França, de santuari d'etarres a escenari del desarmament

França era als anys 80 un santuari per als terroristes, que podien atemptar a Espanya i tornar a amagar-s’hi sense problemes. Des d’aleshores, els diferents governs francesos han variat les seves estratègies, fins a ser aliats en la lluita antiterrorista. La seva implicació ha estat, no obstant, condicionada pels seus propis interessos, circumstància que ha propiciat més d’una topada amb l’Executiu espanyol.

Històricament, la banda ha optat per no atemptar en territori francès. Encara que ha considerat els dos estats «enemics», i els ha acusat en la mateixa mesura d’aplicar una política penitenciària «d’extermini», solament ha actuat en territori francès dues vegades: el 2007, quan va assassinar dos guàrdies civils de paisà a Capbreton, a les Landes, i el 2010, quan va matar a trets un policia francès a Dammarie-lès-Lys, una petita localitat als afores de París.

Els anys més còmodes per a ETA a França van coincidir amb la presidència de Valéry Giscard d’Estaing (1974-1981). Els etarres disfrutaven d’asil polític i el Govern francès es negava a concedir sistemàticament les peticions d’extradició de la justícia espanyola. Es va haver d’esperar que fos president François Mitterrand (1981-1988 i 1988-1995) perquè la cooperació comencés a funcionar. Fins i tot, malgrat l’oposició de l’Elisi, un tribunal francès es va pronunciar a favor de les extradicions.

En aquest període van començar a actuar, també principalment en territori francès, els GAL (Grups Antiterroristes d’Alliberament), que van cometre prop de 40 atemptats i van assassinar 26 persones. Van coincidir en el temps amb un altre grup terrorista nascut a França el 1972, Iparretarrak (Els del Nord, en eusquera). Va perpetrar el seu últim atac el 2000, si bé no ha fet cap declaració oficial de dissolució. 

Ajuda amb clarobscurs

La col·laboració als anys 80 va tenir molts clarobscurs. Les desarticulacions de comandos eren puntuals, per a desesperació de les Forces de Seguretat espanyoles, que coneixien, gràcies a agents infiltrats, la llibertat de moviments amb què actuaven els terroristes al País Basc francès. No van faltar les acusacions que França condicionava les operacions antiterroristes a la compra d’equipaments, com ara trens d’alta velocitat. 

També Jacques Chirac (1995-2002 i 2002-2007) va condicionar la 

cooperació policial a altres interessos, fins que l’arribada de Nicolas Sarkozy, el 2007, va rellançar definitivament la col·laboració antiterrorista. Va ser clau en el setge final a ETA, ja en plena sintonia amb Espanya. 

No obstant, durant molts anys la societat francesa ha mantingut una visió particular del conflicte basc. Les dècades en què els membres d’ETA eren considerats «refugiats polítics» seguien pesant en molts àmbits, inclosos el polític i el judicial. Així, mentre la llei de partits va suposar la il·legalització de l’esquerra abertzale a Espanya, Batasuna era legal a França.

Ni vencedors ni vençuts

Notícies relacionades

Puente reta el PP a auditar la factura del dinar de Mazón a El Ventorro

Els ‘acaraments’ del jutge Peinado

L’octubre passat, l’expresident de la Lliga de Drets Humans de França Michel Tubiana; el sindicalista i ecologista Jean-Nöel Etcheverry i l’activista pel medi ambient Michel Berhocoirigoin van enviar una carta a ETA en què es van oferir com a representants de la societat per col·laborar en l’entrega de les armes. La banda va acceptar amb una condició: evitar una lectura en termes de «vencedors i vençuts».

La tasca d’aquests mediadors civils, denominats artesans de la pau, es va veure obstaculitzada amb l’arrest, el mes de desembre, de cinc persones, quan anaven a inutilitzar armes entregades per ETA. La banda ha trobat ara la forma de portar a terme el desarmament de manera unilateral i incondicional. Queda pendent la investigació policial de les armes, en la qual tornaran a cooperar Espanya i França.