"Gegant", l'article de Rufián després de visitar Junqueras a la presó

Una rotonda, 600 km al darrere. "Un cop d'Estat mai surt gratis", escrit amb pressa a l'asfalt. Vermell i groc al senyal. Vermell i groc al voral. Tres hores de terra i res al voltant. Filferro, garita, torre i ciment en un turó. De lluny sembla un aeroport sense avions. Ronny i Vievo, sempre 10-12-17. Eva, Aranchy i Víctor, Mai Més. 6-09-2012, Karabanchel se'n va. Pollo i Chulato, sou la meva vida. Chicho, Antonio, Ramiro, es queden. Camaroti i Chulo, tornarem, en una paret vermella. Presó d'Estremera. La setena presó de Madrid.

L'última vegada va ser quan van deixar sortir amb sis hores de retard perquè es fes de nit i no semblés que hi havia tanta gent fora esperant Mundó, Rull, Romeva i Turull. Vestíbul amb 20 cartells prohibint mòbils. Mares, pares, germans, nòvies, dones i fills, fent cua. Sacs amb mantes i roba. DNI, foto i empremta dactilar. Apàtica eficàcia del funcionari.

Fa fred. Un fred que no s'acaba fins que te'n vas. Mampares opaques amb gent a dins mirant cambres sense gent. Control i escàner. Sense jaqueta, sense cinturó, sense metall, sense bolígraf, sense paper. Funcionaris amb guants de plàstic revisant butxaques. Fileres de cadires de fusta. Ara sembla un ambulatori. Gent mirant a terra, gent mirant al pati, gent mirant al sostre. "Espanya no es trenca" escrit a la samarreta d'un noi que no ens reconeix. Una passarel·la de ferro oxidat i vidre. Un pati de graveta amb tanca de filferro i concertines que brillen tant que semblen noves. Si hi ha ocells, no es veuen. Una altra sala i una altra porta. Un passadís de cabines al davant.

Una veu per megafonia recita cognoms que assigna a cabines. "Junqueras la 2". Una silueta amb una parca de muntanya negra riu i parla a la porta amb algú. Un metre quadrat de metall envidriat amb tres cadires de plàstic. Som quatre. Fem torns per acostar-nos al micro. La silueta es gira i és Junqueras. 100 dies després costa reconèixer-lo. Commociona. Després de sis hores de cotxe convencent-te que el dels ànims i la bona cara has de ser tu, en un segon t'adones que no ho seràs. Més prim, més moreno, més fort. Somriu i no ho deixarà de fer en 40 minuts.

Posem les nostres mans al vidre brut. Recordo les abraçades que ens vam fer. Política, esport, lectura, cartes i 20 "cuideu la família". La seva llum és tan intensa que deixes de veure la foscor que hi ha. Un gegant que no hi cap en set presons. 100 dies sense els seus fills i ni un retret per a res ni ningú. Història viva.

Notícies relacionades

Rufián: "Un Govern legítim i un altre aquí em sembla molt bé"

El Govern cedeix davant d’ERC i fragmentarà la injecció de més recursos per tenir estabilitat sense pressupostos

Saps que s'acaba perquè deixes de sentir-lo. Tallen. Mans al vidre  brut. Petons i abraçades en l'aire. Sortim. Abans de les portes ens girem i tanquem el puny alhora. Ulls vermells. Ja res et sembla tan lleig.

Fa més fred a dins que a fora. Hi ha qui es mereix tant que es mereix un país sencer. Hi ha coses que voldria no haver escrit mai. Que els derrotats d'avui vagin a Estremera i tornin com els Aquil·les del demà.