Els grans derrotats de la victòria de Pedro Sánchez en les primàries del PSOE

A la foto no hi ha tots els que han sigut derrotats per Pedro Sánchez, però sí que són els principals noms del PSOE que s'han posicionat en contra del flamant secretari general socialista. Des dels principals exdirigents del partit fins a alguns dels barons més poderosos, passant per companys que van canviar de jaqueta quan es va celebrar el tempestuós comitè federal de l'octubre, aquestes són les principals figures que han sigut derrotades en la lluita.

LA VELLA GUÀRDIA SOCIALISTA

La victòria de Sánchez ha sigut una esmena en tota regla a les directrius que pretenia fixar la vella guàrdia del partit. La gran derrotada, Susana Díaz, va jugar la carta del suport dels que fins fa un temps eren els referents del PSOE. Però no li ha servit de res. Ni tan sols les contínues advertències de Felipe González, que va revelar una suposada conversa en què Sánchez li va prometre que s'abstindria per facilitar el Govern a Mariano Rajoy, han persuadit la militància. Tampoc José Luis Rodríguez Zapatero, Alfredo Pérez Rubalcaba, Alfonso Guerra o José Bono, amb les seves crides a l'estabilitat i al "100x100 PSOE" que segons ells representa la presidenta de la Junta d'Andalusia, han vist complerts els seus desitjos.

ELS BARONS AUTONÒMICS

La primera etapa de Sánchez al capdavant de la secretaria general socialista li va comportar nombroses enemistats amb els dirigents territorials. Amb el valencià Ximo Puig, per exemple, va tenir diversos enfrontaments, un d'ells, quan el líder del PSOE li va prohibir que elaborés una llista conjunta amb Podem per anar al Senat en les últimes eleccions generals i restar-li escons al PP. Amb el castellanomanxec Emiliano García-Page i amb l'extremeny Guillermo Fernández Vara, els xocs també han sigut recurrents. També passa el mateix amb l'asturià Javier Fernández, que es va quedar el timó de la gestora del partit després de la dimissió forçada de Sánchez. L'aragonès Javier Lambán, com també García-Page, va arribar a insinuar fins i tot que condicionava la seva continuïtat al fet que Sánchez no guanyés. Més tard els seus entorns van matisar que es referien a tornar a concórrer com a candidats en futures eleccions, però tot està en funció del que passi en els pròxims congressos.

RIVALS PERPETUS I EXCOMPANYS

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

A Eduardo Madina se li ha de reconèixer la coherència d'haver-se situat sempre davant de Sánchez, cosa que no tots poden dir. L'encara diputat al Congrés va perdre contra el (re)secretari general en les primàries del 2014 perquè no va poder superar els suports que llavors Díaz li va brindar a Sánchez pensant que aquest només seria flor d'un dia per després ocupar ella el poder. Madina va maniobrar després per tombar el seu adversari i guanyar punts amb la gestora, però la seva última aposta per la presidenta andalusa l'ha tornat a deixar en el paper de segon.

Més vaivens ha patit la trajectòria del madrileny Antonio Miguel Carmona, home de tertúlia alineat ara amb els susanistes que va nedar i va guardar la roba en el moment de la crisi del PSOE madrileny. Anava amb el defenestrat Tomás Gómez però no es va voler mullar per mantenir-se com a candidat a l'alcaldia, però tot i això va anar perdent pes en el partit i en l'última batalla va pujar al carro de Díaz per tornar a perdre. És a dir, un paperot com el que han fet Antonio Hernando i César Luena, els dos lloctinents de Sánchez abans dels 'fets d'octubre del 2016' i ara situats als peus dels cavalls. Hernando ja ha dimitit com a portaveu del PSOE al Congrés, càrrec de confiança que ja havia tingut amb Sánchez i que va mantenir després de ser-li infidel, i Luena espera saber el seu futur després que s'apuntés al bàndol de Patxi López i deixés tirat l'home que li va donar el càrrec de secretari d'organització.