José Luis Rodríguez Zapatero: "M'he partit la cara per defensar Catalunya"

José Luis Rodríguez Zapatero diu que el millor de ser expresident és haver sigut president. S’emociona al recordar els seus amics José Antonio Alonso i Carme Chacón. L’últim missatge que ella li va enviar va ser per felicitar-se que en el multitudinari acte que Susana Díaz va protagonitzar a Madrid s’hagués reconegut el paper que Zapatero va jugar per aconseguir el final d’ETA. 

–Pot ser que una part de la militància socialista se sorprengui de veure que en el procés de primàries del PSOE vostè ha abandonat la prudència i ha decidit prendre part per Susana Díaz. ¿Per què? 

–Ja fa uns quants anys que vaig deixar la secretaria general del partit, en el congrés de Sevilla vaig adoptar una posició de neutralitat, però en les últimes primàries vaig recolzar Pedro Sánchez i tothom ho sap. I en aquests moments dono suport a Susana Díaz per una profunda convicció. Estem en unes primàries transcendents perquè venim del pitjor resultat electoral en la història del PSOE. Estem en un moment molt i molt important.

–¿A què respon el canvi, deixar de recolzar Pedro Sánchez per apostar per Díaz?

–Sempre he tingut la millor opinió de Susana Díaz, quan va fer els primers passos com a presidenta de la Junta d’Andalusia i després ja revalidats en la seva victòria electoral. Juntament amb això, valoro d’una manera molt especial la línia de coherència que ha mantingut sempre. Ella ha defensat la tasca històrica del PSOE tal com és, amb els seus moments difícils, amb les seves victòries que han sigut majoria, per cert, i també amb les seves derrotes. I això em sembla coherència. A més a més, no ho deixo de reconèixer, a ningú li estranyarà que per a mi seria positiu que hi pugui haver per primera vegada una dona secretària general del partit i presidenta del Govern.

–Aclareixi’m això que a Catalunya hi ha prejudicis envers Susana Díaz per ser dona i andalusa.

–He llegit comentaris pel fet de ser dona andalusa. En general hi ha un prejudici contra les dones, que els costa molt més la tasca política. N’és una prova que no hem tingut mai una presidenta del Govern d’Espanya, i si no m’equivoco tampoc una presidenta de la Generalitat. Cal dir-ho. Dos, la seva condició d’andalusa ho hem sentit en moltes ocasions, de Triana, el seu accent andalús... en fi. Em produeix el mateix rebuig que quan es feien prejudicis contra els catalans. Jo m’he partit la cara davant molta gent per defensar Catalunya perquè penso que és fonamental que tinguem un respecte a la identitat. Llavors, quan sento alguna cosa amb prejudicis per la condició d’andalusa no m’agrada, però igual que quan la sento per la condició de català o de catalana. És el mateix raonament. 

–Però aquí hi ha hagut un president d’origen andalús, que va ser José Montilla, i ara la cap de l’oposició és una dona, Inés Arrimadas.

–Doncs això se li hauria de preguntar a José Montilla. No és aquí o allà, és en general. He volgut fer una crida per dir que de la mateixa manera que alguns vam defensar que no hi podia haver prejudicis per ser català, ni per res que hi tingui relació, no ho fem ni a Catalunya ni enlloc per ser andalús.

–No li serà fàcil convèncer la militància del PSC de les virtuts de Díaz. Potser ella ha contribuït al fet que aquest sigui un territori sanchista. 

–Aquest temps de debat i de primàries serveix per clarificar. ¿Què és el que no ha fet bé Susana Díaz? El que ha fet és guanyar eleccions. Ha guanyat les úniques eleccions a les quals s’ha presentat i ha sigut sempre una persona coherent amb el PSOE. Per això soc aquí, per fer un debat amb els militants. Quan s’arriba a una situació de 85 escons és normal que es plantegin alternatives. El que seria estrany és que no n’hi haguessin. ¿És normal que sigui algú que ha guanyat eleccions? Doncs és bastant normal. Que a més representa una federació tan forta com Andalusia, és bastant normal.

–¿Té alguna idea de com recuperar els vots perduts?

–El primer que s’ha de fer és defensar qui ets i el que has fet. Perquè això és convicció. Reconeixent errors per descomptat, però has d’afirmar grans principis. La nostra vocació europeista, la nostra aposta inequívoca per la democràcia representativa, el nostre caràcter reformista del projecte polític, el nostre compromís essencial amb la cohesió social i el que representa una visió àmplia de la convivència. Una visió plural, diversa, integradora, del conjunt d’Espanya. I en particular un diàleg, que en la meva opinió és imprescindible en aquests moments amb Catalunya. 

–Després parlarem de Catalunya, però veient com aflora, i de quina manera, la corrupció al PP, entén que hi hagi militants encara indignats perquè, gràcies al PSOE, el PP segueix en el poder?

