Dagues voladores entre ERC i CDC

Resulta difícil aventurar qui i quan va clavar cops primer, si ERC o la llavors Convergència Democràtica de Catalunya, però una recopilació de tots els atacs i jugades entre els dos partits deixaria petit l'escenari de 'La casa de la dagues voladores'. El procés ha unit durant més de cinc anys dos enemics íntims i ha soterrat molts ressentiments entre convergents i republicans, encara que de tant en tant acaba erupcionant algun desencaix que evidencia el que l'estelada amaga.

Si bé és cert que un sector postconvergent va aplaudir en privat que Roger Torrent congelés la investidura de Carles Puigdemont, els nacionalistes més afins al cap del Govern destituït van veure en la decisió del president del Parlament un exemple més que no es poden fiar d'Esquerra; un recel que mai ha acabat de marxar des de la tempestuosa relació entre Josep Tarradellas i Jordi Pujol, o fins i tot abans.

El ‘pater’ convergent va accedir al Govern de la Generalitat el 1980 gràcies al suport de l'ERC d'Heribert Barrera, que va preferir recolzar la dreta nacionalista abans que socialistes i comunistes i a canvi va obtenir la presidència del Parlament. Aquella aliança no va agradar en absolut a gran part de les bases republicanes (el 1984 cauria de 14 a 5 escons) ni tampoc a Tarradellas, que en una carta al director de 'La Vanguardia' l'abril del 1981 va tirar per terra la gestió de Pujol: va acusar els convergents d'utilitzar "propagandes tendencioses" per "convertir-se en víctimes d'una situació que ells mateixos havien creat" i els va retreure que provoquessin "la desunió de Catalunya i l'enfrontament amb Espanya". Déu n'hi do, malgrat que el remat va arribar el 1985, després d'esclatar l'escàndol del 'cas Banca Catalana'. "A Catalunya hi ha una dictadura blanca molt perillosa, que no afusella, que no mata, però que deixarà un llast molt fort", es va despatxar llavors Tarradellas.

Del poder absolut al tripartit

Però Pujol va sortir il·lès i fins i tot reforçat d'aquella polèmica i, amb majoria absoluta, va disfrutar uns anys d'un poder omnímode que li va permetre menysprear Esquerra i establir vincles amb altres partits. Fins que ERC, liderada per Josep-Lluís Carod-Rovira, li va tornar el menyspreu el 2003 a l'optar per formar tripartit amb el PSC i Iniciativa en lloc de 'fer un Barrera’ i recolzar Artur Mas.

L'oposició de la llavors CiU va ser inclement contra els republicans, que es van venjar el 2010. Ningú ho hauria dit fa unes setmanes, quan ERC va reaccionar amb sordina a la sentència del ‘cas Palau’ que condemna CDC pel cobrament de 6,6 milions d'euros en comissions il·legals, però fa set anys Esquerra va se el partit més vehement contra Convergència en la comissió d'investigació del Parlament sobre l'espoli de la institució musical. Els republicans van editar fins i tot un vídeo d'aquells treballs i van llançar frases com aquesta de Joan Ridao, llavors número dos d'ERC i ara lletrat del Parlament: "Mas està a punt de perdre l'ètica si no dona explicacions. Ningú rep diners a canvi de res".

Aquell mateix any va sortir la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, norma per la qual els dos partits es van enfrontar, especialment després que Mas pactés certs punts clau amb el socialista José Luis Rodríguez Zapatero. De tot menys bonics, es van dir els uns als altres. I així van seguir fins que Mas va prémer el botó del procés el 2012 i es van convertir en socis.

'President, posi les urnes'

Però ni així les aigües es van mantenir sempre manses. Quan en la Diada del 2014 Carme Forcadell, llavors al capdavant de l'ANC, va dir allò de 'president, posi les urnes', a les files convergents van saltar espurnes a l'entendre-ho com un excés de pressió a Mas. Posteriorment van ser els republicans els que van abominar del líder de CDC per descafeïnar el 9-N i convertir-lo en un "procés participatiu" en lloc d'un referèndum, encara que després van tornar a posar-se al seu costat.

No obstant, Mas no es va oblidar d'allò i mesos després va posar totes les eines de pressió perquè el president d'ERC, Oriol Junqueras, acceptés concórrer a les eleccions plebiscitàries en coalició, sota les sigles de JxSí. El periodista Guillem Martínez explica al seu llibre ‘La gran ilusión’ que el dirigent republicà va acabar plorant en una de les llavors recurrents cimeres sobiranistes al veure que no es podia escapolir de l'embolcall de CDC.

La paperera de la història i l'1-O

Notícies relacionades

Catalunya, amb el rellotge parat

Toni Castejón: "El dispositiu dels Mossos no estava preparat per impedir l'1-O"

Més tard la CUP va enviar Mas a la paperera de la història i part de Convergència va acusar ERC d'haver-ho aplaudit, però tot va quedar callat sota la presidència de Carles Puigdemont. Els uns i els altres van acordar tornar a la pantalla del referèndum al veure impossible declarar la independència en 18 mesos i van aconseguir amagar al públic qualsevol desavinença per sortir triomfants amb l'1-O. El Govern de Mariano Rajoy i les càrregues policials els van unir com mai, però el 26 de novembre es van obrir unes quantes cicatrius quan Puigdemont va posar sobre la taula la convocatòria d'eleccions: la número dos d'Esquerra, Marta Rovira, va avisar que sortirien del Govern si el president seguia endavant, i el diputat a Corts Gabriel Rufián va tuitejar allò de "155 monedes de plata" que a Puigdemont se li va quedar gravat a foc.

155 monedas de plata.

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) 26 de octubre de 2017

Cohibit Puigdemont per la pressió i convocats els comicis des de la Moncloa, ERC sí que va aconseguir aquesta vegada defugir una nova coalició electoral amb els convergents. Van fer una campanya bastant neta entre tots dos, encara que alguns dirigents republicans van reprovar en privat que Puigdemont se n'anés a Brussel·les sense avisar el seu vicepresident, després empresonat, i van criticar que la nounada JxCat prometés la tornada del seu líder al Palau de la Generalitat si vencia als comicis. Ja llavors atribuïen aquest pla a una mera falta de "realisme", una altra paraula que ha tornat a enfrontar Esquerra i un expresident abans convergent i ara més procliu a impulsar un partit a la seva imatge i semblança que aglutini l'electorat de les dues principals forces independentistes.