Catalunya el 2018: El procés torna a la casella de sortida

Desenganyin-se: amb un lustre de vida a l’esquena, el hàmster del procés no va deixar de rodar el 21-D passat, sinó que seguirà arrambant titulars, cròniques, tertúlies i tuits en el nounat 2018. I com que estem avisats, ja fem el primer parèntesi.

L’any que acaba de començar no trigarà gaire a tancar, nou anys després, un dels escàndols de corrupció més grans de la història de Catalunya: el saqueig del Palau de la Música. Sis mesos no han sigut suficients per forjar una sentència que qui sap si hauria canviat un altre veredicte, el de les urnes, si hagués caigut en plena campanya electoral, o mentre la política catalana travessava l’enrenou de l’últim quadrimestre. Però segons fonts judicials, ara sí que està a punt de dictar-se una sentència que, més enllà del duet Millet-Montull, podria suposar la primera condemna a l’extinta CDC per aquell famós «problema» del 3% que va airejar Pasqual Maragall. El que sembla complicat, tot i que hi hagi sentència de presó, és que en els 365 pròxims dies vegem entrar-hi els saquejadors confessos del Palau. La previsible cadena de recursos, la sempiterna lentitud judicial i la senectut dels acusats juguen a favor seu.

El que sí que podria trepitjar la presó aquest any és un membre del clan Pujol. Amb la recent sortida del primogènit mitjançant fiança, aviat serà el torn d’Oriol, l’hereu destronat pel cas ITV. S’asseurà al banc dels acusats i el seu pacte amb la fiscalia l’enviarà a la presó després d’admetre el cobrament de comissions a canvi de favors a empresaris amics. La copiosa carpeta judicial contra l’en un altre temps poderosa saga, avui pluriimputada, prosseguirà el seu flegmàtic camí, però aventurar l’ocàs d’alguna d’elles aquest any sembla una quimera.

Tancat el parèntesi, anem per feina. Les urnes van donar a l’independentisme una segona oportunitat, però el van tornar a la casella d’on va sortir fa dos anys. Amb menys escons i percentatge de vots al sarró i consumits tots els cartutxos legals i il·legals per arribar a Ítaca, la costosa factura judicial que paguen JxCat i ERC fa penjar d’un fil l’arrencada de la legislatura post-155. Carles Puigdemont desfulla a Brussel·les la margarida de tot el secessionisme i que, en realitat, transcendeix a la seva pròpia investidura. Complir la seva promesa electoral de tornar a Catalunya per intentar ser restituït (martirologi en mà) o fer-ho recargolant encara més el reglament del Parlament significaria enviar el missatge que la batalla segueix tot i el fiasco de la DUI, a la qual cosa presumiblement l’Estat contestaria estrenyent la soga del 155, que a priori caducava amb el nou Govern.

Màxima immunitat

El contrari, cedir pas a un altre candidat i quedar-se en el seu retir belga per eludir l’arrest, seria un gest de distensió, però també una prova de rendició als ulls d’aquella part de l’independentisme que va avortar a l’octubre els comicis que haurien esquivat el 155. Puigdemont posa la mateixa condició impossible que llavors: la màxima immunitat judicial, que equival al fet que la fiscalia no demanés presó preventiva i així poder recuperar el seu despatx a Palau. Els plans del Suprem són uns altres, ja que la suposada rebel·lió se segueix cobrant imputats en una causa el judici de la qual algunes fonts s’atreveixen a situar a finals d’aquest 2018.

ERC calla a l’espera de poder jugar la carta d’Oriol Junqueras, però confia més aviat poc que el seu líder pugui sortir de la presó dijous després de la seva cita davant el jutge. El contrastat procedir indòmit de Puigdemont fa imprevisible el desenllaç, i ni tan sols es pot descartar la temptació de bloquejar la investidura i forçar noves eleccions a finals de maig si no el deixen tornar a Palau.

Renúncies en cadena

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Tampoc es rebutja la idea de fer dimitir tots els empresonats o exiliats excepte Puigdemont i Junqueras, a fi de blindar una majoria absoluta que perdrien si s’aferren a uns escons que poden assumir però no exercir. I no falten els que, amb discreció, aposten per tornar al camí del pragmatisme i refugiar-se en la gestió econòmica i social per justificar que es requereix temps per construir les «estructures d’Estat». Un harakiri programàtic que aixecaria encara més una pujada de gener secessionista en què a la cúspide esperen quatre imprescindibles vots de la CUP.

Obrim un altre parèntesi per confiar que, entre tant embolic, els que ens governin el 17 d’agost sabran decretar una treva en el fangar per honrar les 16 víctimes de la barbàrie gihadista a Barcelona i Cambrils la passada canícula.