El suïcidi de la serp

Avui fa 20 anys, ETA va intentar segrestar un noi de 29 anys en un baixador de tren a la localitat biscaïna d’Ermua. No ho va aconseguir, perquè Miguel Ángel Blanco va utilitzar el cotxe aquell 9 de juliol de 1997, el seu últim dia en llibertat. Però l’endemà, els seus assassins el van trobar. La banda havia decidit donar un cop d’efecte després de l’alliberament d’un altre segrestat, José Antonio Ortega Lara, després de 532 dies de captiveri.

    

I va optar per un assassinat a càmera lenta, d’una inhumanitat extrema; després de capturar el regidor popular, van fixar una condició d’impossible compliment i un límit de 48 hores. El que no esperaven és que la covarda execució de Blanco, només d’acabar el termini, provocaria una commoció social que portaria la mateixa ETA cap al seu final.

Manifestació a Madrid de repulsa per l'assassinat de Miguel Ángel Blanco.

    

L’alcalde d’Ermua, el socialista Carlos Totorica, es va convertir en aquells dies foscos en un referent ètic. Una trucada rebuda el 10 de juliol a la tarda, a penes unes hores després del segrest, li va concedir un protagonisme que mai hauria desitjat. Però va saber encapçalar immediatament la resposta social i encarrilar una rebel·lió que no tenia precedents. 

    

Fa 20 anys, l’esquerra abertzale controlava el carrer, i sobretot, les protestes i manifestacions. Els moviments pacifistes, que en aquells moments a penes aconseguien reunir unes desenes de persones després de cada atemptat, havien de fer front a contundents contramanifestacions amb megafonia i amenaces personals a cadascun dels presents, i a vegades amb agressions físiques.

 

Portada d'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA del 13 de juliol de 1997.   

Només de rebre la notícia, Totorica va confiar que donar continuïtat a altres manifestacions massives que s’havien produït en els mesos previs, com les que van condemnar l’assassinat de l’ex president del Tribunal Constitucional Francisco Tomás y Valiente o els segrestos de Julio Iglesias Zamora i José María Aldaya.

    

El poble d’Ermua va assumir el desafiament. Acabaven de segrestar un veí de 29 anys, que s’havia afiliat al PP anys abans, que tocava en un grup de música i que planejava casar-se ben aviat amb la seva nòvia. L’empatia que va despertar l’amenaça va fer que la població biscaïna s’aixequés com cap havia fet abans.

    

Xabier García Gaztelu, 'Txapote', autor dels trets que van assassinar a Miguel Ángel Blanco.

Es van sentir forts i van aconseguir desterrar la por de donar la cara, de veure’s assenyalats i amenaçats, i van començar a ocupar els carrers al crit de «Tots som Miguel Ángel» o «ETA, aquí tens la meva nuca». Van passar les nits davant l’ajuntament, en vigílies carregades de ràbia i d’esperança. Aquesta dignitat va calar en la resta de la societat basca, que va entendre que aquell moment suposava un punt d’inflexió. Durant les primeres hores de segrest, el lehendakari José Antonio Ardanza va convocar el Pacte d’Ajuria Enea, un instrument que també va forjar una sintonia mínima entre tots els partits excepte l’esquerra abertzale per fer front a ETA. I van decidir convocar una manifestació a Bilbao per al dissabte 12 de juliol, poques hores abans que es complís el termini fixat pels terroristes. Desenes de milers de bascos van sortir a dir no a ETA amb més força que mai.

    

Però a penes acabada la marxa, es va saber que Miguel Ángel havia aparegut amb les mans lligades a l’esquena i dos trets al cap en un camí forestal a la localitat guipuscoana de Lasarte-Oria. Xabier García Gaztelu, Txapote, que mai ha mostrat gens de penediment, va ser l’autor dels trets. Irantzu Gallastegi l’esperava al cotxe. Tots dos terroristes són actualment parella i han tingut dos fills a la presó. El tercer membre del comando, José Luis Geresta, que va subjectar el regidor d’Ermua mentre era executat, es va suïcidar el 1999.

    

El responsable polític del crim va ser Mikel Antza, ferm seguidor de la socialització del patiment que havia marcat la ponència Oldartzen. Fa 20 anys, el lideratge d’ETA sobre l’esquerra abertzale era evident, fins al punt que els mateixos dirigents d’Herri Batasuna defensaven públicament aquesta estratègia. Pensaven que una societat que havia paït atrocitats com la d’Hipercor, o la mort de nens, podria acceptar l’assassinat d’un regidor.

Conats de linxament

Però la crueltat d’aquesta mort va provocar un esclat de ràbia amb una intensitat que mai més s’ha repetit a Euskadi. Milers de persones van sortir espontàniament als carrers, i trencant molts anys de por, es van dirigir directament als locals d’Herri Batasuna. Aquesta vegada no hi va haver el més petit indici de contramanifestació, perquè la superioritat numèrica era aclaparadora. A Ermua van arribar a calar foc a una seu, i en altres poblacions hi va haver conats de linxaments.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

    

A Sant Sebastià, la capital basca amb més implantació de l’esquerra abertzale, només la presència de l’Ertzaintza va impedir que la multitud accedís a l’interior de la seva seu principal. Enmig de crits contra ETA, també per primera vegada els agents de la Policia autonòmica es van veure recolzats massivament per la població i van deixar les seves cares al descobert.