Les protestes al carrer posen en guàrdia Rajoy

Quan el carrer s’escalfa, el Govern acostuma a quedar-se gelat. Les manifestacions espanten qualsevol dirigent al poder gairebé amb la mateixa força amb què, quan són a l’oposició, les animen. És el que li passa al Partit Popular des que va arrencar el nou any. Primer van ser les dones, amb un sorprenent i multitudinari 8 de març que l’Executiu no va saber preveure; després els pensionistes, que pretenen seguir als carrers fins que les seves peticions siguin ateses; i amb base a aquests últims, la marea sanitària, l’educativa o fins i tot la dels funcionaris de l’Estat que, darrere l’estela de policies i guàrdies civils, amenacen d’ocupar les places com a forma de pressionar l’Executiu.

Només una de les manifestacions més recents el Govern no només l’ha aplaudit, sinó que l’ha secundat: la de familiars de víctimes que demanen que no es derogui la presó permanent revisable. El PP ha estat present en concentracions i el president, Mariano Rajoy, ha reclamat fins i tot a les forces polítiques de l’oposició que «escoltin i tinguin sensibilitat amb la gent». Perquè en aquest cas les seves reivindicacions coincideixen amb la postura política dels populars.

ELS JUBILATS

Els pensionistes, no obstant, no han tingut tanta sort. Centenars d’ells segueixen sortint cada setmana a manifestar-se contra la pujada del 0,25% de les seves pensions i ni tan sols l’anunci del Govern d’algunes millores ha frenat les concentracions. Rajoy tranquil·litzava els seus mentre insistia que els jubilats són «persones que no han de ser utilitzades per ningú en cap debat», i el seu portaveu al Congrés, Rafael Hernando, va culpar el PSOE i Podem d’«enganyar la gent fent-la sortir al carrer amb pancartes que no serveixen per fer absolutament res». El Govern sosté que qui anima els pensionistes és l’oposició, a la qual acusa d’utilitzar-los per als seus interessos partidistes.

«El meu partit és el que mobilitza totes les manifestacions, el que les recolza, les mobilitza i les omple». Qui pronunciava aquestes paraules el 2006 era Rajoy en una entrevista a la COPE. Amb José Luis Rodríguez Zapatero al Govern, era habitual veure dirigents del PP darrere les pancartes en manifestacions contra la seva política antiterrorista, la reforma de la llei de l’avortament, el matrimoni homosexual o la derogació del transvasament de l’Ebre. 

També el 2005, davant la Puerta del Sol, Rajoy va congregar els seus militants per protestar contra l’Estatut de Catalunya i en defensa de la unitat d’Espanya. Entre les proclames que es van corejar hi havia «¡Espanya mereix un altre president!». El 2007, Rajoy va convocar «tots els espanyols de bé» a una manifestació contra les «cessions» del Govern a ETA. «Aquesta convocatòria, que la faig com a president del Partit Popular, la faig arribar a tots els espanyols», va afirmar a la seu nacional del partit, al madrileny carrer de Génova.

ELS INDIGNATS

Però la bona sintonia amb el pols del carrer va canviar quan va arribar al Govern. El 2012, amb Rajoy a punt de complir el seu primer any a la Moncloa, els indignats van continuar envoltant el Congrés. Llavors el president va demanar des de l’ONU «un reconeixement a la majoria d’espanyols que no es manifesten». «La immensa majoria està treballant, qui pot, donant el millor de si mateix per aconseguir aquest objectiu nacional que ens competeix a tots, que és sortir d’aquesta crisi», va assegurar llavors. Rajoy menyspreava el carrer amb l’argument que els que no sortien defensaven les polítiques del Govern, mentre el baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) es resistia a donar-li la raó: nou de cada 10 ciutadans qualificaven la seva gestió entre molt dolenta i regular.

Aquell any va marcar una fita per a les protestes, que es van multiplicar per dos respecte a l’any anterior. Esperanza Aguirre acusava el PSOE de pretendre amb «aldarulls al carrer» guanyar el que no havia guanyat a les urnes. La protestes van augmentar el 2013 i a partir del 2014 van començar a descendir. L’aparició de dos partits nous va contribuir a fer que els carrers s’apaguessin.

Ha sigut un d’aquests dos nous partits, Podem, qui ha avisat que la d’aquest any serà una «primavera de mobilitzacions». El secretari d’organització, Pablo Echenique, va demanar que «la batalla es faci al carrer». Els socialistes ja parlen d’«aixecament social» i, en paraules de Pedro Sánchez, adverteixen el Govern que «si la recuperació econòmica no arriba al carrer, el que fa el carrer és sortir a reclamar-la». Ara, el Govern del PP es debat entre mantenir-se immòbil a l’espera que amaini el temporal o provar de seduir mitjançant cessions els que protesten. És el que ha passat amb els pensionistes, que ja han arrencat algunes mesures a l’Executiu de Rajoy, tot i que segueixen sent insuficients.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

LA VAGA

El problema per al president és que darrere els pensionistes vindran els metges, que ja preparen mobilitzacions massives en defensa del sistema públic. I els estudiants, que han vist en els seus «avis» un mirall on mirar-se. També els funcionaris de tot l’Estat, a qui l’equiparació salarial que el Govern ha promès en els pressupostos a policies i guàrdies civils ha donat ales per demanar als carrers el mateix per a ells. Els últims han sigut els funcionaris de Justícia, que fa més de 10 anys que tenen el salari congelat i demanen «retribucions i condicions dignes». De moment només han plantejat concentracions, però sobre la taula ja hi ha l’amenaça de vaga.