Rufián reobre el debat sobre la crispació al Congrés

El Parlament viu en aquesta legislatura una sacsejada que els politòlegs investigaran en les seves tesis per dilucidar les conseqüències de l'arribada de nous partits a les institucions. La primera, si la introducció de codis propis del carrer a les moquetes sedueix electors o els espanta. Dos, si aquest llenguatge rude és productiu o bé eclipsa la transcendència del treball polític. I tres, els efectes de primar la personalitat del líder a la defensa de les idees.

Gabriel Rufián és plenament conscient de la pugna entre formalistes i rupturistes, i sabia que alimentaria la pólvora que corre per les historiades alfombres del Congrés des del 20-D amb la seva intervenció de dimecres. El portaveu d'ERC la va preparar a consciència. La seva intuïció li va dir que l'exdirector de l'Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, saltaria si ell el burxava al preguntar-li per l'‘operació Catalunya’‘operació Catalunya’ i va preparar un interrogatori aspre, accelerat a més perquè només comptava amb quinze minuts per al format pregunta-resposta. Si De Alfonso divagava, es ‘menjava’ el seu temps.

Li va dir “mamporrero” i el va atabalar fins a fer-lo esclatar. “Si faltar al decòrum és dir ‘gàngster’, discrepo. Vaig intentar ser punxant perquè sabia que ningú més ho faria. Vaig voler que es reflectís qui és aquest personatge que viu instal·lat en la més absoluta impunitat”, explica a aquest diari. 

El seu interrogatori va aixecar polseguera. En el recés, el president de la Comissió d'Interior, Mikel Legarda (PNB), li va demanar que rebaixés el to i també va reprendre els diputats del PP per actuar com uns ‘hooligans’. Els republicans van fer pinya, però la tempesta ja estava desfermada i plovia sobre mullat: la presidenta del Congrés, Ana Pastor, ha transmès en diverses ocasions el malestar per conductes impròpies, “pallassades”, segons ha qualificat recentment.

'EL XOU'

Amb aquest mar de fons, el PP, el PSOE, Ciutadans i el PDECat han rebutjat aquest dijousel PP, el PSOE, Ciutadans PDECat  a l'entrar al ple les maneres de Rufián, però han passat per alt la supèrbia insultant utilitzada per De Alfonso i Jorge Fernández-Díaz en diverses de les seves respostes. “És un estil lamentable de fer parlamentarisme. Acaba degenerant en qui és capaç de fer el nombre més elevat d'insults”, va retreure el portaveu popular, Rafael Hernando. El representant socialista a la comissió, Antonio Trevín, va opinar que hi ha grups que anteposen l'“espectacle" a la informació. Toni Cantó 

(Ciutadans) va defensar "mantenir certes formes", davant el "xou o la mala educació”. El coportaveu del PDECat Carles Campuzano va criticar que "es pot ser dur sense haver de faltar al respecte a ningú”. 

A Units Podem coexisteixen opinions divergents. Pablo Iglesias, defensor de les maneres aspres, recolza Rufián. "El que és greu és que el ministre de l'Interior mentís i ordenés investigar l'oposició; el que digui el senyor Rufián, miri, cortina de fum”, va opinar. Xavier Domènech, líder d'En Comú Podem, considera que la intervenció del republicà “no podia sorprendre a ningú” i incideix que “la reacció de la bancada del PP va ser totalment exagerada”. 

DISCREPÀNCIES A PODEM

Destacats dirigents de la cúpula de Podem, errejonistes i pablistes, opinen que les bronques a les institucions els perjudiquen perquè amaguen el fons del discurs polític i els relega a la categoria de partit protesta. Alguns -afins a Iglesias- estudien plantejar la seva queixa al secretari general, mentre que altres assumeixen que és un error, però prefereixen girar full i centrar-se en el treball. Els comuns tampoc s'acaben de sentir còmodes. “Som qui som i venim d'on venim, no s'ha de negar, però si només som una bronca permanent quedarem arraconats”, admeten.

Notícies relacionades

Agra bronca entre Gabriel Rufián i Daniel de Alfonso al Congrés

Rufián: "Em sorprèn que es parli més de mi que d'uns senyors que van conspirar al seu despatx"

Rufián defensa que les seves formes reflecteixen el “xoc cultural” provocat per classes que han entrat a les institucions amb un llenguatge del carrer. És una lectura pròxima a la que fa Iglesias, que minimitza l'advertiment del Congrés al seu diputat Diego Cañamero per exhibir cartells davant de la cara del ministre de Justícia en el ple. 

La pregunta en l'aire és si es pot o s'ha de fixar una frontera: la que separa fer un gest irreverent -per seduir un electorat que fuig de l'establishment de formes ràncies- del respecte inexcusable a les institucions democràtiques i als que les representen.