¿Com eren les vacances dels nens Errejón, Rufián, Levy, Cantó i Lastra?

Molt temps abans de la política, el nen Íñigo Errejón somiava que marcava el gol decisiu en la final del Mundial des d'un poble de Madrid i l'infant Gabriel Rufián volia pujar al podi dels Camps Elisis de París. El "paradís" dels diputats són els estius de la seva infància. Rescatar les vacances de quan érem petits és anar-se'n d'excursió a la muntanya i pintar les pedres de la platja de Cadaqués. Quan els diputats recorden els seus estius, els surten relats que podrien ser els nostres.  

Les vacances d'Errejón (Madrid, 1983) es banyen al Cantàbric i juguen a futbol a la serra sud de Madrid. A la platja, l'avui diputat d'Units Podem feia llarguíssimes passejades amb el seu pare, i sota les muntanyes madrilenyes aturava el temps a la piscina, abans de tirar penals amb el seu germà, abans de guanyar el Mundial. Els sons estiuencs de la infantesa d'Errejón barregen el bel de les ovelles que travessaven el poble amb la musiqueta de la màquina de videojocs del bar, davant la qual passava algunes tardes amb un cosí seu. Llavors, la seva devoció ja despuntava: "En aquells estius la meva mare em va ensenyar a batre rècords d'hores llegint", diu.

La infància estival de Gabriel Rufián (Santa Coloma de Gramenet, 1982) va circular sobre les rodes de la Derbi Rabasa on pujava només d'acabar l'etapa del Tour de França per córrer més ràpid que ningú i enfundar-se un imaginari mallot groc. Anys més tard, es va comprar en un hipermercat de Montigalà (Badalona) una bici millor.

Els seus records, segons explica el diputat d'ERC, estan plens dels noms dels amics amb qui competia per guanyar el Tour i amb qui disputava "patxangues" de futbol d'un contra un, a la plaça de la Vila de Santa Coloma. A Rufián, com a Errejón, li resultava impossible no emular els seus ídols després de veure'ls. Precisament és en aquesta plaça de la seva localitat natal on resideix gran part de l'estiu del parlamentari català, però no només allà: "També a les oliveres i les cases blanques de Jaén, i a les platges de Palma", afirma.

El 600 de Cantó i Levy a Cadaqués

Toni Cantó (València, 1965) s'apinyava al 600 del seu pare per viatjar fins als seus "llarguíssims" estius de Les Platgetes, a Orpesa, o del Perellonet, a prop de la seva ciutat natal. A l'arribar, les famílies es repartien en diverses cases i sovint es reunien per dinar a la dels avis. Era fàcil que s'ajuntessin més de 20 persones. El diputat de Ciutadans va experimentar llavors que el seu estiu començava i acabava al vidre del 600. Començava amb la cara d'alegria que feia a la finestra del cotxe només d'arribar i s'acabava amb la cara plorosa que enganxava a la finestra quan s'havia de tornar.

Notícies relacionades

El patapam de Rufián a Miguel Bosé (i a Toni Cantó) per un tuit sobre Maduro

ERC busca la via per recuperar militants

Per un altre vidre, Andrea Levy (Barcelona, 1984) observava la carretera sinuosa que acabava a Cadaqués (Alt Empordà). El final dels revolts era el començament de l'estiu. Estius que bussejaven per donar-li "tresors" que encara conserva i que estiraven els dies a la platja perquè pintés pedres amb paisatges de la seva imaginació; després, li van regalar una canya de pescar i els dies es van estirar més. A Cadaqués, la política del PP, de petita, escrivia cartes a les seves amigues i amics de l'escola per mitigar el temor que els canviessin de classe; a Cadaqués, recorda, trucava al seu pare amb les fitxes que li donava l'antiga Telefónica. Per Levy, el pas del temps es reflecteix en el contrast entre aquelles fitxes i el seu inseparable mòbil. Al capdavall, com assegura Cantó, el "paradís" està en aquells estius.

A la vicesecretària general del PSOE, l'asturiana Adriana Lastra (Ribadesella, 1979), l'estiu li torna un munt de rialles i de veus, entre elles la de la seva àvia quan jugava a espantar-les amb el ninot que picava la campana de l'església de Boñar, rememora amb una riallada. Això és el que feia si Adriana i les seves quatre germanes tornaven tard a casa, ja de nit, ja que en aquesta localitat lleonesa, com en tants pobles de la nostra infància, no hi havia horaris. L'energia dels estius de la diputada asturiana deu molt a la seva àvia, perquè era ella la que s'emportava les netes a "casa de Benjamín" a Boñar, on coincidien amb animals de granja. El ritme de les seves vacances era el de les carreres al poble i el de les excursions a la pineda, on les tardes passaven entre truites de patata i amagatalls.