La via d'Eslovènia cap a la independència

Aquesta informació es va publicar el dia 11/10/2017. El contingut fa referència a aquesta data.

L’ajornament  de l’entrada en vigor d’una declaració d’independència, s’ha definit comla "via eslovena", en clara referència als acords de Brioni del 1991. Però el cas d’Eslovènia no pot entendre’s separatd’un procés molt més complex i ampli com va ser el de la desintegració de Iugoslàvia. Això és el que va passar específicament a Eslovènia.

Amb les institucions de Iugoslàvia bloquejades i en clar procés de descomposició, Eslovènia va celebrar el 23 de desembre del 1990 un referèndum en què, amb una participació del 93,3%, el 94,8% dels vots emesos van ser favorables a la independència (cosa que equivalia a un 88,5% del total del cens).

No obstant, el Parlament eslovè no va aprovar les lleis per fer efectiva la independència fins al 25 de juny del 1991. Aquell mateix dia, Eslovènia va proclamar la independència. L’endemà, l’Exèrcit Federal Iugoslau (JNA), dividit sobre com havia d’actuar, va iniciar una operació militar perforçar Ljubljana a fer marxa enrere en la qüestió de la independència. Així va començar una guerra, que va durar 10 dies, fins al 7 de juliol del 1991, i que va causar 18 morts del bàndol eslovè i 44, del bàndol de l’Exèrcit Federal Iugoslau. L’alarmant situació va motivar que la Unió Europea (UE) s’hi impliqués a fons i hi enviés un equip negociador, format pels ministres d’Exteriors de Luxemburg, Holanda i Itàlia.

El patrocini de la UE

Notícies relacionades

Onada de crítiques a Torra per apostar per la via eslovena

El perill de Torra

Les hostilitats van acabar el 7 de juliol amb la firma de l’acord de Brioni, patrocinat per la UE, i subscrit per Iugoslàvia, Eslovènia i Croàcia (que també havia proclamat la independència el mateix 25 de juny). L’acord pretenia crear un nou clima, en què fos possible continuar negociant sobre el futur de Iugoslàvia. Tant Eslovènia com Croàcia van acceptar "suspendre" tots els actes relacionats amb la proclamació de la independència durant tres mesos. Onze dies després, l’Exèrcit iugoslau es va retirar d’Eslovènia. Però l’acord de Brioni va ser incapaç d’aturar la guerra a Croàcia, molt més sagnant. Així doncs, el pacte va funcionar per a Eslovènia, però no per a Croàcia.

Òbviament, Croàcia va ser el primer país a reconèixer Eslovènia, el mateix 26 de juny del 1991. Però aviat van arribar reconeixements més destacats. En la segona meitat del 1991, diversos països sorgits de la desintegració de la Unió Soviètica –les tres repúbliques bàltiques (Lituània, Letònia, Estònia), Geòrgia, Ucraïna i Bielorússia– van reconèixer Eslovènia. El 19 de desembre del 1991 ho van fer Islàndia i Suècia, i el 15 de gener del 1992, impulsats per Alemanya, ho van fer els països de la Unió Europea. El 22 de maig del 1992 Eslovènia es va convertir en membre de ple dret de l’ONU; el 14 de maig del 1993 va entrar en el Consell d’Europa; el 29 de març del 2004 va entrar a l’OTAN i l’1 de maig del 2004 va ingressar a la Unió Europea.