Així es rehabilita (o no) un corrupte

Podria sonar a a acudit, però no és broma. Temps enrere, quan els sumaris judicials i els bancs dels acusats es van començar a omplir de pròcers de la política, l’empresa i les finances, una qüestió es va posar en marxa als serveis penitenciaris. Si un gruix dels encausats –i ja són manada– acaben finalment a la presó, ¿s’haurien de dissenyar programes de rehabilitació per a corruptes, tenint en compte que la llei penitenciària preveu que les activitats orientades a la reintegració social s’han d’adaptar al condemnat? Sí, ja poden posar-se a riure. ¡Iñaki Urdangarín o, arribat el cas, els Pujol, anant a classes de pensament moral i empatia! De moment, no hi ha res en marxa, més enllà dels programes de responsabilitat i reparació comunitària que ja existien en presons catalanes com Lledoners o Quatre Camins. No obstant, el debat ja ha arribat i llança, com a mínim, un grapat d’interrogants. Per exemple: ¿és recuperable per a la societat algú com l’expresident madrileny Ignacio González, que saquejava les arques públiques com si no hi hagués demà? ¿Quins mitjans públics s’han d’invertir per a aquesta finalitat? I, sobretot: ¿és rehabilitable un corrupte sense canviar de dalt a baix la societat? Metges forenses, psicòlegs, politòlegs i penalistes obren foc en aquesta rehab contra la hisenda pública. 

Etica pública i restitució del botí

Per Eduardo A. Fabián Caparrós, professor de Dret Penal de la Universitat de Salamanca i director del màster Corrupció i Estat de dret, parlar de programes específics «per a jonquis dels diners» no és cap bogeria. Al contrari. «Molts pensen que la presó pot intimidar o castigar els que cometen suborn o prevaricació, però no pot aspirar a reeducar els que poden tenir una educació universitària o saben utilitzar els coberts. No obstant –manté–, aquesta idea és errònia, perquè qui s’aprofita de la funció pública demostra un lamentable dèficit de valors socials». Segons el jurista, el corrupte, com «el que roba, viola o assassina», no sap conviure i, per això, «és susceptible d’intervenció, i l’Estat ha d’actuar en aquest sentit». Cosa diferent, afegeix, és quins mitjans s’han de destinar per aconseguir aquests objectius preventius.

Fabián Caparrós, que opina que el programa hauria d’inculcar la idea que «tot el que és públic és de tots i que les autoritats tenen la sagrada tasca de servir la ciutadania», recorda que l’evolució del tractament penitenciari –permisos de sortida, règim obert o llibertat condicional– també depèn del compliment de requisits que estableix la llei. I el tercer grau (o semillibertat) només es pot concedir si el penat «ha satisfet la responsabilitat civil derivada del delicte», especialment quan és contra l’Administració Pública. O sigui: que l’increment de la seva llibertat dependrà de la restitució del botí.

Reeducació emocional i treball en grup

¿Existeix llavors un retrat robot de corruptes que pot servir per dissenyar un programa de rehabilitació? En parla el metge forense Àngel Cuquerella, especialista en psicologia i criminologia. Més que un patró comú entre personalitats com les de Fèlix Millet i Francisco Granados, l’especialista sí que adverteix alguns tics compartits. Per exemple: un cert «narcisisme», poca empatia i penediment, i una gran set de recompensa immediata i de sentir-se al pont de comandament del món. «Es creuen impunes i tenen la sensació fictícia d’estar per sobre del bé i del mal».

És cert que en aquest gran pantà, afegeix Cuquerella, hi ha personalitats psicopàtiques, però la corrupció està més relacionada amb les teories criminològiques de l’oportunitat que amb els trastorns mentals. Així, un corrupte seria una persona que executa un càlcul premeditat dels costos i beneficis que implica una acció contrària a la llei o a l’ètica. En aquesta anàlisi, apunta, pesa la moralitat de cadascú i el que cada època i entorn diu què és i què no tolerable (i convindran que, com diu Fabián Caparrós, «l’ambient s’ha fet irrespirable a l’escalar en l’estructura de l’Administració i arribar als òrgans de decisió»). Per això  el problema d’aquests perfils, assenyala el metge, «no és la falta d’informació, sinó per què traspassen les línies vermelles sense deixar de creure’s impunes: arriba  un moment en què senten una anestèsia moral, una saturació emocional que fa que deixin de percebre les conseqüències dels seus actes».

