L'altra porta giratòria

En temps de Franco hi va haver un ministre que s'indignava per la poca eficiència del personal del departament que li havien encomanat. Se'l coneixia com «l'abominable home de les nou» perquè tenia la funesta mania d'anar al despatx a aquelles intempestives hores del matí. Pocs el rebien; encara estaven prenent a casa el primer cafetó. Ell s'enfurismava, esbroncava subsecretaris i directors generals i els exigia responsabilitat. Però el que pensaven al sortir capcots del despatx era el que va gosar expressar en veu alta un dels uixers: «No et fot, l'interí».

L'ordenança va explicitar un dogma secular: els ministres passen i els funcionaris es queden. Fins i tot amb tots els oripells del càrrec, aquells no deixen de ser treballadors temporals i aquests posseeixen la plaça en propietat, guanyada en oposicions.

  

 Des d'aquesta perspectiva, els actuals membres del Consell de Ministres són interins en el càrrec. Però gairebé tres de cada quatre, inclòs el seu president, Mariano Rajoy, posseeixen una plaça de propietat en l'amplia estructura de l'Administració de l'Estat. El 71% dels ministres nomenats pel cap conservador des que va accedir al palau de la Moncloa el 2011 són alts funcionaris en excedència i, si no els crida la porta giratòria més generosa –la que dona pas a consells d'administració de multinacionals–, tenen assegurada una feina i un sou més que digne, ja que pertanyen a la cúspide de la piràmide de l'Administració, inclòs el registrador Rajoy.

PROFESSOR RUBALCABA

El percentatge de treballadors públics no va ser tan alt en els diferents gabinets de José Luis Rodríguez Zapatero (2004-2011). Dels 40 membres dels seus Executius (inclòs ell mateix) només 21, el 52,5%, pertanyien al que els britànics denominen 'civil service'. D'aquests 21 treballadors públics en excedència que van ser ministres del líder socialista en la vuitena i novena legislatura, més de la meitat figuraven en la nòmina de les universitats públiques, al ser catedràtics o professors titulars. Un dels exministres de Zapatero –i abans, de Felipe González– que ha tornat a les aules és Alfredo Pérez Rubalcaba. Aquest exsecretari general del PSOE ensenya química orgànica a la Universitat Complutense a alumnes de segon. Afirma que és un auditori millor que el de les Corts: «Quan els fas callar, callen».

En l'estadística no són comptabilitzats com a treballadors públics els nombrosos polítics que han impartit esporàdicament classes en facultats com a professors col·laboradors o associats, com el mateix Zapatero, que va ensenyar dret constitucional abans de convertir-se el 1986 en el diputat més jove del Congrés. 

En els governs de Rajoy només figura un catedràtic, Cristóbal Montoro, ministre en les dues últimes legislatures i que ja participava en l'elaboració de Pressupostos en els governs de José María Aznar, on primer va ser secretari d'Estat d'Economia i després titular d'Hisenda. Aznar, per cert, també és funcionari. Abans de capitanejar la reconquista de la dreta, va exercir d'inspector d'hisenda a Logronyo, on va ser veí d'escala d'un altre inspector que amb els anys es faria famós per defraudar al fisc: Miguel Blesa, expresident de Caja Madrid.

GERMANS I CÒNJUGES

Les oposicions a les quals més s'han presentat els ministres de Rajoy són a les de tècnics comercials i economistes de l'Estat i a les d'advocat de l'Estat. A aquest últim cos pertanyen la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría; la titular de Defensa i número dos del PP, Dolores de Cospedal, i l'exministre i ara eurocomissari Miguel Arias Cañete. Pertanyen al cos d'economistes de l'Estat Luis de Guindos (Economia), Álvaro Nadal (Energia), Rafael Catalá (Justícia) i José Manuel Soria, que va haver de dimitir com a ministre pels 'papers de Panamà'. 

La tendència a l'endogàmia en els col·lectius professionals es repeteix entre l'alt funcionariat. Sáenz de Santamaría està casada amb un altre advocat de l'Estat. I el germà del ministre Nadal, Alberto, també és tècnic comercial de l'Estat. Actualment, exerceix el càrrec de secretari d'Estat d'Energia a les ordres del seu germà. La dona del ministre és diplomàtica i ambaixadora a la Unesco a París des del 2015. Només hi ha un diplomàtic amb Rajoy: Alfonso Dastis, titular d'Exteriors. El seu antecessor, José Manuel García-Margallo, és inspector d'Hisenda. En els gabinets de Zapatero hi va haver també un sol diplomàtic de carrera, Miguel Ángel Moratinos, i una única inspectora d'Hisenda, Magdalena Álvarez.

PUIXANÇA I IDEOLOGIA

¿Per què hi ha tanta desigualtat en la proporció de funcionaris en els Governs del PP i del PSOE? El politòleg Roger Senserrich apunta que pot obeir a qüestions d'extracció social combinades amb la ideologia. «L'alt funcionari espanyol és algú que ha hagut de superar oposicions sovint complicades i llargues i que acostuma a procedir de famílies d'una determinada tradició social i d'un cert nivell econòmic».

 

Hi ha alguns exemples il·lustres de funcionaris que, igual que els mandarins de la Xina imperial, són «fills del cos». Com Rajoy, que és registrador de la propietat i fill d'un magistrat que va presidir l'Audiència Provincial de Pontevedra. Però no és una exclusiva dels populars. María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta amb Zapatero, pertany al cos de secretaris jurídics laborals i el seu pare va ser delegat de Treball durant la Segona República i la dictadura.

Senserrich opina que els militants socialistes formen part d'un partit «més divers» que el PP i els seus dirigents recluten amb més freqüència per a responsabilitats governamentals persones amb experiència en les administracions autonòmiques o en el «sector parafuncionarial» de càrrecs de designació política. 

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

En altres països europeus no hi ha una proporció tan elevada de funcionaris en els executius ni en l'activitat política en general. Senserrich explica que el Regne Unit, Escandinàvia i Alemanya mantenen una separació «molt estricta» entre el denominat 'civil service' i l'activitat partidista. França és un cas especial per la proliferació de ministres i presidents de la República procedents de l'École Nationale de l’Administration (ÉNA) o de l'Institut d’études politiques (SciensPo).

El terme «enarquia» descriu la seva hegemonia en l''establishment' de París. Són enarques dos caps d'Estat, (Valéry Giscard d'Estaing i Jacques Chirac), set primers ministres i Emmanuel Macron, probable pròxim inquilí del palau de l'Elisi. I exalumnes de SciensPo, entre molts altres, el president François Hollande i el seu antecessor Nicolas Sarkozy, que no va acabar els estudis al centre.