Preguem que apaguin el seu sentit de la incredulitat

Va ser el poeta romàntic anglès Samuel Taylor Coleridge qui per primera vegada va escriure aquestes cinc paraules en fila índia: suspensió voluntària de la incredulitat. Bé, ell ho va fer anglès, així que n'hi van sortir quatre, 'willing suspension of disbelief', però el significat és el que és interessant. Es referia a allò que tan necessari és en la literatura que tracta sobre fenòmens sobrenaturals o, actualment, tan imprescindible és per comprendre una pel·lícula de ciència-ficció, que el lector o l'espectador renunciïn temporalment al recel, al sentit crític, a l'anàlisi racional. Vaja, que 'El somni d'una nit d'estiu', de William Shakespeare, no funcionaria en escena si no s'acceptés prèviament Puck com a "murri i bergant follet". Coleridge al carrer de la Marina. D'això va, sense ànim d'ofendre a ningú, aquesta passejada per la 'mani indepe' de l'11 de novembre, un èxit de públic, com tantes altres anteriors, però diferent en alguns detalls.

La primera diferència, per anar primer a la part fàcil, és la geogràfica. El carrer de la Marina, plató inèdit de manifestacions, no es diu així només perquè des d'allà es vegi el mar. Està dedicat, segons el nomenclàtor municipal, a "les glòries de la marina mercant i la marina militar catalanes". Per bé i per mal, el nomenclàtor no entra afortunadament en més detalls. Sàvia decisió. El cas és que el carrer de la Marina canvia de nom com l'esquena a partir de certa vèrtebra i, pam, passa a dir-se carrer de l'Alcalde de Móstoles, heroi del Dos de Maig, així que l'organització, molt conseqüent, va invitar a no omplir Marina més enllà de la Travessera de Gràcia, i això que Andrés Torrejón, el regidor de Móstoles, era ni més ni menys que el capitost d'un CDR del 1808, però espanyol, és clar. L'independentisme és molt detallista.

Segona diferència. No és possible quantificar en xifres o en percentatges quantes pancartes casolanes comencen a assenyalar Europa com a culpable d'alguna cosa en les manifestacions del procés, però hi ha una tendència sens dubte. Les porten de casa en anglès. És obvi que el destinatari dels lemes no és Mariano Rajoy. Si fos així, millor en castellà i amb la tipografia de portada del 'Marca'.

El Puck del procés

Tercera diferència. Carme Forcadell, encara presidenta del Parlament, no ha anat a la 'mani' per prescripció del seu lletrat. És, sembla, un lògic exercici de prudència processal, però amb ella arribem per fi (una promesa és un deute) a Coleridge, perquè Forcadell, el 27 d'octubre passat, va participar amb un paper protagonista en el simulacre de DUI del Parlament. A saber. El diputat d'Esquerra Roger Torrent, en un teatral parèntesi que es va obrir per allò d'anar a buscar una urna per al vot secret, li va demanar a la presidenta de la Cambra que llegís un fragment del preàmbul declaratiu, un text sense validesa jurídica, en què efectivament s'anunciava la república catalana, però a continuació el que es va votar van ser unes resolucions, aquestes sí amb validesa jurídica, que es limitaven a animar el Govern a rellonejar un toro tan difícil. Per la tele, la seqüència dels esdeveniments es va viure com una proclamació d'independència en tota regla. S'ha de reconèixer que no feia falta gaire suspensió de la incredulitat per donar per real aquella ficció. Fins i tot TV-3 va posar-hi de la seva part, com aquell pla fix durant tota la tarda en què una càmera enfocava la cúpula de la Generalitat a l'espera que s'arriés la bandera espanyola. Al Govern, vist tot el que va succeir després, segur que se li va fer més llarg que el pla fix del pastís a 'A ghost story'.

Notícies relacionades

Sánchez i Illa pacten avui la reactivació de les bilaterals Generalitat-Estat

Sánchez desafia Aldama a presentar proves i titlla de "fals" el seu relat

Total, que el carrer de la Marina s'ha omplert aquest 11 de novembre de desenes de milers de persones que fa tan sols 14 dies donaven per fet que Catalunya era un nou estat sobirà al món i, vist el transcurs de la tarda, amb les seves pancartes i les seves absències, és obvi que ja no. La protesta, multitudinària i pacífica, com sempre, socialment transversal, també com sempre, tenia com a lema principal reclamar la llibertat del mig Govern empresonat i dels Jordis, Sànchez i Cuixart, ANC i Òmnium, respectivament. No hi havia ni una sola pancarta d'autocrítica. Com si el 27 d'octubre estigués encara per arribar.

Això dona peu a recordar aquí una anècdota impagable i poc coneguda. Va succeir el 1995 al Festival de Cine Fantàstic de Sitges, la meca evidentment de la suspensió voluntària de la incredulitat.