La factura de l'empremta digital

Pregunta: ¿què tenen en comú el president Carles Puigdemont i el nou director dels Mossos d’Esquadra, Pere Soler, amb Guillermo Zapata, regidor de Manuela Carmena a Madrid? Fàcil resposta: que quan els van nomenar, els seus tuits van ser de les primeres coses que els van retreure. En això no estan sols, evidentment, i les polèmiques en què es van veure implicats per les seves intervencions a Twitter van ser de dimensions, conseqüències i d’abast bastant desigual, però tots tres personifiquen bé un nou front a cobrir per als polítics del segle XXI: l’opció de desgast per la pròpia empremta digital.

Quan s’accedeix a un càrrec públic, el més pràctic és que, com a mínim, es faci un repàs del propi time line (el llistat de tuits), no necessàriament ni només per esborrar expressions que podrien ser objecte de polèmica, sinó, sobretot, perquè el polític i el seu equip d’assessors puguin preparar-se davant l’opció que alguna cosa escrita en una xarxa social digital com Twitter pugui convertir-se en un foc a apagar. Un front important a cobrir en la comunicació política és entendre que gran part d’ella és comunicació de crisi, i en aquest cas és importantíssim avançar-se.

Mesura d’urgència

Per tant, la feina d’algú que es converteix en càrrec públic o de rellevància, per procurar cuidar el seu relat, la seva imatge i la seva reputació (digital i més enllà), se centra sobretot en el context d’allò que ha projectat a través de xarxes com Twitter. Es pot recórrer, per exemple, a una mesura d’urgència que doni temps per a una revisió tranquil·la: tancar temporalment el compte. Però això no assegura que un altre individu ja tingui guardat material inflamable. Perquè la vida d’un tuit és de minuts; la majoria seguim centenars de comptes en aquesta xarxa, i per tant anem passant ràpidament el time line mentre el mirem. Així, una intervenció a Twitter queda ràpidament fora de context. S’ha fet en un moment determinat o en reacció a alguna cosa que si un altre el llegeix més tard potser ja no podrà captar el sentit complet d’aquella manifestació ni del seu to via text, imatge, vídeo o algunes d’aquestes opcions combinades.

Però la batalla política es basa en part en això: a descontextualitzar el que ha dit l’adversari. Ho va patir en primera persona en la seva investidura el president Puigdemont, un tuiter empedreït. Però la seva reacció va ser ràpida i va deixar en evidència Inés Arrimadas i Xavier García Albiol per la utilització manifestament esbiaixada que havien fet d’un tuit seu d’homenatge a Carles Rahola, en què parlava d’«expulsar l’invasor». Puigdemont va explicar per on anava el seu tuit: «La mà del feixisme sobre les nostres vides no la volem mai».

No va tenir tanta sort (i s’entén) el regidor de Cultura de Carmena amb tot just arribat al poder. Zapata havia publicat a Twitter acudits i similars que recorrien a un humor molt negre (així va intentar ell justificar-se) i que implicaven jueus o víctimes del terrorisme.

Els seus adversaris polítics van descontextualitzar aquelles manifestacions amb èxit i, sobretot, amb una ofensiva per terra, mar i aire quan el nou equip de Carmena s’estrenava després del triomf. Zapata va haver de dimitir de l’àrea de govern (no de regidor) i desfilar davant el jutge.

El nou cap dels Mossos

Notícies relacionades

"Em feu pena tots els espanyols", va tuitejar a l'octubre el nou cap dels Mossos

Com més població, més recursos

Ara el nou director dels Mossos d’Esquadra, Pere Soler, ha sigut rebut com a paradigma dels independentistes radicals que l’oposició diu que integren el remodelat Govern català. I per a això han recuperat tuits seus del passat com algun on deia que els espanyols «fan pena».

¿Es podria haver evitat la polèmica? Sí, bàsicament no escrivint aquells tuits. Però, una vegada publicats, l’apel·lació al context i esperar que la tempesta amaini acostumen a ser els recursos més útils. Això, com a mínim, fins que entre tots no anem assumint que el que diem, cada vegada més, deixa empremta. I que això ens pot passar factura.