Estocada final al 'masisme'

El 26 de setembre del 2012, Joan Puigcercós es va acomiadar del Parlament amb un emocionat discurs en què es va dirigir directament a Artur Mas amb unes paraules que ara encara sonen profètiques. «Podrem fer molta feina perquè ens uneixen moltes coses. Però senyor Mas, ¿com ho farem? Necessitarem un imperatiu de transparència», va avisar l’exlíder d’Esquerra. I va rematar: «Determinades pràctiques i la corrupció són incompatibles amb un procés com aquest. S’haurà de fer neteja on faci falta, perquè sinó això no ens porta al nou Estat català. A més a més, senyor Mas, és un punt feble». 

Set anys abans, al mateix hemicicle, Pasqual Maragall havia obert la caixa dels trons al mencionar per primera vegada públicament el ja famós 3%. El llavors president de la Generalitat es va retractar després de l’amenaça de Mas de retirar-li el suport per impulsar la reforma de l’Estatut. Però, també a manera de premonició, Maragall va deixar dita una altra frase que ara ressona amb més força: «Vostès tenen alguna cosa a amagar, la història ho demostrarà». L’Estatut es va reformar, Mas va arribar a president i Puigcercós es va buscar la vida fora de la política. Però hi ha dubtes que les «determinades pràctiques» a les quals el republicà va al·ludir en la seva última intervenció al Parlament desapareguessin. Les sospites sobre el finançament il·legal de Convergència a través de l’adjudicació d’obra pública es remunten al pujolisme, sobrevola la posterior etapa de CiU al Govern i esquitxa fins i tot la gestió d’aquest partit en el seu efímer i recent pas per l’Ajuntament de Barcelona.

                 

Els dos tresorers del partit, Daniel Osàcar i Andreu Viloca, estan imputats, un testimoni protegit ha implicat per primera vegada Mas amb les presumptes il·legalitats i el nom del diputat i durant anys un dels homes forts del partit Germà Gordó apareix com a possible «aconseguidor» de contractes manegats a través de Josep Antoni Rosell, el seu amic i exresponsable de l’empresa pública Infraestructures.cat (l’antiga GISA), que és la principal adjudicatària d’obres de la Generalitat.

‘SETMANA HORRIBILIS’

El penúltim episodi s’ha escrit aquesta setmana –setmana horribilis per a l’ex-Convergència, ara rebatejada com a PDECat– amb les declaracions de Fèlix Millet, Jordi Montull i la seva filla, Gemma Montull. Van explicar el que es van negar a revelar en la comissió parlamentària que  el 2010 va intentar aportar informació sobre el cas Palau. A manera de resum: el Palau actuava com una tapadora perquè la constructora Ferrovial pagués a CDC a canvi de rebre adjudicacions d’obres públiques.  

La resposta a una detonació política com aquesta s’explica a partir d’algunes de les claus imprescindibles per entendre les estratègies personals i de partits que tenen actualment els protagonistes del tauler polític català. Mas va callar i va esperar que el tresorer declarés en el judici  que no sabia de què li parlaven per fer seva la versió d’Osàcar. I en un missatge dirigit tant al seu partit com als seus adversaris va deixar clar que segueix sense renunciar a ser una altra vegada candidat. El rei va despullat, ironitzava un diputat al Parlament, però ningú s’atreveix a dir-l’hi. Encara que els seus comencen a marcar distàncies. Cada un a la seva manera. 

A manera de cordó sanitari, Carles Puigdemont intenta que el terratrèmol convergent no afecti la cohesió del Govern de la Generalitat. «Imagina’t què hauria sigut això amb el tripartit», assenyalen al Palau de la Generalitat. Esquerra, més enllà d’insistir en la seva repulsa a la corrupció, ha evitat furgar en la polèmica. No va firmar la petició de compareixença de Mas al Parlament però va avisar els seus socis que quan es plantegés hi votaria a favor. Al final, també els diputats del PDECat ho faran (l’alternativa era quedar-se sols). 

Els republicans recorden que va ser el Govern de Mas qui va recol·locar Rosell (que segons els investigadors és una peça clau) una vegada ja estava imputat perquè es dediqués a redactar els informes d’internacionalització d’Infraestructures.cat. I que va ser l’actual Executiu qui va decidir destituir-lo. Una cosa semblant va passar amb Núria Bassols, dona d’un dels empresaris imputats pel 3%, que també va ser obligada a abandonar el seu càrrec com a comissionada de la Transparència. El dubte és si havia arribat al càrrec gràcies a la petició per carta que el seu marit li va enviar a Mas el 2010 en què li demanava feina.

SILENCIS ELOQÜENTS

L’estratègia de desmarcar-se del masisme és la mateixa que ha decidit adoptar la direcció del PDECat. Tota la distància possible tenint en compte que Mas continua sent el president del partit malgrat que l’actual cúpula recordi que no exerceix «funcions executives». Encara que ell en públic segueix sense descartar que pugui tornar a ser el candidat a la Generalitat, per a la major part dels dirigents aquesta aspiració se situa en el camp de l’entelèquia. «Té clar que no pot ser i que el partit no l’hi demanarà», resumeixen en la direcció.

La coordinadora del partit, Marta Pascal, ha mesurat les seves paraules i els seus silencis. Això explica que insisteixi que només comentarà sentències, conscient que la pressió pot durar uns quants mesos. A diferència de Mas o Francesc Homs, ha demostrat prudència, no ha posat la mà al foc per cap extresorer i no ha sortit cap nota de premsa en defensa de Gordó.

ELS EQUILIBRIS INTERNS

Un bon coneixedor de les entranyes convergents reconeix que l’expresident hi pot tenir la seva part de «responsabilitat» però que l’estructura financera es va dissenyar amb anterioritat. L’explicació, si és que cometre una il·legalitat sabent-ho es pot justificar d’alguna manera, s’ha de buscar en els alts costos de les campanyes electorals. «El gran drama d’un partit són les campanyes», insisteix. En el que coincideixen tots els dirigents consultats és que ni Osàcar ni Viloca, el seu successor al capdavant de les finances es van ficar cap euro de més a la butxaca. El que van fer, ho van fer pel partit. 

Notícies relacionades

"El 3% del senyor aconseguidor"

Un investigat en el 'cas 3%' tenia bitllets de 500 euros embolicats en paper de diari

La fragilitat en els equilibris entre les diferents famílies convergents que sustenten ara el PDECat també es comprova en l’estratègia que estan seguint cada una d’elles. A l’hora de posicionar-se respecte a Mas però també pensant en qui pot ser el pròxim cap de llista. El cap de files al Parlament, Jordi Turull, és dels que defensa amb més vehemència l’etapa passada. Altres, com el conseller Josep Rull, s’han mostrat més «lleials» amb l’estratègia marcada per la nova direcció. 

Mentre l’ex-Convergència intenta veure com se’n surt d’aquesta, ERC deixa passar els dies, coneixedora que l’escàndol tan sols li pot reportar més vots a Oriol Junqueras. Discreció i paciència. Aquesta és la recepta que el líder republicà sembla que s’ha aplicat. De moment, amb èxit.