Pedro Sánchez arrasa amb tot en contra

Els militants del PSOE van decidir ahir tallar de soca-rel el camí que havia fet el seu partit en els últims mesos. Si en les primàries del 2014 s’havien mostrat permeables a les directrius dels seus caps, aquesta vegada les bases han optat per la rebel·lió, votant el candidat rupturista. Solament que en els dos casos, llavors i ara, l’elegit com a nou secretari general és el mateix: Pedro Sánchez, que amb el 99% escrutat i una participació del 80% ha obtingut el 50% dels vots (73.971), molt per sobre de Susana Díaz, amb el 40% (58.816), i de Patxi López, amb el 10% (14.525).

    

La trajectòria de Sánchez, el seu ascens, caiguda i posterior resurrecció, és una de les més estranyes de la història política de l’Espanya recent. Va arribar de la mà dels barons, que dos anys després, arran dels seus mals resultats i la negativa a permetre la continuïtat de Mariano Rajoy a la Moncloa, abocant així Espanya a unes terceres eleccions generals en un any, van forçar la seva dimissió. Una sortida així no tenia precedents en la història dels lideratges socialistes, però després va arribar una cosa encara més punyent per al partit, l’abstenció davant del PP, i els dos factors van convertir Sánchez, que va decidir renunciar al seu escó, en un dirigent nou. Algú que ja no advoca pel «mestissatge ideològic» amb Ciutadans i exhibeix en els seus actes una bandera rojigualda gegant, sinó que aixeca el puny, canta La Internacional i reclama que Catalunya sigui reconeguda com a nació.

    

Amb aquest relat, el del líder sacrificat per la cúpula del seu partit a l’altar de la dreta, Sánchez ha vençut l’establishment socialista (líders territorials, dirigents històrics i la majoria de diputats, que donaven suport a Díaz) i l’establishment econòmic, en què suscita molts recels. La seva victòria, amb tot en contra, semblava una quimera fa només un mes, però el nou líder ha sabut captar com ningú el «foc interior» que recorre les bases socialistes (l’expressió és de Javier Fernández, el president de la gestora, que recolzava Díaz) i obtenir un triomf incontestable.

    

La meitat dels afiliats li han donat el seu suport. Sánchez ha guanyat en totes les autonomies, excepte a Andalusia, on ha vençut la presidenta de la Junta, i a Euskadi, que s’ha inclinat per l’exlehendakari. El resultat també aporta llum sobre el procés de recollida d’avals, en què els militants recolzen amb la seva firma un candidat. Díaz va ser l’única que va aconseguir més rúbriques que vots, posant de manifest que moltes d’elles van ser fruit de la pressió.      

LA POSICIÓ DELS BARONS

Pocs al PSOE, ni els partidaris ni els detractors del vencedor, s’atreveixen a pronosticar què passarà a partir d’ara, més enllà de constatar que la ferida interna continua oberta. El triomf de Sánchez col·loca en molt mal lloc els principals barons del partit, a qui  la militància s’ha girat d’esquena de forma majoritària. Tots els presidents autonòmics, amb excepció de la balear Francina Armengol, recolzaven Díaz, i tots, excepte la mateixa presidenta de la Junta, han perdut als seus territoris. És per això que la gran derrotada, durant les seves breus paraules després de saber-se el resultat, en què no va esmentar Sánchez pel seu nom, va subratllar que sí que havia guanyat a la seva Andalusia natal.      

    

Tot i que encara tenen marge per desestabilitzar l’acabat d’elegir, com van fer en el passat, l’autoritat de tots ells passa per hores baixes, cosa que pot tenir efectes sobre els seus mateixos governs. Tot i així, els col·laboradors del nou secretari general han llançat aquests dies missatges tranquil·litzadors, assenyalant que no intentaran acabar amb els seus lideratges en les federacions. On sí que hi haurà canvis és en el grup parlamentari, començant pel portaveu, Antonio Hernando, antic col·laborador de Sánchez convertit en abstencionista, que va presentar la dimissió tan bon punt es va conèixer el resultat.   

    

A l’altre extrem, el PSC, les relacions del qual amb el PSOE han estat sotmeses a turbulències en els últims temps, afronta aquesta etapa des d’una posició de fortalesa. Gran part de la resurrecció de Sánchez es deu als afiliats catalans, un col·lectiu en què ha recollit el 82% dels vots i que ara espera del líder els passos promesos en política territorial, on les federacions socialistes del sud tenen una sensibilitat molt diferent. L’equilibri serà complicat.

    

En una campanya de tanta intensitat emocional com aquesta, en què Sánchez ha anat a cavall del rebuig de l’abstenció, els perills de generar frustració després del triomf són elevats, reconeixen els seus col·laboradors. Rajoy continua a la Moncloa i Sánchez haurà de decidir què fer. Sobretot en la seva relació amb Podem, una parcel·la en què ha canviat de missatge durant aquest període: primer va parlar de treballar «colze a colze» amb Pablo Iglesias, després d’una aliança amb el partit morat i per últim de buscar la complicitat «amb els sectors de la societat que impulsen polítiques de progrés». Sumar-se a la moció de censura registrada per Podem està descartat, però no presentar-ne una de pròpia, si té possibilitats de tirar endavant. «El PSOE governarà aviat, amb una moció o amb eleccions», va anticipar divendres passat en una entrevista amb aquest diari.

Notícies relacionades

Pedro Sánchez, el líder del PSOE que es va impulsar amb la militància

El deliri socialista

    

Ara per ara, en les seves primeres paraules com a nou líder, Sánchez va dir: «El PSOE farà tot el que pugui per canviar el rumb d’Espanya. Avui comença tot. Tindrem un PSOE unit i rumb a la Moncloa». Després va cantar La Internacional amb els seus seguidors. No hi va haver foto dels tres candidats amb els militants. Tal com estan les bases del partit, s’haurien sentit insults.