El revés de la trama

El calendari ha començat a córrer a tota màquina com un podemista a la recerca de wifi. Va tan de pressa que quan el defensor d’un dels directius de Ferrovial encausats ha volgut desmuntar la declaració del testimoni, ha enarborat com a prova una agenda del Palau, però resulta que s’ha passat de llarg 27 dies. Els que van del 2 al 29 de maig. Les coses van passar com explicava el testimoni, era l’advocat qui havia mirat molt ràpid i s’equivocava de dia.

¿Qui és aquest testimoni que posa tan nerviós el personal alhora que cultiva clementines a la seva terra valenciana, i que s’ha presentat acompanyat per dirigents veïnals, i l’exdiputat de la CUP David Fernàndez, l’exregidora Itziar González i Simona Levi, cofundadora de Xnet? Doncs Joan Llinares, l’home posat al capdavant del Palau quan va ser destituït Fèlix Millet i que tot just arribar va denunciar la destrucció de documents, l’existència de factures falses, de tèrboles operacions immobiliàries, va veure emergir la terrosa arrel del 3% i tot això ho va portar a coneixement de la fiscalia. Va durar 18 mesos en el càrrec.

Durant la seva compareixença, Llinares ha dit que no és el mateix un Palau víctima que un Palau encobridor. A Gemma Montull, que li feia arribar una nota al seu advocat cada vegada que Llinares l’esmentava, l’ha evidenciat en la seva aparent ingenuïtat i ha assegurat que exercia plenament com a directora financera del Palau i que era ella qui manava a la seva planta. També ha detallat com en una ocasió va ser cridat al despatx de Mariona Carulla, llavors flamant presidenta del Palau, i allà l’esperava reunida amb Daniel Osàcar, llavors encara tresorer de CDC.

Tampoc ha faltat el misteri en la seva declaració: un dia, al despatx que havia sigut de Jordi Montull va començar a sentir-se el timbre d’un telèfon. Llinares va despenjar el que hi havia sobre la taula, però el timbre seguia sonant. Va buscar un mòbil, no va veure res; va buscar per tot arreu, i al final va trobar un aparell dins un calaix. El va despenjar: «¡Digui!» A l’altre costat, algú que es va identificar com a Felip Puig li explicava que ja estava solucionada l’entrega dels diners del Palau a la fundació de CDC. En general, es va dibuixar amb les paraules de Llinares un Palau ple de racons foscos, caixes fortes sinistres i sobres que anaven i venien per subornar amb diners en metàl·lic el personal, compost en bona part per gent gran. És a dir, l’autèntic Palau de Millet.

Notícies relacionades

Llinares revela que Felip Puig es va interessar pels convenis del Palau amb CDC

Com més població, més recursos

De tornada d’un recés de 20 minuts durant el qual es va suspendre la vista per raons humanitàries (cafeteria, lavabos, telèfons), un advocat de la defensa sostenia que aquestes testificacions es fan només perquè les vegi la premsa. Per exemple, una de les coses que només ha pogut veure la premsa, i no el tribunal, és com el testimoni Juan Segura, assessor jurídic d’empreses particulars de Millet i Montull, i exsecretari de la fundació del Palau (des d’on es contractaven serveis a aquestes empreses), li feia l’ullet a Millet en senyal de missió complerta després d’acabar de declarar i fer mitja volta per sortir de la sala cordant-se l’americana amb una mà.

Graham Greene

«El senyor Millet era molt creatiu. Ara, que també es dediqués a altres coses..., això ja no ho sé. Però amb ell el Palau anava molt bé», va dir. D’això Graham Greene en deia el revés de la trama; però el novel·lista anglès era profund i es referia en realitat al fons de la qüestió, al fi últim de les coses. En comú amb el Palau, el poblat colonial africà en què transcorre El revés de la trama té el fet de ser un lloc de pluges torrencials on tot és corrupció i cruixir de dents. Però potser del fi últim de les coses n’arribarem a conèixer aquí tot just un 3%, ja que tot el que va ser Convergència s’ha convertit ara a l’arrianisme, aquella heretgia que sostenia la ruptura radical entre el Pare i el Fill.