–No, gràcies al PSOE no, gràcies al fet que el PP va guanyar les eleccions i nosaltres vam tenir 85 escons i no teníem forma de fer una majoria. La prova que no hi havia forma és que vam estar vuit mesos esperant. Vuit mesos intentant-ho. Podria ser una altra vegada repetició electoral i tot apuntava que hi havia un resultat una mica millor per al PP. Aquestes són les dades objectives. El 2003 vaig dir que només seria president del Govern si era el més votat. Tothom se’n deu recordar. Bé, era una aposta. Sí, perquè hauria pogut quedar segon sumant amb PNB, CiU, ERC, però crec que per guanyar el lideratge del país, per presidir un govern, o un ajuntament o una comunitat autònoma, és molt convenient guanyar.

–¿Si no hi va haver un govern alternatiu és per culpa de Pablo Iglesias?

Despersonalitzem. El resultat va ser el que va ser. Jo parlo d’objectivar políticament. ¿Sumar Ciutadans i Podem? No cal ser un analista de primera per saber que això era gairebé impossible, o gairebé impossible, perquè són projectes molt antagònics. 

–Qui va decidir sumar Ciutadans i Podem va ser el candidat del PSOE.

–Però era impossible. Jo sempre ho vaig veure impossible. Que s’intentés, d’acord, bé. Però en vuit mesos... Un sent Rivera, un sent Iglesias i diu: ¿això podrà sustentar una majoria que tu tens amb 90 escons? Una cosa és el que un desitja i una altra és les coses que en política podem produir i altres que no. Jo vaig tenir 164 i 169 escons, i vaig suar la cansalada amb Convergència, amb Esquerra, amb el PNB. I no hi havia aquesta polarització diguem-ne política que hi ha ara al Parlament. 

–Sembla complicat forjar una alternativa d’esquerres si els que ho han de fer són Díaz i Iglesias, aigua i oli.

–Torno a dir que d’han de superar els prejudicis. Aquí la clau és guanyar les eleccions. Tot el que no sigui guanyar posarà en dificultats el PSOE. Parlarem clar. Jo he estat allà. És el Congrés dels Diputats, no és, amb tots els meus respectes una comunitat autònoma o una altra cosa. Allà cada setmana es voten temes fonamentals, decisius. Decisiu és guanyar, perquè guanyar et dona l’autoritat del lideratge, et permet dialogar amb diversos fronts. No podem anticipar el que passarà però un PSOE en forma sol ser un PSOE que guanya.

–¿Quina és la lliçó que les eleccions presidencials franceses han donat al socialisme?

–Molt clar, que un no es pot desdibuixar, que un ha de mantenir-se ferm en les conviccions, que si has fet una tasca de govern cal defensar-la. I, és clar, quan la meitat d’un partit, la meitat d’un govern, defineix una cosa i l’altra meitat, una altra, al final… coherència. Consistència, coherència.

–¿Troba a faltar alguna cosa?

–Del poder, res. Jo seré sempre un apassionat de la política, ho he sigut tota la vida, però una cosa és la política i una altra el poder. Segueixo la política, llegeixo sobre reflexió política, assaig polític i tot el que puc aportar des de la prudència que m’agrada mantenir, sobretot en els temes principals del país. Home, no li amago que repasso molt sovint els moments. Si hagués fet allò així… Si no ho hagués fet... 

–¿Ha dit que no a molts consells d’administració?

–No. No soc ni dogmàtic. No presumeixo de res i tampoc ataco ningú. Tinc una posició aconfessional, una mica laica. H

–També hi ha la reclamació d’una millora de les infraestructures. 

–Nosaltres vam fer un gran esforç amb l’alta velocitat i amb el Prat. Queda un tema molt important, que és el corredor mediterrani. Vam fer altres grans esforços, per exemple la consecució del Mobile World Congress, que per a Barcelona va ser impressionant. Jo vull reivindicar Miguel Sebastián, ministre d’Indústria, que va ser el que va aconseguir que Barcelona fos seu del Mobile World Congress.

–Hi ha un percentatge que no es mou, punt amunt, punt avall, i és aquest 70% de catalans que està a favor del referèndum, encara que sigui per dir que no. ¿Què els respon?

–En les qüestions transcendentals de la convivència, Catalunya-Espanya, Catalunya-Europa, Espanya-Ca-talunya-Europa, el referèndum és un mal expedient. És el pitjor mecanisme. Com tenim tan comprovat. ¿Per què? Perquè això es resol amb acords. És el pacte de la convivència. Els referèndums divideixen, de vegades artificialment, i divideixen apassionadament. És com si a un li anés la vida entre votar sí i votar no. Perquè és com si un vota el que és. Soc català o no soc català. I després passa que en els referèndums, normalment el que perd vol la revenja. Com ha passat a Escòcia. A Escòcia va sortir el no i ja estan els del sí demanant un segon referèndum. Al Quebec n’hi ha hagut dos.

Notícies relacionades

Catalunya, territori 'sanchista'

El PSOE enfila l'hora de la veritat

–Bé, a Escòcia s’ha colat el brexit pel mig.

–Sí, bé, ja hi era. És que és normal. Però, a més, normalment aquests acostumen a ser resultats ajustats… Al Quebec n’han fet un parell i no va servir per a res. ¿D’acord? A veure què passa a Escòcia. És que el que s’ha de fer és asseure’s per arribar a un acord polític.