L'últim dilema de Puigdemont

La soledat de la Casa Blanca, de la Cancelleria, de l'Elisi, de Chigi, de la Moncloa, i sí, també la del Palau de la Generalitat quan les hores són greus. I ho són. La firma de Carles Puigdemont donant resposta demà al requeriment de Mariano Rajoyrequeriment Mariano Rajoy serà l'alè creador que convertirà escenaris imaginats en realitats tangibles. ¿Quina semblança tindrà el que avui és tan sols l'últim foli d'una estratègia de 'power point' amb el que finalment passarà a Catalunya en els pròxims dies, setmanes i mesos?

ANC, Òmnium, assessors de tot pelatge i condició, CUP, ERC -ambigüitats al marge- i també la major part del PDECat exigeixen aixecar la suspensió de la Declaració d'Independència o la seva proclamació, ja que no és clar què es va fer al Parlament dimarts passat. Els arguments són arxiconeguts: s'ha de convertir en subjecte polític immediatament perquè es té la legitimitat guanyada en el referèndum de l'1-O i no es pot trair la voluntat dels que van anar a defensar col·legis i urnes enmig d'una pluja de cops de porra i repressió ordenada per l'Estat. Afirmat això, s'han de sumar els arguments emotius de la dignitat davant un Estat autoritari que ja ha decidit anar a totes per acabar amb el sobiranisme. No hi ha matís que valgui, s'ha de deixar clar que s'ha declarat la independència.

Es compta, en aquest bloc majoritari, amb una resposta de l'Estat a l'altura de l'envit. El tan temut 155 i el que hagi de venir. Però, i aquí hi ha la clau, donen per fet, perquè s'incentivarà, que hi haurà resposta i resistència a Catalunya per part dels seus ciutadans. Es defensaran les institucions, es bloquejarà el país, es farà el que s'hagi de fer i l'Estat suarà la cansalada per implementar les seves decisions. ¿Violència? Naturalment. N'hi haurà. Brega durant dies. L'economia en suspens. Els mercats patint. Les carrers en ebullició. I al final, per descomptat, desestabilitzats tots els mercats, que són els que manen, la trucada d'Angela Merkel o de qui sigui a Rajoy per exigir-li una solució immediata, Don Mariano obeirà submisament després de l'estirada d'orelles i negociarà amb els sobiranistes l'anhelat i verdader referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Els que militen en aquest raonament consideren a més que, ja que l'Estat ha decidit passar per sobre de Catalunya, no existeix pràcticament diferència entre les conseqüències d'activar la DUI o no fer-ho. Mori Marta, mori farta. Dignitat. Final del conte.

I, davant aquest exèrcit de 'duistes', els que no ho veuen gens clar. ¿Qui? Sectors més moderats del PDECat i, en els últims dies, empresaris de tota midaempresaris  -alguns d'ells molt, però molt independentistes- i ciutadans també sobiranistes no articulats en cap moviment però que senten sota els seus peus l'abisme i la necessitat de fer arribar la seva opinió allà on es forja la decisió final.

Oposició a la declaració

¿Amb quins arguments s'oposen a l'activació de la declaració de la independència els que intenten impedir-la des del mateix sobiranisme?

Són aquests: s'ha d'evitar un escenari de violència al carrer, s'ha d'impedir que no es pugui parlar de Catalunya com 'un sol poble',  és necessari mantenir les institucions perquè la resistència s'organitzarà millor amb la Generalitat funcionant de manera ordinària, s'ha de reconèixer que la fuga d'empreses no és una broma i la paràlisi de les inversions futures ho és encara menys. I, per últim, en contra del que assenyalen els defensors de la DUI, la comunitat internacional girarà l'esquena del tot a Catalunya perquè les simpaties guanyades a base de suportar estoicament les brutals agressions de la policia davant de les urnes es perdran en un obrir i tancar d'ulls quan es visualitzi que les autoritats catalanes s'han rebel·lat utilitzant com a paraigua un referèndum heroic però no homologable i, a ulls del món, fora de la llei. Vaja, que els pròxims cops faran el mateix mal però estaran justificats a ulls del món.

Aquests són els arguments dels uns i dels altres. I no tots pesen igual. En aquests moments tan sols les conseqüències per a la convivència i l'economia de la DUI concentren tota l'atenció de qui ha de prendre la decisió. Són preguntes encara sense resposta: ¿la violència només serà exercida pels cossos i forces de seguretat de l'Estat i els mossos quan es perdi el control de la policia catalana o no es podrà impedir que els ciutadans també hi participin? ¿Totes les agressions tindran resposta pacífica? ¿Quines probabilitats hi ha d'enfrontaments al marge de la policia entre catalans de diferent adscripció ideològica? ¿És conduïble el carrer quan es posa en marxa? I en el pla econòmic, més enllà de la propaganda, ¿quants dies podrà aguantar el discurs que el procés no impacta en l'activitat de petites i mitjanes empreses? ¿Quant pànic sacsejarà el petit estalviador, nacionalista o no, quan les coses es posin extremadament lletges? ¿Quants congressos i reserves es poden anul·lar abans que s'imposi la certesa que en un futur tot anirà molt bé però que ara anirà molt malament?

La resposta

Notícies relacionades

Independència de Catalunya: últimes notícies en directe

Puigdemont no concreta a Rajoy si va declarar la independència i demana dos mesos de diàleg

Per al que no tenen resposta els contraris a la DUI és quina resposta s'ha de donar a un Estat que té la proa judicial i institucional posada contra Catalunya. Sense anar més lluny, demà els presidents d'ACN, Òmnium i el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, podrien dormir a la presó acusats de sedició. ¿Què es pot fer davant aquest desvergonyiment? ¿Rendir-se? ¿Girar l'esquena? ¿Marxa enrere?

Podrien respondre que volen mantenir a la seva mà el comodí de ser els ultratjats i maltractats per un Estat que nega el pa i la sal a Catalunya perquè això és el que fa guanyar crèdit a la causa catalana i, sobretot, que no tenen pressa perquè el que volen és guanyar sense perdre el que encara es conserva, digui's Parlament, Palau, TV-3, Mossos o escola catalana. I per sobre de tot, que no poden, ni volen contemplar la violència i les seves conseqüències com a part de l'estratègia política com frívolament fan altres. Però tant de temps en silenci els ha assecat la golaa i ara, quan parlen, gairebé no se'ls escolta. Tot i així, dimarts es van fer sentir. ¿I demà? Qui ho sap.