Artur Mas, del cel polític a l'infern judicial

Artur Mas ha trigat exactament dos anys a fer un nou «pas al costat». Un home com ell, acostumat al poder, va acceptar el 9 de gener del 2015 apartar-se de la presidència de la Generalitat, obligat per la negativa de la CUP a investir-lo. Ahir va posar fi també a la seva etapa al partit, que ha controlat de forma tan personal que fins i tot ha canviat de nom. Carles Puigdemont, a qui ell va ungir el dia que els antisistema li van doblegar el braç, es queda com a únic referent del nacionalisme conservador.

La història política de Mas és la d’un agitador inesperat. Ningú podia esperar que aquest estudiant model, que va passar de perfil per les convulsions polítiques de la Transició, es convertís en el líder que portaria l’independentisme a la majoria absoluta al Parlament. També qui ha provocat una animositat social a Catalunya mai vista en democràcia.  Després de cinc anys al sector públic, el 1987 es va presentar per primer cop a la candidatura de CiU a l’Ajuntament de Barcelona, on va ser elegit regidor fins que el 1995 va passar a ser diputat. Després de ser conseller de Política Territorial i Obres Públiques i també d’Economia, va ser conseller en cap en l’últim mandat de Pujol, que el va designar el seu delfí.

Mas va demostrar ser també un supervivent. En diverses ocasions es va veure obligat a rectificar els seus plans, i ho va fer sense despentinar-se. Després de guanyar contra pronòstic en escons les eleccions del 2003, va passar una «travessia del desert» de set anys fins que el 2010 va desbancar el tripartit i va tocar el cel de la presidència de la Generalitat. Però el seu mandat mai va ser tranquil, sobretot pels estralls de la crisi, i va escollir la via de l’«audàcia» per esquivar les dificultats. El 2012 va convocar eleccions per no dependre del PP –que li aprovava els Pressupostos–, i, prometent un referèndum d’independència, va perdre 12 escons i va quedar en mans d’ERC. I el 2015 va apostar per l’Estat propi, però els números tampoc li van quadrar i va quedar en mans de la CUP, que es va cobrar el seu cap.

 La seva influència en el món convergent a penes es va difuminar –va seguir com a president del PDECat, que va fundar per blanquejar els problemes judicials de CDC– fins que va haver de respondre davant els tribunals pel 9-N. Enfrontat ara en silenci a la via Puigdemont, Mas fa el seu segon «pas al costat», tot i que amb ell mai se sap si la retirada és definitiva.

El procés i la presumpta corrupció de CDC

Els últims anys de la carrera política de Mas s’han vist esquitxats des de dos fronts judicials, un de relacionat amb la presumpta corrupció a les files de Convergència i l’altre directament vinculat amb el procés sobiranista que ell mateix va impulsar.

Sobre el primer, el mateix Mas va exalçar ahir que el seu partit es va sotmetre a tal purga que fins i tot en va fundar un de nou, el PDECat. Però el passat persegueix els postconvergents i la imatge del seu exlíder, per més que ell ha insistit que la seva dimissió no té res a veure amb el fet que dilluns que ve es dicti sentència sobre el cas del Palau de la Música.

L’expresident de l’auditori, Fèlix Millet, i la seva mà dreta, Jordi Montull, van admetre un transvasament de fons il·legal. En total, segons el fiscal, van ser 6,6 milions d’euros els que es van desviar a CDC a través del Palau a canvi que Ferrovial rebés l’adjudicació d’obres públiques. En l’època de les suposades comissions (2000-2008) Mas va ser membre del Govern de Pujol. Cap jutge el va citar a declarar, com ell reitera.

Notícies relacionades

Mig any sense la sentència del 'cas Palau'

La jutge rebutja el pacte entre Oriol Pujol i la fiscalia i l'envia a judici

Una altra polèmica, la del cas 3%, aquell que tant li va retreure a Pasqual Maragall per mencionar-lo el 2005, també ha acabat fent mal al seu prestigi. La investigació va començar el juny del 2014, amb Mas com a president de CDC. La taca va anar creixent i les indagacions es van estendre fins al punt que en la causa figuren els extresorers nacionalistes Daniel Osàcar i Andreu Viloca, així com l’exgerent del partit Germà Gordó. Alguns contractes sota sospita daten del Govern de l’expresident, que també va veure la seva reputació exquitxada per danys col·laterals amb la implicació de qui era el seu delfí, Oriol Pujol, en el cas ITV.

Amb tot, l’afectació judicial més directa a què s’haurà d’enfrontar l’exdirigent nacionalista serà la imputació per rebel·lió. El jutge del Suprem Pablo Llarena el va sumar al desembre a la llista d’investigats pel procés sobiranista. El precedent és el judici per la consulta alternativa del 9-N, en la qual l’expresident va ser condemnat a dos anys d’inhabilitació. Posteriorment el Tribunal de Comptes li va embargar la vivenda perquè fes front als 2,4 milions d’euros que li faltaven per cobrir la fiança per un suposat mal ús de fons públics.