Per tant, segons Cuquerella, més que classes d’ètica o moral, el que hauria d’incloure un possible programa per al crim premium seria la reeducació en conceptes com empatia, penediment i intel·ligència emocional, i treballar-los en grup, desdoblant papers i fent que es posin en la pell dels perjudicats i davant les conseqüències dels seus actes. L’especialista ens deixa amb dues advertències. La primera és clínica: la teràpia no funciona amb personalitats psicopàtiques ni en persones amb anys de reincidència. I la segona, inquietant, apunta que, segons els últims estudis, les grans corporacions actuen cada vegada més de forma psicopàtica: això és, de forma depredadora i sense empatia. «Així és més fàcil que aquests perfils arribin a càrrecs directius i que ho facin de meravella».

El final de la impunitat: la millor teràpia

Més que endinsar-se pels laberints mentals de la corrupció, la psicòloga social Gemma Altell entén que la millor teràpia de rehabilitació seria que «els tribunals demostrin que la impunitat s’ha acabat» i que aquesta cultura de la picaresca, tan transversal, tolerada i fins i tot aplaudida, passa a ser territori reprovable. «La teràpia conductual no pot funcionar deixant de costat les creences i els valors que legitima la societat», afirma la investigadora en temes de gènere. En aquest sentit i seguint amb la metàfora, l’especialista enviaria a rehabilitació –obrin pas– la cultura del poder masculina i tradicional, «que privilegia els homes, encara que també és sostinguda per dones, i que passa per la dominació i per aconseguir el que es desitja quan i com es vol»; el mantra dels diners fàcils; la concepció patrimonial del poder, i la doble moral religiosa que ha permès, per exemple i si es prova la veracitat de l’escrit, que Ferrusola mogués diners il·legals fent-se passar, amb humor de 'senyor Esteve', per la «mare  superiora» al mateix temps que anava a missa setmanal i el seu marit volia  exercir de referent moral.

Altell, d’altra banda, fa una observació a la literatura, certament llaminera, que estan provocant els suposats missatges xifrats de Ferrusola i el paper de Lady Macbeth que se li atribueix dins l’auca familiar. «Com que l’estereotip relaciona la feminitat amb la santedat i la puresa, les dones corruptes són doblement penalitzades, però ella no té més culpa ni responsabilitat que el seu marit». ¿Volen –segons Altell–una verdadera teràpia transformadora? Posar al centre de les prioritats el que fa tant de temps que vindica la teoria feminista: «Ètica, cura i empatia».

Millorar la independència i els mitjans de control

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

I aquí arriba el més crític del debat. Fernando Jiménez, professor de Ciència Política i expert al Grup d’Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa, no només creu que aquest tipus de programes no servirien «de res», sinó que, fins i tot, li semblarien «una presa de pèl». Per explicar-se fa servir la teoria de l’oportunitat –¿recorden?–, la que apunta que els corruptes obeeixen al pur càlcul. I lamentablement, recorda el politòleg, els comptes han sortit molt favorables en sectors com «l’urbanisme, la contractació pública, el finançament dels partits o les subvencions, especialment en els àmbits dels anomenats ens instrumentals de l’administració, com empreses públiques i fundacions, i sobretot en el nivell regional i local de govern».

Per tant, seguint Jiménez, aquesta seria la millor teràpia anticorrupció. Un: evitar errors com ignorar la qüestió, promoure reformes cosmètiques o considerar-ho un problema tècnic que consisteix a omplir una sèrie de caselles (o sigui llei de transparència o agència anticorrupció). Dos: «reduir més la percepció d’impunitat millorant el funcionament, la independència i els mitjans de les agències de control, com tribunals, fiscalia, policies, agències reguladores i tribunals de comptes». I tres: reduir les oportunitats per a la corrupció mitjançant la despolitització i la professionalització de les administracions públiques a tots els nivells, i establint canals de denúncia segura i protecció per als denunciants. En efecte, un autèntic electroxoc.