"L'ofensiva contra Catalunya només es frena guanyant el 21-D"

El centre penitenciari Madrid VII es troba a sis toros Osborne de Catalunya. Aquests són els que es poden veure en la ruta de sis hores en cotxe fins a la presó d’Estremera, via la capital de l’Estat. La distància entre la meva última entrevista amb Oriol Junqueras, el 29 de setembre, al seu despatx de la conselleria d’Economia, 36 hores abans de l’1-O, i la d’aquest dissabte a la presó és d’uns quants anys llum.

Un halo d’irrealitat embolcalla la cita. Les successives portes que es tanquen rere meu, segons t’endinses en les interioritats del centre, no emeten el típic espetec de forrellat, al capdavall no és Estremera el castell d’If, on Alexandre Dumas va recloure Edmond Dantés, el comte de Montecristo. Però esglaien de la mateixa manera.

Una vintena de persones esperen que se’ls doni l’ordre per accedir als locutoris on, amb un vidre entremig, poden conversar amb els interns. Lluís Juncà, el cap de gabinet de Junqueras des dels temps d’eurodiputat, el germà de l’exvicepresident i una estreta col·laboradora, des que Junqueras era alcalde departeixen amb una altra comitiva d’ERC que ha vingut a visitar el conseller cessat Carles Mundó. Són els imputats per l’1-O Josep Maria Jové, Lluís Salvadó i també Pere Aragonès i Sergi Sabrià.

AMB UN MIG SOMRIURE 

Els dos primers reconeixen que han rebut consell de no abordar la qüestió política amb Mundó. Desborden bon humor, potser com a autodefensa davant una situació que és sí o sí incomoda, perquè, segons com transcorrin els esdeveniments tots dos poden veure’s al banc dels acusats, primer, i en aquell mateix recinte, després.

Se succeeixen els controls. No es permeten mòbils, ni llibretes, ni bolígrafs. Cal afinar la memòria. Repartits els visitants en grups de quatre, hi ha expectació per veure els reus, just quan es compleix un mes d’empresonament, en el cas dels dos polítics catalans. Arriba Junqueras, amb el seu mig somriure habitual. Porta una jaqueta negra de ‘The North Face’ que ha substituït la seva clàssica de Decathlon i texans. Li han crescut els cabells, cosa que crea una onda que el rejoveneix. Sí, s’ha aprimat i la seva cara s’ha afinat. «Estic refredat», anuncia: «Divendres vam estar gairebé tres hores a la intempèrie i de matinada esperant el trasllat, la condu en argot carcerari, fins al Tribunal Suprem». Per com ho explica, aquestes condus sonen a conducció napolitana, per dir-ho de manera simpàtica i suau. Entre la presó i el Tribunal Suprem hi ha 75 quilòmetres per la carretera de València, l’A3. També es pot anar per una d’aquelles radials rescatades, la R-3. Madrid sempre et deixa escollir per quina carretera circular.

EL PALMELL AL VIDRE 

Posa el palmell de la mà al vidre a manera de salutació. Sí, com a les pel·lícules. S’asseu i agafa l’auricular del telèfon. Sí, com a les pel·lícules. Al locutori hi circula un forçat bon humor. Per a tots és la primera vegada en una visita d’aquest tipus. Vaig trigar poc a descobrir que quan a Junqueras se li pregunta alguna cosa que s’estima més no respondre, no tant per no atacar algú, sinó sota la premissa que digui el que digui serà malinterpretat, decanta el cap i somriu.

En condicions normals, el somriure Junqueras apareixia indefectiblement quan se li feia una pregunta sobre CDC / PDECat. Però això era fa molt de temps, per exemple el 29 de setembre. Ara aquell somriure apareix quan se li pregunta pel Tribunal Suprem, per si acata o accepta el 155. Sobrevola la sospita que la conversa està sent gravada, més val no ficar-se en més camises d’onze vares.

No vol fer-se il·lusions sobre la seva possible sortida demà sota fiança. «Ens tenen moltes ganes. EL 2 de novembre tenia molt clar que ens tancaven», afirma, en referència a la seva declaració davant la jutge Carmen Lamela, de l’Audiència Nacional. El germà, camí de Madrid, ja m’havia explicat que l’1 de novembre, dia de Tots Sants, el comiat fraternal va sonar a un «fins ja veurem quan».

Li va preguntar també si li ve de gust fer campanya. «Sí, és clar. Sobretot en comparació amb el que hi ha aquí dins», diu somrient. Després aixeca la mirada i sentencia: «L’ofensiva contra Catalunya només es frena vencent el 21-D». Raona, fins i tot, els tipus de victòria que es poden donar de l’independentisme, en escons, en escons i vots…No ho diu, però deixa en l’aire que el revers de la moneda, la victòria del bloc constitucionalista, o del 155, com els titlla Esquerra Republicana, suposa el final de moltes coses i la continuació «de la persecució».

«No hi ha res que sigui fàcil, hem de persistir»apunta Junqueras, potser com a missatge al seu electorat. «Hem de recórrer menys a focs artificials» i per pirotècnia entenc jo les declaracions grandiloqüents i simbòliques, les de dia històric. I recorre a un dels seus lemes favorits: «Allò de Suaviter in manera, fortiter in re, és a dir, suau en les formes, ferms en el fons, cobra més sentit que mai». És la manera junquerista d’apuntar que ara la tàctica ha de ser una altra, i no desafiar en camp obert l’Estat en aquells flancs on millor es defensa aquest, el de la bandera i la unitat d’Espanya, perquè és un aspecte que cohesiona la trinxera constitucionalista. S’ha de percudir, a la vegada, en el front social, on es poden guanyar adeptes a l’independentisme.

EL MISTERI DE LES CARTES 

Junqueras pregunta per la seva família. Informa sobre els misteris que envolten l’entrega de cartes. Missives enviades fa un mes que no arriben, altres de fa quatre dies ja llegides. Fulls de paper que li arriben trencats. Quan potser creu que ha sigut massa crític amb el funcionament intern de la presó, ell sol s’esmena amb un «no passa res, tot correcte».

Notícies relacionades

El pavelló dels "atroços"

El PSC, el principal puntal de Sánchez

Pregunta per la seva altra família, el partit. Juncà n’hi dona detalls. També els que han anat a visitar Mundó. I Junqueras se’m queda mirant i em diu, «¿Què? ¿Ho veus?». L’exvicepresident es refereix a ocasions anteriors quan jo li preguntava si el seu no era una partit personalista, edificat exclusivament al seu voltant. I ell responia que no, que hi havia un nodrit grup rere seu. «¿Ho veus com al partit hi ha talent i compromís?»

La veu de Junqueras es talla de cop i volta. És la subtil manera com els funcionaris de presons anuncien el final de la cita. Ens aixequem, ens saludem com tantes vegades hem vist a les pel·lícules. Algun tanca el puny a la manera de «força». Junqueras torna la salutació. Jo li dic, en veu mitjana alta, perquè traspassi els dos centímetres de vidre: «¿Ens veiem dilluns a Vic?», ciutat on ERC comença la seva campanya electoral. I ell, aixeca les espatlles i respon: «Ja ho veurem».