1-O: preparatius a correcuita

Difícil missió establir no només el que passarà, sinó fins i tot el que hauria de passar. És a dir, no només la reacció de l’Estat és imprevisible i, per tant, impossible d’avançar, sinó que el mateix camí del referèndum, fins i tot en el cas que no hi hagués intervenció del Govern de Mariano Rajoy, no és del tot clar. Encara que hi hagi precedents, per exemple a Eslovènia, on el referèndum d’autodeterminació es va celebrar tot just tres setmanes després d’haver-se convocat, no s’estila en aquestes latituds aquests terminis sincopats que marca la Generalitat, sens dubte, per l’amenaça constant de l’actuació de l’Estat. 

SINDICATURA ELECTORAL

El primer pas després de l’aprovació de la llei de referèndum és el nomenament de la sindicatura electoral central i les quatre provincials. Segons l’article 17 de la llei del referèndum, aquest òrgan es configura com a «independent i imparcial». La seva missió és «garantir la transparència i l’objectivitat del procés electoral». També serà la que acreditarà els observadors internacionals que hauran d’escrutar tot el procés. La Sindicatura Electoral de Catalunya ha d’estar formada per cinc persones elegides per majoria absoluta pel Parlament a designació dels partits. Les filials provincials compten amb tres membres. L’òrgan central ha de validar el cens, les paperetes i tota la preparació en si de la jornada, mentre que les provincials han de fer el sorteig dels components de les taules. El sistema serà semblant al que es fa servir en les eleccions. És a dir, si algú no es presenta a ocupar la vocalia o la presidència de la mesa electoral en qüestió, ho farà un suplent. Si tampoc s’hi presentés, seria el primer votant que entrés al col·legi electoral el que s’encarregaria de gestionar la taula. 

CENS

L’existència d’un cens és la gran diferència respecte al 9-N i és, també, una nova font de nous problemes per al sobiranisme. Per un costat, des del minut zero l’independentisme s’ha mostrat molt segur que disposaria d’un cens, entre altres coses perquè els governs regionals disposen de la informació censal actualitzada. Una altra cosa és que es pugui fer servir amb finalitat electoral. Dit d’una altra manera, tal com va demanar la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, hi pot haver ciutadans que, acollint-se a la llei de protecció de dades que impedeix que es creuï informació de bancs de dades, denunciïn la Generalitat.

 

URNES

Les urnes són la clau simbòlica de tot. Fa unes setmanes es va llançar la xifra de 8.500 taules, i per tant urnes, que es preparen en una jornada electoral habitual. La setmana passada, el president Carles Puigdemont va assegurar que el seu Executiu ja disposava de més 6.000 receptacles electorals i no va donar senyals que se’n necessitessin més. Ni se sap on són, ni tampoc d’on les han tret. Pel que fa a la resta de material necessari per al vot, com ara la llista de votants, cal assenyalar que s’estan imprimint, almenys, en una impremta de Constantí. Tot i que no queda clar qui ho ha encarregat i, per tant, qui ha de pagar la factura. El cert és que, com va certificar el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, la Generalitat fins ara no s’havia gastat ni un euro en el referèndum.

COL·LEGIS ELECTORALS

És l’altra gran diferència amb el 9-N. En aquella ocasió, especialment en algunes poblacions altament poblades i amb poc afecte secessionista, es van habilitar escassos locals de vot. Segons la Generalitat, n’hi haurà el mateix nombre que en uns comicis habituals. Per a això, i si no hi ha ajuda dels ajuntaments, com es preveu que passi en no pocs municipis de l’àrea metropolitana, es recorrerà a recintes propietat de la Generalitat. L’objectiu és que ningú hagi de desplaçar-se gaire tros per votar.  

Notícies relacionades

Les multinacionals de la publicitat giren l'esquena a la campanya de l'1-O

Forcadell recusa els magistrats del TC per "falta d'imparcialitat"

CAMPANYA

Segons preveu la llei de l’1-O, la Generalitat ha de decidir la durada i l’inici de la campanya per al referèndum. El text assenyala que les administracions públiques «han de mantenir-se neutrals en la campanya» i «abstenir-se de fer servir els seus recursos pressupostaris per afavorir qualsevol opció». Els partits amb representació al Parlament s’emportaran el 70% dels espais públics perquè defensin l’opció que vulguin. El 30% restant correspondrà a entitats cíviques (l’ANC, Òmnium o Societat Civil Catalana, per exemple). Els mitjans públics han de garantir «el pluralisme polític» i «la neutralitat informativa».