1-O: repressió contra vots

L’1 d’octubre del 2017 va ser, en efecte, un dia històric a Catalunya. No va ser el dia de la independència, però sí una jornada en què els seus partidaris van obtenir el triomf més valuós a ulls de molts detractors de la secessió a Catalunya i a la resta d’Espanya i, sobretot, als ulls de la preada comunitat internacional. Una victòria moral servida en safata de plata pel Govern de Mariano Rajoy des de l’instant en què va decidir pitjar el botó nuclear que suposava reprimir el vot desafiador però pacífic del sobiranisme amb una violència desproporcional i indiscriminada que va causar 844 ferits però que va resultar inútil per evitar una participació, segons el Govern català, similar a la del 9-N: 2.262.424 votants, el 42,34% del cens. El 90% de les paperetes van ser del sí.

    

Catalunya i Espanya entren a partir d’ara en una dimensió tan desconeguda com endimoniada, amb un primer estadi que va fixar el president Carles Puigdemont en forma de redoblat desafiament a l’Estat: el compromís d’una imminent declaració unilateral d’independència al Parlament. El mateix cap del Govern assegurava la setmana passada que aquesta opció no estava «sobre la taula», però ahir va emergir després d’entreveure’s la brutalitat policial. L’accelerada rupturista, a més de suposar una altra traveta per al diàleg, comporta riscos severs. L’Estat li ha ensenyat a Puigdemont la porta de la inhabilitació, o fins i tot de la presó per un delicte de rebel·lió. I per al Govern català, caminar cap a la DUI suposa correspondre a la CUP però deixant una altra vegada en el filferro un suport, el dels comuns, que ahir es va fer una mica més estret amb cada cop de porra. Però abans d’aquesta hipotètica DUI, sindicats i entitats mesuraran la temperatura social amb una convocatòria de vaga general demà dimarts.

    

L’exemple més palmari de la intencionalitat política de les porres va ser que quan la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van rebre l’ordre d’usar la força, el Govern de Carles Puigdemont acabava d’admetre implícitament el fracàs del seu desafiament al canviar les regles de joc a falta a penes d’una hora per obrir els col·legis. Va decretar que qualsevol ciutadà podia votar en qualsevol col·legi a l’haver-n’hi molts de clausurats, que es podia votar sense sobre a l’haver-se confiscat la majoria, i que es podia imprimir a casa la papereta per si no n’hi havia existències.

    

Una vulneració de la mateixa llei del referèndum amb la qual el Govern certificava una cosa de la qual el Ministeri de l’Interior presumia als pocs minuts: la consulta quedava logísticament desballestada. Tot i això, l’ordre judicial d’avortar fins a l’última escletxa de l’1-O va ser políticament executada amb un extrem zel que va portar policies i guàrdies civils a obrir-se pas entre els grups de voluntaris que custodiaven els col·legis a cops de porra sense miraments, amb el forçat pretext de la passivitat dels Mossos d’Esquadra, que a l’alba es van cenyir a les ordres del seu major i no van fer res més que aixecar actes de situació i tancar només aquells centres de votació sense multituds apostades a la porta.

 A TORT I A DRET

La violenta repressió policial va fer reviure escenes del passat, com el tret de pilotes de goma –una d’elles va ferir de gravetat a l’ull un manifestant–, i va arribar a l’extrem que va incloure imatges com la d’un agent partint amb acarnissament un per un els dits d’una mà a una dona, un altre policia pegant amb la porra sense parar una àvia, regueres de sang als caps d’algunes persones i agressions a autoritats polítiques (com a la consellera d’Ensenyament, Clara Ponsatí) i a periodistes (com al nostre company Xabi Barrena).

    

L’exhibició de força bruta va portar com a guinda una calculada obstinació de la policia per infligir un altre cop d’efecte polític: impedir que els líders de l’independentisme institucional votessin amb normalitat. Els agents van aconseguir tancar uns 400 punts de votació, el 14% del total, però entre els primers que van seleccionar estratègicament hi havia aquells on havien de votar el president Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i el presidenta del Parlament, Carme Forcadell, que van haver de traslladar-se a altres centres per votar.

    

Aquesta successió d’aterridores imatges van córrer com la pólvora per les xarxes socials i van aixecar diverses onades de reacció. La més insòlita va ser el descarnat enfrontament entre cossos policials, que es va traduir en escaramusses entre agents al carrer, llàgrimes de mossos i un encreuament de querelles. La Generalitat contra la Policia i la Guàrdia Civil pels disturbis i set jutges contra els Mossos per desobediència.

    

La solidaritat amb la policia autonòmica arrelada amb els atacs gihadistes de Barcelona i Cambrils de nou va brotar ahir quan els votants van agrair als mossos que no reprimissin la gentada i contribuïssin de facto a salvaguardar la supervivència de l’1-O, convertit en una nova mobilització popular que va rebentar els perímetres del secessionisme fins a congregar al voltant de les urnes ciutadans que miraven de reüll o amb tírria a la consulta. Fins i tot la reticent comunitat internacional va donar diversos tocs d’atenció a Rajoy amb crides al diàleg, encara que cap d’ells procedent de pesos pesants d’Europa i la resta del món.

    

L’univers mediàtic va mirar cap a Catalunya amb un nivell de sorpresa en els titulars de portada inversament proporcional a la reacció que va mostrar Rajoy, que va expulsar tota culpa cap a la Generalitat i es va limitar a anunciar que convocarà els partits i compareixerà al Congrés. A la cita hi anirà, excepte sorpresa, amb el suport de Pedro Sánchez, que tot i criticar les càrregues policials, va evitar desmarcar-se del president, a risc de reobrir ferides amb el PSC, que va exigir la dimissió de Rajoy.

Notícies relacionades

Referèndum a Catalunya: últimes notícies en directe

Com més població, més recursos

    

L’onada de solidaritat va desbordar les fronteres de Catalunya i es van reproduir en diverses capitals espanyoles, entre elles Madrid, concentracions de rebuig a la violència policial.