Pedro Sánchez, el líder del PSOE que es va impulsar amb la militància

Pedro Sánchez (Madrid, 1972) sempre va ràpid. Va pujar a la Secretaria General del PSOE amb tota celeritat, hi va durar tot just 26 mesos, va deixar el Congrés per no abstenir-se en la investidura de Mariano Rajoy només un mes després de la seva traumàtica dimissió al Comitè Federal de l’1 d’octubre del 2016 i, menys de vuit mesos després, ha reconquistat Ferraz plantejant una dicotomia entre aparell i militància, erigint-se en el candidat de les bases.

    Aquest exfontaner a l’ombra de José Blanco va accedir al Parlament de rebot (una vegada per la sortida de Pedro Solbes i una altra per la de Cristina Narbona) i la seva carrera ha estat marcada per l’enemistat amb els barons socialistes, sobretot amb la líder de la poderosa federació andalusa, Susana Díaz.

    Sota el curt mandat de Sánchez el partit socialdemòcrata va recuperar poder autonòmic, tot i que els resultats dels dos comicis generals a què s’ha presentat no el van acompanyar. Amb ell al capdavant, el PSOE ha obtingut els dos pitjors resultats de la història: 90 diputats al desembre i 85 al juny. Ara, i amb la intercessió de primàries a la Moncloa, podria tenir una tercera oportunitat.

Defenestrat

Encara que gairebé arriba al poder després de negociar amb Albert Rivera (Ciutadans) i Pablo Iglesias (Podem), va fracassar. Des d’aquella nit fins al comitè que el va defenestrar, el madrileny va defensar el seu lideratge aferrissadament. Discursos ambigus, converses amb els partits (però no va trucar al partit taronja, perquè l’anunciat no d’Albert Rivera no li trenqués el relat), calendaris impossibles… Tothom el va deixar de banda. Els barons, Felipe González, José Luis Rodríguez Zapatero… Sense corona i tacat al veure enterrat el seu «no és no» a Mariano Rajoy,  no va trigar a anunciar una nova batalla a les primàries.

    Després de perdre-ho quasi tot en la seva aposta cega, encara li quedava aquesta moneda. El «fill de les primàries», com ell mateix s’ha batejat en ocasions després de derrotar Eduardo Madina i José Antonio Pérez Tapias el juliol del 2014, està disposat a trencar el malefici que segones parts no han sigut mai bones. Ara, el futur del socialisme espanyol està a les seves mans.

    Malgrat no tenir l’aparador de la Carrera de San Jerónimo al no ser diputat, sempre es va veure fort per reconquistar Ferraz i el temps li ha donat la raó, amb el suport lleial

dels militants i després d’autoerigir-se en paladí de les essències esquerranes de Ferraz. «Aviat arribarà el moment que la militància recuperarà i reconstruirà el seu PSOE. Un PSOE autònom, allunyat del PP, on la base decideixi. Força», va ser la seva proclama.

La veu de l’afiliat 

Sánchez –que davant Jordi Évole va arribar a admetre el seu error «al qualificar Podem de populistes» i a dir que «el PSOE hi ha de treballar braç a braç»– no es rendeix, i vol complir el somni de ser un dia el president del Govern del canvi, després d’haver-ho tingut molt a prop.

    Ni els seus dos fracassos històrics electorals, ni haver deixat un PSOE devastat i dividit el van acovardir, fins i tot encara que en aquesta ocasió no va disposar del suport de Susana Díaz i del totpoderós PSOE andalús, ni d’altres barons i membres de la vella guàrdia que el van catapultar el juliol del 2014.

Notícies relacionades

Primàries del PSOE 2017: últimes notícies en directe

El deliri socialista

    Amb part del seu exèrcit i els seus lloctinents fugits a l’altre bàndol, com el portaveu al Congrés, Antonio Hernando, a Sánchez encara li quedaven algunes federacions de pes mitjà, com Castella i Lleó, Balears i Navarra, a més de part de Madrid i el País Valencià (el suport del PSC és més oficiós que ferm), i veterans amb ganes de batre’s com Josep Borrell. Molt menys poder aparent que el de Díaz, tot i que va aconseguir enarborar la bandera de la militància.

    Amb aquest estendard, aquest polític madrileny, exjugador de l’Estudiantes de bàsquet, tornarà a tenir el poder a les seves mans, i el seu somni de presidir el Govern d’Espanya recuperarà força. El camí fins a la presidència, però, estarà encara ple de pedres per al nou líder socialista, que ara haurà de demostrar que és capaç d’integrar el sector de Díaz. Més d’un baró autonòmic n’ha dit penjaments aquests últims mesos, i fins i tot ha amenaçat de dimitir si passava el que ha passat aquest diumenge.