Jordi Sànchez: el més polític dels activistes

Jordi Sànchez (Barcelona 1964) és el més polític dels activistes i el més activista dels polítics. No en va, Sànchez coneix de primera mà la vida dels partits a l’haver sigut un home molt pròxim a la Iniciativa per Catalunya de Rafael Ribó, alhora que el seu independentisme li obria portes de l’espai sobiranista. Sànchez és llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona, professor associat de Ciència Política a la Universitat de Barcelona i ha exercit la docència en altres universitats.

Durant deu anys, del 1983 al 1993, va ser dirigent i portaveu, juntament amb Àngel Colom, de la Crida a la Solidaritat, el moviment d’activisme catalanista. Allà ja va aprendre les tècniques de la mobilització social i va conèixer directament el món sobiranista. En la campanya Freedom for Catalonia per internacionalitzar l’independentisme durant els Jocs del 92 va fer amistat amb David Madí, que posteriorment va ser mà dreta d’Artur Mas. Però, fins a la seva arribada a l’ANC, a Sànchez se l’associava amb un espai polític, el de l’esquerra catalanista d’Iniciativa per Catalunya.

El successor de Carme Forcadell al capdavant de l’Assemblea coneix també el funcionament dels mitjans de comunicació perquè va ser durant vuit anys conseller de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. I abans d’accedir el 2015 al lideratge de l’ANC, es va retrobar amb Rafael Ribó, aquesta vegada ja a la institució del Síndic de Greuges, que Ribó continua liderant i on Sànchez va exercir de número dos.

Amb tots aquests elements, l’actual dirigent de l’ANC ha aconseguit un profund coneixement dels mecanismes de la política catalana i una agenda de contactes envejable.

La seva arribada al lideratge de l’ANC va ser un intent de l’entitat per obrir-se a sectors del catalanisme més progressista. Però aviat es va veure també que Sànchez no incomodaria, com sí que va fer la seva antecessora, l’espai convergent. El cas més significatiu va ser quan, tot i que la direcció de l’ANC havia apostat per una llista electoral sense dirigents polítics per concórrer a les anomenades eleccions plebiscitàries del 2015, Sànchez va anar al Palau de la Generalitat i, per a sorpresa en especial del líder d’Esquerra, Oriol Junqueras, va mostrar el seu suport a Mas en la idea d’una llista conjunta entre Convergència, Esquerra i candidats independents. Aquesta jugada va fer que en sectors d’ERC Sànchez fos i encara sigui vist com un fidel aliat del sobiranisme postconvergent de Mas i ara de Carles Puigdemont.

La seva habilitat amb els replecs de la política es va veure també quan, en una assemblea de l’entitat, l’activista d’origen nord-americà Liz Castro va ser inicialment la més votada, però a l’hora de la veritat finalment va ser ell qui s’ho va endur i va aconseguir repetir mandat a l’ANC.

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

Sànchez sap que l’arribada de la independència no serà un camí fàcil, però mostra sempre un gran convenciment en les seves declaracions públiques i no deixa de mantenir contactes presencials i telefònics amb tots els actors polítics, socials i mediàtics del país.

Sempre calculador, sempre hàbil en els seus moviments discrets i constants a l’escenari sobiranista, Sànchez ha aconseguit fer seva una entitat gens fàcil de pilotar i ho ha fet no sense xocs amb el seu secretariat, el seu nucli dur de direcció. L’últim va ser quan de la direcció va sortir un comunicat exigint aixecar ja la suspensió de la declaració formal d’independència. Cosa que va fer enfadar Sànchez i que ja ha sigut degudament llimat i corregit, amb l’estil discret però efectiu d’un home que durant tota la seva vida, sigui en l’activisme de la Crida, a la Fundació Bofill, al Síndic o a l’ANC, no ha parat mai de fer política.