Boadella: "L'obligació de tot pres, fins i tot de Junqueras, és intentar escapar-se"

Fa 40 anys, Albert Boadella va fugir de la policia que el custodiava a l'Hospital Clínic de Barcelona escapant-se per la finestra del lavabo disfressat de metge. Estava condemnat per fer una obra de teatre, La torna: "L'obligació de tot pres, fins i tot de Junqueras, és intentar escapar-se", ha assegurat en una entrevista concedida a l'agència Efe.

Era el 27 de febrer de 1978, a les cinc de la tarda, l'any de la legalització de la pastilla anticonceptiva, l'aprovació de la Constitució, la tragèdia del càmping dels Alfacs (Tarragona) i crucial en la decidida democratització del país. Boadella (Barcelona, 1942) havia muntat amb Els Joglars La torna, que recreava l'última execució amb garrot vil que va tenir lloc a Espanya, la del polonès Heinz Chez, a Barcelona. "Els militars es van cabrejar i van aplicar la llei que tenien. Res fora del normal llavors", sintetitza Boadella.

El dramaturg, actor i fundador d'Els Joglars feia un mes i mig que era a la presó Model de Barcelona esperant el judici. El fiscal havia demanat per a ell "gairebé cinc anys" de presó pel càrrec d'injúries i insults a les forces i cossos de seguretat de l'Estat.

"Vaig fer el que crec que era l'obligació de tot pres, fins i tot de Junqueras, intentar salvar-se de la presó. És el que dicta l'instint i vaig aprofitar el que sabia fer millor: teatre. Si fos Junqueras, ja m'hauria inventat alguna cosa per escapar-me", revela.

Va simular una greu malaltia

La seva dona, la Dolors, el va ajudar a simular una greu malaltia. Ella posava la seva pròpia sang en ampolletes i el seu advocat les hi passava al locutori: "Me l'empassava quan no em veien i després em provocava el vòmit davant dels funcionaris. L'efecte era contundent. Ho vaig fer dues vegades i em van portar d'urgències al Clínic".

"A l'hospital van començar les proves, i jo, la comèdia. Em tenien emmanillat al llit, i el primer que vaig fer va ser guanyar-me la confiança de tots els torns dels policies que em custodiaven fins que vaig aconseguir que uns em traguessin les manilles i la resta ja no es va atrevir a emmanillar-me de nou".

A l'hospital s'hi va estar tres setmanes. Va deixar d'empassar-se sang, però "es queixava" mentre li feien proves "de tot mena".

"Jo crec que els metges sospitaven alguna cosa. De fet, en el llenguatge del Clínic ha quedat que, quan algú s'escaqueja d'alguna cosa, en diuen fer un Boadella".

Un dia va aconseguir anar al lavabo sense tenir la porta oberta, "i aquesta va ser la seva perdició", perquè, quan li van anunciar que l'endemà al matí el portarien en ambulància al consell de guerra, la seva dona, juntament amb la roba per anar al judici, li va portar en una bossa de doble fons una perruca, bigoti, ulleres i una bata de metge, que va deixar al lavabo.

"Vaig demanar permís per anar-me a afaitar, vaig tancar la porta, vaig posar la maquineta en funcionament a sobre d'una tovallola, em vaig disfressar, vaig sortir per la finestreta, vaig saltar a la cornisa -era un cinquè pis- i vaig entrar per la finestra del labavo veí. L'habitació estava ocupada i vaig sortir dient a aquella gent: 'D'aquí un moment torno i els passo visita'. Era essencial que no cridessin", diu rient.

Un cotxe a la porta

Va passar per davant del policia que hi havia al replà de la seva planta, va baixar els cinc pisos corrent i entrar dins el cotxe on l'esperava una amiga.

Al cap de 10 minuts, "van donar l'ordre de bloquejar totes les sortides de Barcelona. Vaig haver d'estar un mes amagat. A través del meu advocat, que tenia com a client un gran falsificador, em van fer un document i vaig fugir a França".

"En recordo, sobretot, la part final. L'alegria de sentir-me lliure, d'haver burlat els que em tenien pres i d'entrar al pis franc i trobar-me la Dolors. Va ser un dels moments més emotius i amorosos de la meva vida. No dic el que va passar, però tothom s'ho pot imaginar", comenta rient un altre cop.

La seva fugida va provocar al país "un enrenou impressionant", però a ell el que li va saber "més greu" va ser saber que havien arrestat els policies que el custodiaven.

"Vaig enviar una carta als de la Policia Armada dient-los que ells havien complert totes les normes i que havia sigut jo el que els havia enganyat. Al cap d'uns anys vaig coincidir amb ells i em van agrair la carta, perquè en lloc de dos mesos en van complir un d'arrest".

"Soc capaç de tot"

Notícies relacionades

Boadella, president a l'exili de Tabàrnia

Com més població, més recursos

Diu que és "fantàstic" que hagin passat 40 anys, que encara que "nota el temps" i ara no sap si seria tan àgil per escapar-se, que no el posin a prova: "Soc capaç de tot. A mi em posen una condemna llarga i optaria pel suïcidi. No resisteixo estar tancat".

"En qualsevol cas -precisa- hi ha una cosa essencial: jo no tenia cap sensació d'haver transgredit la llei. Se'm va aplicar una llei del 77, que no era democràtica. Jo feia el meu ofici, i fent-lo em van caçar. No vaig calcular bé la jugada", resumeix.