Jordi Montull: Esquena platejada

No hi ha Quixot sense Sancho ni Batman sense Robin. Jordi Montull ha sigut el complement ideal de Fèlix Millet al llarg dels últims 30 anys. No només per al saqueig de proporcions africanes del Palau de la Música sinó per al gaudi del botí amb les respectives cònjuges de paradisos exòtics i restaurants de luxe.

Quan va conèixer Millet, Jordi Montull treballava d’agent immobiliari (¡quin gran planter de delinqüents fiscals ha sigut el sector de la construcció!). Des del primer moment es va convertir en el braç executor d’una ment amb talent per a l’estafa. Tot mestre d’obres necessita un capatàs, algú que s’embruti les mans, amb permís d’armes i un calibre 22 guardat a casa.

A canvi de feines no sempre grates, Montull rebia un euro per cada quatre que arrambava Millet. El juny del 2009, per exemple, un mes abans del registre judicial del Palau, el duo es va repartir 100.000 euros guanyats per l’Orfeó. 80.000 van ser ingressats en una empresa de la dona de Millet i 20.000 més van ser cobrats per una societat administrada per la dona de Montull; com en altres casos recents, s’ha de chercher la femme. Així mateix, si el president de l’Orfeó es va assignar un Mercedes 600, valorat en 176.000 euros, el seu director administratiu, per no ser més, es va quedar un Mercedes S-450, de 116.000 euros. El lísing dels dos Batmòbils va ser pagat pel Palau, naturalment.

Quan aquests últims anys s’havia de presentar davant el jutge a la Ciutat de la Justícia, estacionava el cotxe a les places destinades als minusvàlids. Una absència d’escrúpols que exhibia també en les seves relacions amb els subordinats o amb els agents de la llei.

El 2002, la Sindicatura de Comptes va enviar auditors per auscultar els comptes del Palau. Montull va obstaculitzar la tasca dels experts, que, no obstant, van trobar greus irregularitats en la gestió del consorci. En el seu informe al Parlament de Catalunya, els inspectors van expressar la seva preocupació per les quantiosos despeses injustificades que hi van trobar, però tots els diputats van mirar cap a una altra banda. Haurien de passar set llargs anys perquè la pudor insuportable de la joia de Lluís Domènech i Montaner atragués la justícia.

Amb la màxima vital que els diners serveixen per tapar boques, Montull va ser l’encarregat de repartir bitllets de 500 euros entre els guàrdies urbans del barri perquè fessin els ulls grossos davant els embussos, el soroll i la pols que feien els camions que participaven en les obres de remodelació del Palau a finals dels anys 80 i que van originar protestes veïnals. En el seu esplèndid llibre Fèlix Millet, el gran impostor (Angle), el periodista Jordi Panyella explica que Montull va arribar a dedicar 140.000 euros a «propines».

El piset desconegut

El piset desconegutQuan a Millet i Montull els van ser embargats els comptes i les propietats, la dona d’aquest es va assabentar que el seu marit era propietari d’un discret pis pròxim al Palau del qual ella no havia tingut mai constància. La cara que devia posar Mercè Mir al saber-ho devia ser semblant a la dels consogres de Millet al comprovar que havien fet el préssec en el banquet nupcial del seu fill.

Notícies relacionades

Els documents del Palau que comprometen Convergència i el seu extresorer Osàcar

Millet, el 2009: "El que ho sap tot és Montull"

El principi de la fi de Montull el va marcar aquell bromista que, quan el saquejador confés jugava a tennis al seu club de tota la vida de Teià (Maresme), va dir per megafonia: «¡Corrupte a la pista central!».

Panyella explica que alguns treballadors del Palau coneixien Montull com el Goril·la, tant per la seva corpulència física com per la seva adustesa en el tracte. Aquesta mateixa setmana, a la Ciutat de la Justícia, es veurà si compleix la seva amenaça de destapar el pastís de Convergència a canvi d’atenuar la condemna de la seva filla, Gemma, o si només és la tustada de pit d’un declinant mascle d’esquena platejada.