests diners. ¿És possible que aquests diners vinguessin del cobrament d'aquestes remuneracions per bons incentius en efectiu del Palau?

–Sí.

–Aquests cobraments durant aquests anys, vostè no els ha tributat, ha presentat regularitzacions tributàries.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

–Sí, vaig fer una complementària.

–Després de fer la confessió.